La taula de diàleg és una orgia de la desraó

  • ERC es troba atrapada en la seua fantasia, en la fantasia de la taula de diàleg. I ara no pot reconèixer el fracàs i ha de fer malabarismes per a justificar-la i justificar-se

VilaWeb
L'eurodiputada Sophie in ‘t Veld, durant la presentació de l'informe (fotografia: Olivier Hoslet).

Llegint el magnífic dietari de Josep Iborra, que acaba de publicar l’Institut Alfons el Magnànim, em trobe que el savi valencià replega en les seues anotacions del 1971 una reflexió de Bertrand Russell que diu que cada “orgia de la desraó té per efecte afermar els amics de la raó”.

“Desraó” és un vocable poc usat, malgrat ser molt gràfic. I a mi avui em sembla el més vàlid a l’hora d’explicar algunes de les sorprenents reaccions que vam haver de viure ahir en relació amb l’informe preliminar del Parlament Europeu sobre Pegasus.

Aquest informe el signa Sophie in ‘t Veld, l’eurodiputada neerlandesa i ponent de la comissió d’investigació, que forma part del mateix grup europeu de Ciutadans. I és duríssim amb el govern espanyol. L’acusa de no col·laborar a esclarir l’espionatge. També deplora el marc legal espanyol, la llei de secrets oficials, perquè és horrible i facilita les accions il·legals. Critica el Defensor del Poble, el socialista Ángel Gabilondo, perquè no fa la seua feina respecte de les víctimes del Catalangate. Destaca negativament la diferència entre el comportament de la justícia espanyola arran del presumpte i gens esclarit espionatge contra Sánchez, Marlaska i Margarita Robles i el comportament arran de l’espionatge certificat contra els catalans. Avisa que s’espien advocats i fins i tot recrimina als partits espanyols, PSOE inclòs, d’haver intentat de desacreditar les víctimes catalanes.

I, tanmateix, malgrat tota aquesta contundent rastellera de desqualificacions, dirigents d’ERC com l’eurodiputada Diana Riba deien ahir: “L’informe corrobora que hem d’estar asseguts a la taula de diàleg.” O, com explica la crònica d’Ot Bou, el govern es dedica a aigualir el vi.

Vejam si ens entenem. Després de fer-se públic el Catalangate, el 19 d’abril d’enguany, el govern de la Generalitat va comparèixer solemnement i el president Aragonès va afirmar que la taula de diàleg i la comissió bilateral es ressentirien molt d’aquesta revelació i que no tenia trellat reunir-se amb el govern espanyol. Que no tenia trellat si el govern espanyol els espiava pel darrere alhora que negociava per davant i mentre no hi hagués una reacció contundent i un canvi d’actitud immediat.

I el canvi d’actitud no s’ha vist enlloc. Van despatxar la directora del CNI i ací pau i allà glòria. Però ningú no té cap garantia ni tan sols que l’espionatge haja desaparegut. És evident que el govern no sap si els continuen espiant ara mateix. I, de fet, la consellera Serret, en la conferència de premsa d’ahir, va remarcar: “Cal que ens donin garanties que no es repeteix.” S’entén, per tant, que no les tenen, aquestes garanties.

I, doncs, si a l’abril el president Aragonès estava tan indignat que congelava la taula de diàleg de resultes de la monstruositat de l’espionatge polític, com és que avui ens diuen com si res que la constatació d’aquesta monstruositat és un al·licient per a romandre asseguts en aquesta taula amb els responsables de tot plegat, amb els espies?

Una explicació és constatar, simplement, que ERC es troba atrapada en la seua fantasia. La taula de diàleg ja no té sentit polític perquè no serveix ni servirà de res ni s’hi aconsegueix res. Però com que ells, com a partit, s’ho han jugat tot a aquesta sola carta –únicament per a diferenciar-se dels altres i fer-se forts en la lluita per l’hegemonia–, ara resulta que no poden fer-se enrere perquè els eixiria massa car i el preu seria inassumible. Simplement.

Però hi ha una altra explicació possible, si fem l’exercici –sempre sa– de retornar als clàssics de la nostra literatura. Car Ramon Llull deia molt encertadament que “desraó e no re són semblants”. I vet ací que ens trobem que la taula de diàleg és això: no re. I que són això les respostes d’ahir: pura i autèntica desraó.

 

VilaWeb necessita el vostre suport per a continuar-se publicant. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors. Nosaltres depenem solament de vosaltres.

Aquest editorial no és el d'avui i per això ja té tancada l'opció d'afegir un comentari.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any