La vida adaptada a la precarietat: ecologia de les zones àrides

VilaWeb
Foto: Associació Harmusch
Jaime Martínez-Valderrama Emilio Guirado Fernando T. Maestre
05.04.2022 - 03:16
Actualització: 04.04.2022 - 09:46

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Les zones àrides de la Terra ocupen aproximadament el 40 % de la superfície terrestre. El seu peculiar règim hidrològic, que situa l’aigua com el principal factor limitant, juntament amb altres senyals d’identitat propis, com la variabilitat de les precipitacions i la seua heterogeneïtat ecològica, converteixen aquestes regions en un dels principals i més rellevants conjunts de biomes del planeta. Més enllà de la seua estereotipada concepció com a llocs de baix perfil econòmic i ecològic, aquests territoris tenen una biodiversitat enorme i donen manteniment al 40 % de la població mundial. L’escalfament global fa que l’aridesa atmosfèrica augmente i que les estratègies que durant mil·lennis han desenvolupat els seus habitants siguen un model del qual traure ensenyaments. Conservar aquests llocs és essencial per a lluitar contra el canvi climàtic i per a això és imprescindible conèixer en profunditat la seua estructura i funcionament.

Identitat, distribució i importància de les zones àrides

L’aigua és el primer element que ix a col·lació quan es parla de zones àrides. És la seua escassetat la que s’utilitza per a definir formalment què és àrid i què no ho és. Actualment, s’utilitza l’índex d’aridesa (IA) –quocient entre la precipitació anual i l’evapotranspiració potencial anual (ETP)– per a quantificar el dèficit d’humitat d’un lloc. Parlem de zones àrides quan l’índex d’aridesa és inferior a 0,65. En rigor, hi ha quatre categories d’aridesa (subhumida seca, semiàrida, àrida i hiperàrida), però en català i en castellà solem parlar de zones àrides per a referir-nos a totes. Segons el mètode que s’utilitze per a calcular l’evapotranspiració potencial anual, la distribució i extensió de les zones àrides serà diferent. Així, segons l’Atles mundial de desertificació (AMD) (Cherlet et al., 2018) ocupen el 37,2 % de la superfície de la Terra (Figura 1), mentre que l’IPCC assegura que s’estenen sobre el 46,2 % del planeta (Mirzabaev et al., 2019). A més, les diferències en la resolució de les dades utilitzades i dels períodes seleccionats aporten diferències substancials entre les diverses superfícies estimades.

Figura 1. Distribució de les zones àrides del món segons la seua categoria d’aridesa (UNEP-WCMC, 2007). En funció dels mètodes usats per a calcular-la, l’extensió que ocupen les zones àrides en la superfície del planeta s’estima entre un 37,2 % i un 46,2 %

Si l’escassetat de pluges es lliga intuïtivament i formalment amb les zones àrides, és la variabilitat espacial i temporal de les precipitacions, que augmenta amb l’aridesa (D’Odorico et al., 2013), el determinant clau de l’estructura i funcionament dels seus ecosistemes. La falta de precipitacions durant part de l’any és un altre senyal d’identitat d’aquestes regions. Encara que les sequeres afecten quasi totes les regions climàtiques, i més de la meitat de la Terra és susceptible de patir-ne, la presència d’estacions seques és una característica de les zones àrides, on, a més, també poden ocórrer sequeres fora d’aquesta estació. Pot ser difícil determinar quan comença o acaba una sequera, i els seus efectes es poden estendre a una zona geogràfica més àmplia que la d’altres riscos naturals, com els incendis o les inundacions. Això la converteix en una de les principals catàstrofes naturals quant a nombre de persones directament afectades (Hewitt, 1997). Hi ha diferents tipus de sequeres, segons al segment del cicle hidrològic a què ens referim. La meteorològica té a veure amb la falta de precipitacions. La hidrològica es pot definir com la disminució en la disponibilitat d’aigua superficial i subterrània en un sistema de gestió durant un termini temporal donat (respecte als valors mitjans). Finalment, l’agrícola es pot entendre com el dèficit d’humitat en la zona radicular per a satisfer les necessitats d’un cultiu en un lloc en una època determinada. Considerant la incertesa associada a la seua duració (les sequeres estacionals poden derivar en sequeres anuals de duració indeterminada; per exemple, al Sahel és habitual que hi haja sequeres d’uns quants lustres), les reserves d’aliments, aigua i nutrients són essencials per a superar aquests períodes d’escassetat. Les aigües subterrànies, els reservoris de llavors, les estructures de les plantes crasses o suculentes, que actuen com a vertaders aljubs vegetals (Martínez-Valderrama, 2016), o els ramats, encara que famèlics, que són magatzems vius d’aliment potencial (com literalment indica la paraula anglesa livestock), són exemples que il·lustren el paradigma pols-reserva (Reynolds et al., 2004). Aquesta idea, que relaciona la pluja amb polsos de productivitat primària que s’acumulen en forma de carboni i energia, és atractiva i s’ha utilitzat amb molta freqüència per a explicar l’ecologia de les zones àrides.

Respecte a l’orografia, en les zones àrides trobem grans planes, com la Patagònia a Sud-amèrica o les estepes d’Àsia central i Mongòlia. No obstant això, la presència de relleu és clau en el subministrament d’aigua d’aquestes zones. D’una banda, el gradient de precipitació augmenta amb l’altitud. Les petites serres costaneres del sud-est de la península Ibèrica, per exemple, poden anar des dels 200 mm del litoral fins als 600-800 mm dels cims. Només ací les precipita­cions són suficients per a generar escolament i recarregar les aigües subterrànies. D’altra banda, més d’un 8,5 % de les zones àrides estan per damunt dels 1.000 metres (FAO, 2011). Aquests sistemes muntanyencs actuen com «torres» o «castells» d’aigua que emmagatzemen l’aigua i regulen l’escolament, de manera que estenen la seua influència sobre territoris extensos i sovint distants. L’Atles al Marroc, bona part dels Andes i alguns dels relleus més potents d’Àsia –com l’Hindu Kush, el Pamir o el Kunlun– exerceixen un paper fonamental en el cicle hidrològic d’aquestes regions àrides.

Les característiques climàtiques de les zones àrides, unides a la relativament baixa fertilitat dels seus sòls, imposen importants limitacions a la seua biota. La pobresa dels sòls de les zones àrides (Plaza et al., 2018) té el seu origen en l’escassetat d’aigua, que alenteix els seus processos de regeneració, entre altres coses perquè la presència de microorganismes, com ara microbis i fongs, disminueix amb l’aridesa a causa de la seua estricta dependència de la humitat (MEA, 2005). A conseqüència d’aquestes restriccions, la vegetació de les terres seques sol ser escassa (comparada amb ecosistemes més plujosos) i dispersa, i forma un mosaic «bifàsic» (Figura 2) en el qual clapes de vegetació discretes, en la seua majoria herbes i arbustos, estan separades per una matriu de sòl nu i biocrostes del sòl dominades per líquens, molses i cianobacteris (Maestre et al., 2012). Aquesta escassesa de vegetació, que s’incrementa a mesura que augmenta el nivell d’aridesa, el seu clima rigorós i alguns problemes mediambientals causats per la mala gestió dels seus recursos naturals, ha conduït el públic en general a tindre la impressió que les zones àrides són ecosistemes degradats i «inútils», tant des del punt de vista ecològic com socioeconòmic.

En efecte, és comú equiparar baixa productivitat amb degradació i confondre desertificació –com es coneixen els processos de degradació de les zones àrides– amb l’avanç dels deserts (Martínez-Valderrama, 2016). Per a relativitzar la productivitat d’aquestes zones i poder-les comparar amb altres, és útil fer ús del concepte eficiència en l’ús de la pluja (RUE, en les sigles en anglès) (Le Houérou, 1984), que es pot interpretar com la quantitat de biomassa vegetal produïda per unitat de precipitació. S’estima que un 10-20 % de les zones àrides presenten problemes de desertificació. És probable que aquestes xifres augmenten considerablement a conseqüència del canvi climàtic, el creixement de la població humana previst en les pròximes dècades (especialment agut a l’Àfrica subsahariana, on s’espera que la població es duplique en 2050), l’expansió de les terres de conreu i les pràctiques insostenibles de gestió de la terra (FAO, 2021).

Llig ací l’article complet publicat a la revista Mètode

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies