Fa cosa d’uns nou anys, un dels meus fills va anar a l’escola i va explicar davant tota la classe, durant la rotllana, que jo, el seu pare, els pegava. Devia tenir uns quatre anys, encara no, la criatura. La seva mestra, al cap de pocs dies, em va venir a veure. “Ens va dir que el pegues, sí. Que sàpigues que no és estrany que de vegades s’inventin drames per a ser el centre d’atenció. N’hi ha que diuen que volen. D’altres, que els peguen. Vull que n’estiguis al cas.” Agraït, vaig abraçar-la. I vaig pensar, amb els ulls clucs, que m’arriba a tocar una professora inexperta i potser em denuncia als Mossos. Potser ho hauria fet de bona fe, però potser m’hauria destrossat la vida, i jo hauria acabat com un pària social, vist com un pare violent més. I tot per una mentida sense cap mala intenció dita per un napbuf de quatre anys i mal gestionada pels professionals.

Ahir, fent l’aperitiu, vaig descobrir un cas semblant, i molt més bèstia, dit per un veterà director de casa de colònies. Fa vint anys que es dedica al seu ofici, aquest home. I si algú n’ha vist de tots colors, pares en acció, i criatures desbocades, són els monitors i directors de cases de colònies. Barret i admiració. “Un any”, em diu l’home, “vam escoltar com uns nens de nou a dotze anys feien broma dels jocs que havien fet la nit passada a l’habitació. El comentari va ser: ‘Un nen va demanar qui s’atrevia a fer una ‘mamada’.’ Quan els monitors van sentir això, immediatament vam agafar els nens i, individualment, els vam demanar què havia passat. Tots van explicar la mateixa versió dels fets.”

I la versió diu això: “Primer, el joc només era qui s’atrevia a abaixar-se els pantalons, però després, de cop i volta, a un se li va acudir de dir: ‘Qui s’atreveix a fer una ‘mamada’?’ ‘Jo m’hi atreveixo’, diu un. ‘Jo m’atreveixo que me la facin’, diu un altre. I sí, sí, un nen de nou anys fa una mamada a un nen de dotze. I la resta, mirant. El qui rep la fel·lació diu que ho va consentir, i el qui la va fer, que a ell ja li anava bé. Nosaltres, als nens, els vam dir que aquestes coses no es fan, i que tampoc no s’inciten. I vam fer un informe per a comunicar-ho a les famílies. La nostra obligació és aquesta. Un nen es torça un peu. Ho expliquem. Un nen fa jocs sexuals. Ho expliquem.”

I quan ho expliquen arriba la reacció dels pares:

“La família del nen que rep la fel·lació queda sorpresa”, em diu el veterà director, “però al final també fa comentaris dient que ja s’ho pensaven, que ja comencen a ser grans, i veien que tenia un despertar sexual. La família del nen que fa la fel·lació també diu que havien detectat aquest despertar sexual. Les famílies ho entenen, les colònies acaben, tothom se’n va a casa, i nosaltres enviem l’informe al nostre departament jurídic. I com que tres dels cinc nens són de famílies desestructurades, també es comunica als assistents socials.”

I aleshores passen unes hores. I la cosa s’enfila: “L’endemà la mare d’un dels nens implicats em truca esverada sobre allò que havia passat. ‘Tinc el fill mig traumatitzat.’ ‘Sí, coincideix amb el que ens havien explicat a nosaltres, senyora’”, explica el director: “L’únic matís és que el seu fill no li diu que el nen que va fer la pregunta de qui s’atrevia a fer una ‘mamada’ era justament ell, el seu fill. Que ho sàpiga.”

I s’enfila més: “Dos dies després ens truquen els Mossos d’Esquadra: hem rebut una denúncia per abús sexual. Resultava que la mare del nen que havia rebut la fel·lació, tot i que per telèfon va semblar comprensiva, va presentar denúncia als Mossos. Família religiosa i conservadora. El nen, als Mossos, però sobretot als pares, els havia explicat que ell no havia permès res, molt menys oferir-se’n voluntari, i que tot el que havia passat, era que l’havien obligat”, em diu el veterà director de casa de colònies.

“Els Mossos, amb la denúncia presentada, van parlar amb mi per telèfon”, continua, “i estaven realment esverats, i ho veien clarament com un abús. Però rebaixen el to quan s’adonen que hi ha un informe fet, que s’havia parlat amb tots els nens, i les famílies, i que tot sembla indiciar que era un joc sexual d’uns nens que tenien despertar sexual. Res d’abusos. Consentiment. Al cap de poc temps, els Mossos em van dir que la cosa no anava enlloc, i que la denúncia moria.”

Mira, vaig pensar per a mi: “Una altra persona que s’ha estalviat que li destrossin la vida per una denúncia.” I ja ens aixecàvem quan dues idees em van entrar soles al cap. La primera: diu que els mestres potser aconsegueixen un augment de sou de sis-cents euros bruts cada mes, que s’hauria d’aplicar d’aquí a quatre anys. L’augment, per la feina que fan, encara em sembla poc. I la segona: si m’ho permeteu, jo també hi inclouria, en aquest augment de sou, els directors de cases de colònies, i els seus monitors. Autèntics educadors de la canalla que puja.