18.10.2017 - 01:01
|
Actualització: 18.10.2017 - 16:11
‘Estan bé’, em diu un dels col·laboradors més propers de Cuixart. Ja hi han passat un dia sencer. El cicle de vint-i-quatre hores d’un lloc nou. Desconegut. Estrany. Llunyà. Més de vint-i-quatre hores. Quan escric aquestes línies, ja tornen a ser a la cel·la. Tancats. Encarant la foscor en la solitud i el silenci. Jordi Sànchez. Jordi Cuixart. Dos noms que són noms de pau, de diàleg i de democràcia. Dos noms, i les seves famílies, posades al servei d’un projecte compartit per a una societat millor. ‘Hi han pogut parlar els advocats i la família. Ara s’han d’adaptar. Uns i altres. Són forts.’
Una senyora sosté una espelma blanca a les mans. La mira. Observa amb atenció com balla la flama damunt del ble encès. Absorta. Amb l’ànim suspès. Envoltada de gent, però ben sola. Abans de tornar on és, mira amunt i és negra nit. I els crits dels seus companys d’asfalt la fan tornar lentament aquí. Què pensava? On tenia la ment? Als barrots d’una cel·la? Pensant com devia ser ara la vida a casa dels Jordis sense ells? Els crits, els cants, les veus ressonants i descompassades que diuen ‘no hi som tots’ la conviden a la companyia. I també crida. Com tots. Tret d’ells dos.
Els obrers de l’Assemblea i Òmnium despleguen un escenari allà on hi havia un camió. ‘Escenari mòbil’, diuen unes lletres al llom de la bèstia transformada. A la vora hi ha cares conegudes. ‘Ja s’ho imaginaven’, em diu en Llach. ‘Era una possibilitat molt real. I s’havien preparat per a aquest moment. Però és molt greu.’ Em posa una mà a cada espatlla. Deixa caure el cap endavant. Avall. Mirant a terra. El torna a alçar. ‘Sabien que això podia passar. No crec que ningú pensés que els empresonarien sense fiança.’ Ningú. Com uns criminals perillosos… ‘Hem d’avançar.’ Ens abracem com qui es compromet a fer allò que s’acaba de dir.
Què deuen fer ara? Mentre aquí la multitud es concentra amb cartells, espelmes, estelades… Quina és la seva rutina? És la primera concentració multitudinària sense ells. I es fa estrany. Amb quina determinació van defensar que calia una mobilització permanent per la llibertat dels catorze detinguts del cop d’estat del 20 de setembre. ‘Us volem a casa’, cridaven amb el micròfon a la mà. Al centre de Barcelona hi ha una gernació. A les places de les ciutats i els pobles del país, també. Són moltes, les flames que s’han encès. I és molta, la cera que crema avui. Són molts, els crits que diuen que ja n’hi ha prou.
Miro entre la gent. Cerco un rostre. Una cara que em tranquil·litzi. Tot són cares de preocupació. D’inquietud. Les ombres i clarors de les espelmes hi ajuden. Els crits més o menys cantats i rítmics fan l’exorcisme. ‘No esteu sols’, diuen ara. No estan sols, però tampoc amb nosaltres, penso per dins. Autoritats, consellers del govern, diputats, forta presència dels comuns, alguns artistes i molta gent de la sala de màquines de l’ANC i Òmnium conversen davant l’escenari. Sento un crit més fort que tots els que s’han cantat fins ara. ‘On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa?’ Quin crit més fort. És esgarrifós. Quin fred.
L’helicòpter provocador de la policia espanyola sobrevola les desenes de milers, els centenars de milers, d’ànimes reunides. La gent segueix l’ocell de ferro, com gira-sols, mostrant-li els cartells, com si els pogués llegir, amb el lema ‘Llibertat presos polítics’. Xiulets. Algun crit esfereïdor. I el clam ‘fora les forces d’ocupació’, un clàssic repescat de molts anys enrere. Què vol? Intimidar? Fer-nos saber que ens controla? Com que és fosc, es passeja amb un llum potent, que ens apunta. I tothom crida. ‘Provocadors! Feixistes!’, destaca entre la cridòria.
La musa dels actes independentistes, Sílvia Bel, oficia amb determinació. I demana a tots els membres de la junta directiva d’Òmnium i del secretariat de l’ANC que pugin a l’escenari. El crit de ‘No esteu sols’ comparteix l’espai amb el de ‘Ni un pas enrere’. Marcel Mauri i Agustí Alcoberro avancen cap al micròfon. Són els vice-presidents d’Òmnium i ANC, respectivament, que assumiran provisionalment la veu cantant. Alcoberro, que és historiador i té el do del bon discurs, explica que una de les raons que esgrimeix la jutgessa per a empresonar els Jordis és que en llibertat podrien reincidir en el delicte que se’ls imputa. La sedició. I afegeix: ‘Els que reincidirem serem nosaltres!’ Mauri admet que estan abatuts amb els seus companys i amics a la presó. Però avisa que encara que tanquin els Jordis i qui vingui després, sempre hi haurà més Jordis i més Agustins i més Marcels per agafar el relleu.
El silenci. La remor d’una ciutat colossal de fons. Espelmes alçades. Rostres pensarosos. Cinc minuts que fan estremir l’espinada. Una flama com una serp lluminosa desfà regalims de cera transparents mig rosats que s’enrunen als dits d’un home gran. Vell. Té la mà alçada. Com un puny que estreny l’espelma roja. La pell li crema a cada gota que davalla. Els ulls plorosos. Concentrats per evitar que cap llàgrima emprengui el camí galta avall. Resistent. Cinc minuts de flama intensa. De silenci per a dir-ho tot.
Trencat per les cordes de guitarra i les veus de Montse Castellà i Cesk Freixas. ‘De matinada han trucat. Són al replà de l’escala…’ Ha calgut recuperar ‘L’estaca’ i avui també ‘Què volen aquesta gent’. Les veus de Freixas i Castellà encenen milers de veus més fortes encara. Que qui canta els seus mals espanta. I que la indignació es pot fer cançó. I aquella senyora darrere meu. Que canta, ben desfeta, mentre sosté un cartell dels Jordis, i tremola. Un tremolor digne i formidable. Un tremolor que és de tots. Que hem vist com s’han endut dos dels nostres. I que no els podem veure, sentir ni tocar aquí avui entre nosaltres. Que és on han de ser.
Desfilem cap a casa. Avui no és cap festa. No hem esborrat el somriure. O no l’hem oblidat. No fa por però tampoc no fa gens de gràcia. Tastem la naturalesa de l’estat espanyol. A cops de porra o a cop de presó. Els Jordis han fet arribar un missatge d’esperança i de lluita des de la presó. Com si digués Espriu, la gent ha respost amb un missatge de compromís i de determinació des del carrer: ‘Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.’ I amb les espelmes enceses, per la seva llibertat, un alçament de llum en la tenebra.
