«La torna era, en els productes que antigament es compraven a pes, l’afegit, el tros de pa que el forner et donava quan la barra que compraves no arribava al pes exacte»

Desembre del 1977. Espanya es troba en plena transició. De la dictadura a la democràcia i en terra de ningú. Adolfo Suárez ha guanyat les eleccions, però el règim es resisteix a desaparèixer. És en aquest context que el grup teatral els Joglars presenta la seva última obra, La torna, una crítica mordaç i sense subterfugis al cos militar i a la pena de mort. Tot i esquivar la censura, l’obra no va poder passar desapercebuda als militars, que van dur els seus autors a un consell de guerra. La història de La torna és una història de censura que va acabar amb l’empresonament de quatre membres dels Joglars i l’exili de tres més. Entre els exiliats, Albert Boadella, molt anys abans de convertir-se en un bufó de l’unionisme que viatja fins a Waterloo per riure’s de l’exili de Puigdemont.

Però el cas de La torna també va ser una història de reivindicació per a demanar llibertat d’expressió, que va mobilitzar tot un país. De resultes d’aquella campanya contra la repressió, va néixer l’emblema dissenyat per Fabià Puigserver i Teresa Calafell, que podeu veure a l’encapçalament de l’article. És el dibuix d’una màscara amb un traç vermell a la boca que va servir per a empaperar moltes parets i cantonades. Quaranta anys més tard es viuen situacions similars: empresonaments de polítics i atacs contra la llibertat d’expressió, com el cas de l’artista Santiago Sierra i el raper Pablo Hasél, que haurà d’entrar a la presó. Per tot plegat, aquest dibuix torna a ser actual i s’ha reutilitzat en moltes campanyes.

Heinz Ches i l’origen de l’obra
El mateix dia que el règim franquista assassinava Salvador Puig Antich, un ciutadà de l’Alemanya oriental anomenat Heinz Chez –més tard se sabé que en realitat es deia Georg Michael Welzel– també era condemnat al garrot a Tarragona per haver mort un guàrdia civil. Per al règim franquista, ell va ser la torna, la víctima necessària per a llevar contingut polític a la sentència de l’anarquista català. Aquest fet va inspirar Albert Boadella, que va proposar als altres components dels Joglars de dur a l’escenari l’execució d’aquell home. Ho van fer de la manera més hilarant possible, en forma de caricatura. El consell de guerra dels militars era presentat com un galliner, amb militars sense escrúpols que signaven la sentència de mort entre paelles, Rioja i escamarlans.

La companyia es regia per la creació col·lectiva, és a dir, per mitjà de les aportacions de tots els membres del grup. ‘Quan vàrem començar a crear l’obra, el grup passava un moment delicat. Per primera vegada no ens enteníem. No ens enteníem amb l’Albert, sobretot. Però artísticament la creació col·lectiva va funcionar molt bé’, explica Ferran Rañé, un dels set membres de la companyia d’aleshores. En poques setmanes van tenir l’obra enllestida i, sorprenentment, va superar la censura. Ja podia començar la ronda.

País Basc, País Valencià, Illes Balears fins que va aterrar a Catalunya. Alguns amics de la companyia van avisar Boadella que no permetés que l’obra arribés a Barcelona, que tindria dificultats. Però ja no hi va arribar. A Granollers, entre el públic, hi havia Francisco Muro, secretari de l’ajuntament –encara no hi havia hagut eleccions–, que, casualment, havia participat en el consell de guerra que havia enviat Heinz Ches a la mort. Ell va ser l’autor de la denúncia anònima que va mobilitzar l’aparell militar, però això no es va saber fins al cap de molt temps.

Avui dia l’argument de l’obra ens pot semblar innocu, però cal traslladar-se al l’època. L’historiador Andreu Mayayo ho explicava així en el llibre Joglars 77, del escenario al trullo, escrit per tots els components de la companyia tret de Boadella: ‘Les institucions de l’estat continuaven dirigides pels mateixos: els jutges, els militars, els policies… Eren els mateixos que durant la dictadura. Els militars tutelaven el procés i la gran majoria volia que fos reformista, no rupturista.’ Allò que podia semblar una simple malifeta va esdevenir una veritable angúnia per als seus protagonistes. Llavors els Pactes de la Moncloa encara eren una declaració d’intencions i els militars podien fer servir el codi de justícia militar per a jutjar civils. I ho van fer. Volien demostrar que ells encara tenien coses a dir en allò que hom anomenava transició democràtica.

Boadella, pres polític
Pot semblar estrany de veure el nom de Boadella associat a termes com ‘exili’ o ‘pres polític’, però el passat no es pot canviar. El cos militar va emprendre la persecució contra els Joglars i el primer que va ser cridat a declarar fou Albert Boadella, perquè era ell que havia inscrit l’obra davant la censura. El coronel que s’encarregava de la instrucció li va demanar qui n’era l’autor, i Boadella va respondre que era una creació col·lectiva i va dir qui eren els altres membres dels Joglars. En la segona sessió d’instrucció Boadella ja va ser empresonat a la Model. Els altres sis, mentre es continuava instruint el sumari, van restar en llibertat condicional. ‘Tots nosaltres vàrem assumir la creació col·lectiva i ens van acabar jutjant com a creadors, no com a actors. Em sembla important de recordar-ho perquè a vegades s’oblida’, explica Rañé.

Josep Maria Loperena, un dels advocats de la defensa, explica que el coronel Nieto els va dir, ‘en confiança’, que si no reconeixien la seva participació en la redacció del llibret de l’obra ni en la preparació, arxivaria la causa i només la mantindria per a Boadella: ‘Però ningú no el va acceptar, aquest tracte. Tots es van declarar coautors de l’obra, igual que l’Albert, que ja era a la presó.’

Amb l’empresonament de Boadella va començar una mobilització civil en universitats, teatres, casals i, és clar, al carrer. Per a entendre’n la magnitud, cal saber que el 22 de desembre a Barcelona tots els teatres i un centenar de cinemes van tancar. Fins i tot el Liceu va suspendre les representacions, per primera vegada en la seva història. L’endemà, a Madrid, també es va aturar l’activitat artística. Després l’aturada es reproduí a Palma i també a Vitòria, Sevilla i més ciutats de l’estat espanyol.

Una pancarta demana l’amnistia per al grup teatral els Joglars (fotografia extreta del llibre ‘Joglars 77, del escenario al trullo’)

Però Boadella no veia amb bons ulls les mostres de suport que rebia, li feien nosa. Creia que això molestaria encara més els militars. Aquest comportament es devia, en part, al fet que havia contractat un militar com a advocat. Va creure que si havia de tractar amb militars, valia més que se n’encarregués un membre del gremi. Federico de Valenciano era un bon legalista que havia participat en consells de guerra i, fins i tot, havia demanat penes de mort com a fiscal. La coordinació amb els altres advocats gairebé va ser inexistent, fins al punt que va traçar una estratègia de defensa moralment dubtosa: ‘Van al·legar que, com que l’Albert no era present a les funcions, perquè no hi intervenia com a actor, no podia donar fe de la manera com s’havia anat desvirtuant la funció.’

Un altre dels membres dels Joglars, Arnau Vilardebò, explica que la creació col·lectiva havia estat assumida des de bon començament: ‘Recordo que durant la creació hi va haver un moment fonamental en què en Boadella va aturar l’assaig i ens va dir que allò que fèiem era molt fort, que podia dur-nos problemes. I ens va dir que quedés clar que tots n’érem responsables, que no era cosa seva i prou, encara que hi posés el nom per a passar la censura. I tots vàrem dir que sí.’

Una fugida de pel·lícula
Amb la instrucció acabada, era l’hora del consell de guerra. L’últim que es va fer a l’estat espanyol contra civils. Els advocats els van comunicar que els demanarien tres anys de presó i que els haurien de complir. Els actors van tenir una conversa. Elisa Creuhet i Ferran Rañé, que aleshores eren parella, van decidir d’anar-se’n a l’exili; no volien veure créixer la seva filla de tres mesos en les visites setmanals. Gabi Renom, Andreu Solsona, Arnau Vilardebò i Myriam de Maeztu van decidir de quedar-se: ‘Per una banda, et creus el teu paper d’heroi. Havia fet quaranta mítings en universitats, pobles… I els polítics catalans ens deien que tot aniria bé. En Tarradellas ens va dir que entréssim a la presó, que ja ens en traurien de seguida. L’únic que va ser sincer va ser en Roca Junyent, que ens va dir que ho teníem molt malament’, recorda Vilardebò, un dels últims joglars a entrar a la companyia.

I Boadella? Boadella tenia un pla per a aquell mateix dia. S’havia fet ingressar a l’Hospital Clínic per una gastritis provocada. Una vegada allà, la seva dona li va deixar una bata i una perruca a la cambra. L’actor va caracteritzar-se i va accedir a l’habitació del costat des de la finestra, exposant-se uns instants a caure al buit. ‘Jo l’esperava al passadís. Vaig veure que, de l’habitació, en sortia un paio raríssim amb perruca i unes ulleres. Vaig tenir clar que era ell. Com que coneixia el Clínic, el vaig conduir fins a fora. Allà hi havia un cotxe que l’esperava i va marxar. Una fugida genial’, explica Vilardebò.

Rañé i Boadella, al Thèâtre des Bouffes du Nord (fotografia extreta del llibre ‘Joglars 77, del escenario al trullo’)

Exili i trencament
Ferran Rañé i Elisa Creuhet van passar unes setmanes a Catalunya Nord, a casa del germà de Boadella, però ell no s’hi presentava: ‘Va passar molt temps allà sense dir ni ase ni bèstia. Sobretot, sense dir-nos ni ase ni bèstia a mi i l’Elisa, que l’esperàvem’, recorda Rañé, que creu que ja no el molesta tot allò que va viure. El seu objectiu era preparar una campanya de difusió internacional des de París per a denunciar l’empresonament dels presos polítics. Va aconseguir que Peter Brook li cedís un teatre des d’on pogués fer la conferència de premsa. Però havia d’esperar que aparegués Boadella. Joan de Sagarra el va convèncer que si feia la conferència de premsa sense Boadella, la policia el començaria a cercar per Catalunya. Aprofitant el flux de trànsit durant la Setmana Santa, Boadella va travessar la frontera: ‘Quan parlem per primera vegada, la ruptura és total. Em diu que no vol fer la conferència de premsa, que no entén per què els altres han anat a la presó. Va ser molt desagradable.’ L’advocat Josep Maria Loperena el va convèncer perquè col·laborés en la conferència de premsa o, si no, escamparia als quatre vents com havia intentat exculpar-se del consell de guerra.’ Boadella va accedir finalment a participar-hi, però, com es pot veure en la imatge, molt a contracor.

També va concedir una entrevista a La Vanguardia en què mostrava una nul·la solidaritat amb els companys empresonats. ‘No es pot recriminar als militars d’utilitzar els seus codis’, deia el titular, i criticava els seus companys ‘per haver cregut ingènuament en una intervenció més enèrgica i afortunada dels nostres polítics’. I acabava amb un ‘record emocionat per tants amics, entre els quals el meu advocat Federico de Valenciano, que tan admirablement s’ha abocat en el cas’. Rañé creu que Boadella ja prenia un altre camí, volia desfer-se del seu passat. La relació es va trencar aquí i cadascú va fer la seva fins que al cap d’onze mesos van poder tornar a Catalunya. Hi van tornar quan els altres quatre membres de la companyia foren indultats. ‘En sortir, el grup ja s’havia desfet. Si haguéssim estat un grup compacte, segur que hauríem marxat tots a l’exili. Però érem un grup dividit. En Boadella per una banda i la resta per una altra’, diu Vilardebò, que no creu que la fugida i l’exili de Boadella els perjudiqués.

Andreu Solsona, Gabi Renom i Arnau Vilardebò al locutori de la Model (fotografia extreta del llibre ‘Joglars 77, del escenario al trullo’)

Cadascú va fer el seu camí artístic intentant oblidar aquests fets i La torna no es va tornar a interpretar mai més. Només se’n van representar quaranta funcions. Boadella, que sempre havia pregonat els beneficis de la creació col·lectiva, va aprofitar que l’obra no era registrada per ningú i la va registrar al seu nom. La resta d’autors ho van saber quan Boadella, el 1999, va voler estrenar comercialment La torna de la torna, una adaptació de l’obra que contenia diàlegs exactes de l’obra original. Si la relació entre els actors no era bona, aquí es va acabar de trencar.

Boadella va negar-se a compartir l’autoria i els sis actors el van dur a judici sense èxit: ‘En Boadella potser va ser dolent, però nosaltres vàrem ser molt burros’, diu amb resignació Vilardebò, que reconeix que no van preparar gaire bé la defensa del judici. El cas és que Boadella, que en el consell de guerra del 1977 havia dit que l’obra era de creació col·lectiva, en aquest judici va canviar la declaració i va afirmar haver estat l’únic autor de La Torna. El motiu del canvi de parer? Segons Ferran Rañé, el 1977 Boadella es va refugiar en la creació col·lectiva per por. La resta de joglars van mantenir la declaració, però no els va servir de res i el jutge va mantenir els drets d’autor a Boadella.

‘Rememorar ara La torna és com rememorar una chirigota trenta anys després’, deia un  joglar quan Boadella va estrenar l’adaptació. El franquisme i la repressió eren massa lluny per a un públic modern i l’obra no va triomfar. Potser ara, amb rapers i artistes censurats, i polítics empresonats, aquesta obra mítica tindria més sentit.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb