He esperat una setmana abans d’escriure aquest article. Una setmana sencera i una mica més.

He esperat a posta. Per donar marge al bri d’ingenuïtat que encara em quedava actiu. Perquè potser, qui ho podia saber, aquesta vegada sí, aquesta vegada per fi, aquesta vegada la indignació davant de la brutalitat, la humanitat encarada a la tortura, la denúncia contra l’assalt a la integritat d’una dona, la intransigència cap a la violència masclista, l’acció decidida per a detenir els violadors passarien per davant de qualsevol altra consideració –de partit, de facció, de nacionalisme uniformitzador– i s’estendria la xarxa solidària que se salta fronteres i alça dignitats i tantes paraules belles com càpiguen impreses en una tassa de cafè.

Encara que les víctimes fossin basques.

Encara que els agressors fossin guardiacivils.

No cal dir que he esperat en va. O sí que cal dir-ho, sí: ben mirat, la meva ingenuïtat era idiota i així li ho he deixat anar. Tal com raja i sense embuts: ets idiota. Que qui ho podia saber, deies? Tu mateixa, per fi, després d’anys, dècades, de constatar el silenci eixordador davant de cada abús, de cada denúncia de tortures que provava de saltar el mur de protecció que sistemàticament s’alça per encobrir les capes de porqueria que se’ls enganxen a les raons d’estat (Josep Pla ho definia tan clarament que bé val la pena obrir ara parèntesi només per poder-hi inserir la citació: “Espanya és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”).

Les veus de dues advocades basques han ressonat fort, aquest juliol. No pas perquè cridessin, que de vegades el relat se’ls trencava i les paraules també, sinó per la valentia d’encarar-se de nou a l’espant, d’explicar-lo, denunciar-lo, exposar-lo a la llum crua del sol. Malgrat el dolor. Perquè el silenci alimenta la impunitat.

“Em tocaven els pits. Tot. Tot el cos. Un guardiacivil es va enganxar completament a mi, els seus genitals a la meva part del darrere. Tota l’estona feien comentaris d’índole sexual, humiliant-me, insultant-me.” La tenien nua als interrogatoris. La van embolicar amb goma-escuma. La van precintar. Li van posar una bossa al cap. Li llançaven aigua gelada. Ella intentava trencar el plàstic amb les dents per a poder respirar: “Sentia que em moria, que m’ofegava.”

Quan els va poder dir que sí, que els signaria el que volguessin, li van fer aprendre de memòria les respostes. Quan s’equivocava, l’amenaçaven que tornaria l’interrogatori de les bosses i el precinte i l’aigua.

“Em van tornar a pegar. Van començar a treure’m la roba. El vestit. Abaixar-me les mitges. Jo m’hi vaig resistir. Ells em van agafar pels braços. Em pegaven bufetades a la cara. Va arribar un moment en què vaig deixar que em despullessin. I vaig estar nua durant els interrogatoris. M’obligaven a fer flexions i a seure a la gatzoneta. Ells em pessigaven els mugrons. Em tocaven la vagina. Llançaven el fum de la cigarreta dins de la bossa i jo no podia respirar. Em tapaven la boca i el nas amb la mà.” I li preguntaven tota l’estona. Tota l’estona i parlant alhora arran de cada orella. No importava si els entenia o no. No importaven les respostes. Però havien de ser ràpides perquè, si no, la llançaven contra la paret, li tornaven a pegar, la feien caure a terra i se li tombaven a sobre.

“La veritat és que jo només volia desmaiar-me.”

Això que expliquen aquestes dues dones no són pas relats de fa tants anys, de la transició de plom ni de la post-transició de plom, Intxaurrondos i Corcueres i senyors X, no són pas veus que ningú es pugui prendre amb voluntat d’historiador: les van detenir l’any 2010. Segle XXI. L’acusació al judici es fonamenta en les declaracions tretes de la tortura.

Naia Zuriarrain i Saioa Agirre han declarat a la causa que l’Audiència Nacional espanyola té oberta en contra seva arran d’aquella persecució envers els advocats de presos bascs que és el sumari 13/13. El jutge instructor d’aquella causa infame (una altra) va ser l’actual ministre de l’Interior del govern de Pedro Sánchez (el més progreblablabla), Fernando Grande-Marlaska. El mateix que va arxivar les denúncies de tortures que ja li van presentar en el seu moment. Com fa sempre. El personatge encapçala el trist rànquing espanyol de condemnes del Tribunal Europeu dels Drets Humans per no haver investigat tortures: a hores d’ara no sabria dir si en són set o si en són vuit; que li donin ja una medalla.

Tot això, que fa mal de saber, que quan ho saps per força t’ha de revoltar, ho escric des de la desolació més gran. Amb necessitat d’abraçar aquestes dones que han hagut de patir, al cos i a l’ànima, la ferida salvatge de la tortura; amb el menyspreu més gran envers l’estat que se sustenta sobre tanta ignomínia; però sobretot, amb desolació. De veritat. Ja no ho entenc. Em supera. Aquest silenci, vull dir. El de la gent de bé, per entendre’ns.

Com feia la reflexió de Martin Luther King? Que a l’hora de fer balanç del nostre temps no ens aclapararà tant la conducta dels malvats com el silenci còmplice de les bones persones? Doncs això. Que no em crec que no ho sàpiguen. Que encara que les televisions espanyoles no n’hagin dit ni piu, la informació corre. Els vídeos. Les xarxes. Que sou gent informada, companyes, veïnes que tan justament us indigneu per les malvestats que ens sotraguen el món, ministres progressistíssimes que compartiu govern amb el Marlaska de torn: a les dependències de la guàrdia civil hi han agredit brutalment dues dones i el vostre silenci torna a ser clamorós.

Si en toquen una ens toquen a totes: no era això… germanes?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.