Fotografia: Albert Salamé.

Escric amb el convenciment que l’independentisme encara guanya la partida i que hem assistit des de l’estiu a una intensificació del conflicte que n’ha alçat el nivell d’agressivitat, bel·ligerància i repressió. Però penso que en la batalla de fons, l’independentisme encara té un avantatge enorme. Escric amb el convenciment que la posició independentista ha avançat molt i que la repressió no és desmesurada. És la conseqüència lògica d’haver plantat cara a l’estat espanyol en l’única cosa que el franquisme no va cedir de cap manera: la indissoluble unitat d’Espanya, la negativa rotunda i radical al dret d’autodeterminació dels pobles i, també, a la reunificació de les nacions administrativament fragmentades. Amb aquestes idees com a preàmbul, em proposo de fer algunes reflexions més o menys relligades sobre la situació recent, actual i futura.

1. No estàvem preparats, diuen alguns ara. El plural indeterminat permet de fer moltes afirmacions a la lleugera. N’hi havia que no estaven preparats. N’hi havia que sí. Hi havia coses preparades, molts plans de contingència escrits, moltes estructures administratives a punt per a ser aprovades i instaurades, moltes lleis i decrets redactats… Certament, algunes accions de l’estat espanyol (cal recordar que l’independentisme no juga sol i té un adversari poderós) van reeixir a deteriorar plans i recursos prevists per a l’endemà. Per exemple, el fons de tresoreria que havia de servir per a uns primers mesos d’aixetes tancades. Per tant, és possible que no tot fos a punt. Però hi havia més coses preparades de les que ha tingut mai cap estat que ha accedit a la independència amb l’estat matriu en contra.

2. És possible que aquesta manca de preparació a què es refereixen alguns sigui una observació espiritual, moral o ètica. I aleshores, podria ser que alguns no estiguessin preparats per a la forta repressió (anunciadíssima). O que no estiguessin preparats per a l’actuació violenta de l’estat espanyol que volia evitar la consolidació de la República proclamada. Si és així, pot ser que sigui un problema que no es pugui resoldre mai i caldria saber si hi ha previst el desplegament dels Cascs Blaus per a evitar la violència armada espanyola. Si aquest és el problema –la por de la violència d’Espanya–, el govern espanyol ja sap què ha de fer si no vol que ens independitzem.

3. Les conseqüències de la colonització mental durant segles fa estralls. La repressió és dura en si mateixa. Però és un camí o una eina per a la tortura psicològica i col·lectiva de tot un poble. Tan sols els pobles preparats contra la repressió saben obstaculitzar els perversos mecanismes socialitzadors de la repressió. Aquests dies podem veure aquest comportament de gallines tancades en un corral barallant-se per aconseguir les crestes extirpades als nostres presos. Les disputes sobre si aquell o l’altre ha acatat el 155, si ha dit que ja no era conseller… La publicació en mitjans catalans de converses personals telefòniques filtrades amb l’únic objectiu de crear desconfiança i divisió… Tot plegat, carnassa repressiva posada al servei d’una estratègia de desballestament d’una unitat i d’una confiança construïda amb molt d’esforç i temps. Qui es pensi que la repressió és una multa, un judici, una presó o un exili i prou va ben equivocat i és més vulnerable que no es pensa. La repressió és especialment tot allò que acompanya el càstig concret. És l’estat psicòtic col·lectiu que es persegueix, la por que arrela fins al moll dels ossos, la mirada de desconfiança de qui tens al costat, l’exposició impúdica del món privat de les víctimes de represàlies…

4. Aquesta setmana, Germà Bel identificava molt clarament la dificultat del moment polític actual. Per consolidar una independència, no n’hi ha prou amb el 50% +1 dels vots. Per proclamar-la, potser sí. I això ja s’ha fet. Però per a desplegar la República necessites alguna cosa més: la disposició de fer complir la nova legalitat al territori, la capacitat d’impedir que un altre faci complir la seva i l’acceptació del canvi democràtic d’una part significativa dels qui no eren partidaris de fer-lo. I certament, aquí ens vam obsessionar amb el 50% +1 (o amb la confiança cega en la força del vot) i amb el reconeixement internacional (que és tan pragmàtic que té poc a veure amb la feina prèvia i molt amb la realitat interna resultant). Germà Bel també assenyalava un altre problema: l’obsessió en les estructures d’estat institucionals i l’oblit de les estructures mentals necessàries. Exigia –i m’hi apunto fervorosament– de començar a parlar sense paternalismes de la violència, l’ús de la força, la repressió i tot de coses desagradables que no són paisatge habitual de la Revolta dels Somriures.

5. Tothom ha acatat el 155. I quan dic tothom vull dir tots els agents polítics significatius. Especialment, partits i entitats. El pragmatisme s’ha imposat aquesta vegada a la gesta de l’honor. I si tothom l’ha acatat (a contracor, evidentment), quin sentit té que hi hagi màrtirs que mantinguin la flama de la República proclamada amb el risc de passar trenta anys a la presó? Que jo sàpiga, tots els partits independentistes han presentat candidatures a les eleccions del 155. Que jo sàpiga, els diputats de tots els partits han deixat de ser diputats perquè s’ha dissolt el parlament. Puigdemont i els consellers a l’exili es reivindiquen com a govern legítim, però gairebé tots aniran a les llistes del 21-D. Els consellers empresonats, també. Potser seria hora d’entendre que hi ha unes estratègies judicials de defensa que no necessàriament han de ser declaracions sinceres. Davant la justícia espanyola, com davant els enquestadors, si cal, s’ha de mentir. És un dret que té un acusat. Pot callar i pot mentir per defensar-se. I no té gens de sentit (si tenim una certa independència mental) que prenguem les declaracions o els escrits davant un jutge espanyol com una prova política per a examinar els represaliats.

6. Les eleccions del 21-D, una vegada acceptades, poden ser una gran victòria o una gran derrota. La victòria és que Junts per Catalunya, ERC i CUP aconsegueixin més del 50% dels vots i millorin, doncs, el resultat (en vots) del 27 de setembre de 2015. Si és així, no hi haurà comuns ni Durans que puguin fer de força de blocatge al servei d’Espanya. Si és així, ara que l’atenció internacional és més viva que mai, ara que el món vol saber cap a quin bàndol es decanten els catalans, es podrà avançar cap a la solució. Si el resultat és el contrari, la remuntada serà molt difícil. Una victòria per més del 50% dels vots no donaria la independència real de cop i volta, ni consolidaria la República per Nadal, però seria un cop mortal a l’estratègia repressiva i totalitària de l’estat espanyol. Una desautorització que tindria conseqüències reals.

7. L’acceptació del 155 per a evitar danys majors només és acceptable si l’endemà del 21-D s’activa una estratègia clara per a fer allò que no s’ha fet. A mi també m’agradaria que el suport a la independència fos d’un 70% o d’un 80% de la ciutadania amb dret de vot. Eixamplar la base, en diuen. No s’ha de deixar de fer mai. És evident. Però també cal establir una estratègia que impliqui desplegar mecanismes per a assegurar el control efectiu del territori i la població. Si algú va dubtar d’imposar aquest control efectiu perquè sabia que tenia el 42% de suport en el referèndum i el 48% de suport en les eleccions del 2015, ara cal que no tremoli cap mà si aquest suport s’ha convertit en un 50%. També cal reforçar la disciplina i alliberar-se de tornar a posar terminis i calendaris rígids. La gestió del temps és l’eina més poderosa de la política i els independentistes l’hem anul·lada constantment aquests últims anys.

8. No tinc gens la impressió d’haver reculat. Certament, no s’ha rematat la feina feta, que és molta. Mai no s’havia arribat tan lluny en la lluita per la llibertat de Catalunya. I no hem anat enrere en cap moment. La repressió, la violència, l’amenaça i la cara més autoritària de l’estat espanyol no poden sortir de franc. Quanta gent va canviar la imatge que s’havia fet d’Espanya l’1 d’octubre? Quanta gent l’ha canviada així que ha vist com s’empresonaven els Jordis i després mig govern? Si la campanya es juga bé i no es fan operacions estranyes, tot això s’ha de notar. Mai no s’havia produït tant material de campanya per als espots televisius i a les xarxes com aquests últims mesos. Mai no s’havia posat els electors en una dicotomia tan clara. Mai no havia estat tan fàcil com ara de desemmascarar la puta i la Ramoneta dels mal anomenats equidistants.

La República ha estat proclamada. Ara cal fer passos de consolidació, l’un darrere l’altre. Sense precipitar-se, però sense entretenir-se. El primer es pot fer el 21-D. I serà molt important. Molts estats que ara ens semblen de tota la vida van haver de menester mesos i anys per a consolidar la independència. Tenim Espanya al davant. Qui vulgui conèixer l’arrel dels mecanismes mentals de colonització espanyola tan sols ha de llegir la ‘Brevíssima relació de la destrucció de les Índies’ (Publicacions de la Universitat de València, 2008) de Bartolomé de las Casas i pensar en la situació actual. Si aconseguim governar les nostres ments, aconseguirem avançar cap als nostres anhels.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]