Amb la singular oportunitat política dels nostres comuns amics per descobrir la sopa d’all, s’han fet al Born unes jornades sobre l’esclavisme a Barcelona amb el propòsit de posar Catalunya davant el mirall de la història pròpia (hauran recordat, per cert, que tant els capitans generals espanyols com  la família reial, encapçalada per Maria Cristina, esposa de Ferran VII i mare d’Isabel II, treien sucosos beneficis del tràfic negrer?) i, de passada, amb la sana intenció de fer-nos fer una “reflexió col·lectiva sobre la memòria”. Tampoc no calia tanta trompeteria ideològica, oportunament publicada en diaris de la situació: en data tan llunyana com el 1974, Jordi Maluquer ja havia publicat a la revista Recerques (“La burgesia catalana i l’esclavitud colonial: modes de producció i pràctica política”) una excel·lent investigació dels temps aquells que els catalans eren considerats pels criolls cubans com uns “aventurers”, “ianquis d’Espanya”, “jueus espanyols”, “israelites de la Cristiandat”, o “jueus complets”. Menyspreu i odi adreçats, com remarca Maluquer, als indians majors com ara Xifré i Casas, Biada i Bunyol, Güell i Ferrer, López y López, Sama, Plandolit, Torrents i Serralamera, Gumà, Milà de la Roca, Ribalta, Fontanals, Canela i Raventós, Vidal-Quadras, Masforroll, Capella, Celada, Catasús, Bosch i Alsina, Salom, Sallés, Martorell, Robert, Xiqués, Nonell, Renté, Torrent i Carbonell, Espriu, Agell…, [a més dels] “petits comerciants, botiguers, mariners, taverners, apoderats deis indians, o alts empleats, que també es retiraven a Catalunya amb les fortunes relativament considerables, que havien acumulat durant tota una vida de treball”. Com deia un prevere nord-americà de l’època, “arriben en la pobresa, comencen amb una botigueta de dos per dos, viuen de galetes i s’aixequen amb paciència, treball i economies fins a tenir una fortuna; i, a diferència dels ianquis, mai no fracassen”. A la banda oposada, un viatger francès deia dels catalans a Cuba: “En veure aquesta gent sòbria i industriosa, que s’aixeca amb l’alba i treballa sense respir sota un sol que enerva i mata, lluny de sentir per ells el menyspreu amb què els mira el crioll, experimento el major dels respectes”. Tants eren, els interessos d’aquí creats a Cuba, que, arran de la rebel·lió del 1868, es va enviar a Cadis un batalló de voluntaris exclusivament catalans, finançat per empresaris i comerciants indians; va sortir l’abril del 1869 cap a Cuba i va ser la primera força militar arribada a l’illa i incorporada a l’exèrcit espanyol, barretina inclosa de regionalisme ben entès, al servei d’Espanya. (Perquè vagin dient que l’estat espanyol era dèbil en qüestió d’hegemonies: en la lluita contra l’abolicionisme hi van entrar des de Víctor Balaguer fins a Evarist Arnús.) Ara bé, en una manifestació abolicionista del desembre del 1872, hi van participar entre 12.000 i 16.000 persones, segons els organitzadors, i de 1.800 a 2.000, segons fonts contràries. No hi van assistir obrers: els anarquistes de llavors no volien donar suport a aquella “hipòcrita forma d’abolir l’esclavitud dels nostres germans negres” per sotmetre’ls a la “nova esclavitud del salari”. Maluquer conclou: “L’actitud decididament esclavista de la burgesia catalana comporta una aparent contradicció, puix que no fóra sensat dubtar de la mentalitat ‘moderna’ d’aquest estament. Però aquesta contradicció resulta poc sorprenent quan s’adverteix que, en defensar l’esclavitud, no es feia altra cosa que tractar de conservar el mitjà més segur de mantenir la dominació colonial (per part d’una metròpoli col·locada en una situació precària dins del concert del capitalisme ‘central’) i, amb aquesta, una reserva precapitalista, on era possible acumular grans i petites fortunes que acabaven per injectar-se en l’economia i l’estructura productiva catalanes.” No calia, doncs, fer tanta forrolla amb Barcelona i l’esclavisme, quan fa gairebé quaranta anys se n’havia dit tot el que calia dir-ne. O potser els nostres comuns amics consideren –sempre tan progres, ells– que Barcino és un producte del comunisme primitiu…?

Aquí volia parlar, això no obstant, d’un descobriment que vaig fer uns quants estius enrere. Jordi Carrión m’havia convidat a escriure un text per a una exposició al CCCB sobre W. G. Sebald (“Les variacions Sebald”), a qui jo havia llegit sense ordre ni concert. Aquell estiu, deia, llegint el segon volum de les memòries de José Manuel Caballero Bonald (La costumbre de vivir),  vaig topar amb El negrero (“un testimoni atroç novel·lat amb una prosa austera que pot arribar a ser enlluernadora”, diu Caballero Bonald). Era un llibre a cavall de la biografia, el document i la ficció, l’autor del qual era un tal Lino Novás Calvo. En vaig quedar tan enlluernat com Caballero Bonald, i em va donar una raó de pes per a acceptar l’encàrrec: la bogeria autodestructiva de la humanitat (en va sortir “Projecte per a Sebald, amb ell i més enllà”).

De passada, em van interessar la vida i l’obra de Lino Novás Calvo, fill natural d’una cosidora gallega, que a set anys el va enviar a l’Havana amb un oncle (“Vés amb compte de no acabar com el teu oncle Lorenzo!”). Novás Calvo va fer de tot, va patir gana i va sofrir humiliacions, es va ficar en bregues de tota mena entre la legalitat i la delinqüència; es va moure per terra i mar, entre els cayos (descrits magistralment a Cayo Canas), la manigua i el canyar cubans; va viure en grans metròpolis com Nova York. Es va fer periodista, traductor al castellà de Faulkner i de Hemingway, corresponsal a Alemanya durant el nazisme (Sordo y mudo por Alemania), escriptor. L’estiu del 1931 es va establir a Madrid, aixoplugat a la Revista de Occidente, sota el magisteri d’Ortega y Gasset, que li va encarregar El negrero. El 1936 trobem Novás Calvo de corresponsal a Barcelona, on l’experiència als barris treballadors marginats li va proporcionar el material de la primera novel·la policíaca cubana: Un experimento en el barrio chino. En un fragment de les seves cròniques barcelonines, s’hi pot llegir: “Vam caminar des del moll de les Drassanes fins a la falda de Montjuïc. Els obrers de l’estiba passaven i ens miraven amb curiositat. Fèiem una parella desigual. El meu amic era alt, nuós, ennegrit, i portava una barba –encara mullada– de mesos. Pel camí va recollir un tros de travessa vella i va carregar-se-la al damunt. —Per fer foc —va dir—. Avui bufa llevant i ve de cara. I com que la ‘casa’ no té calefacció. Va somriure amb aquell humor amarg. Era un home de terra que havia passat a ser de mar i, ara, novament de terra. Vivia a la terra, en una habitació subterrània, excavada per ell i uns altres companys a la falda del promontori, de cara al mar.” Novás s’havia afiliat a la FAI el 1933, va lluitar amb la brigada d’El Campesino durant la guerra civil i es va salvar de ser afusellat per haver escrit articles crítics sobre els miners asturians el 1934. Va tornar a Cuba, va passar més humiliacions, va ser oblidat (ja era un dels grans creadors del conte cubà: La luna nona), i es va exiliar el 1960 als Estats Units.

El protagonista d’El negrero, Pedro Blanco Fernández de Trava, nascut cap al 1795, era fill natural d’una dona del Perchel, el port de Màlaga; fugint de la lapidació per haver prenyat una germana de quinze anys, va arribar a Barcelona de polissó en un veler mallorquí, amb el cap ple de fantasies (“Havia caigut una pluja de papallones de cera que encartonava les veles”, diu Novás Calvo, amb aquella prosa precursora del realisme màgic). Una tal Petra es va fer càrrec del xicot i el va allotjar en una torre de Sant Gervasi de Cassoles –”Gasolas”, diu Novás. Un veí mig sonat, un tal Vilanova, antic productor de cafè a Puerto Rico, que vivia entre “trofeus asteques i tolteques, caps d’indi reduïts, mantes, gerros, esperons de plata i altres coses”, li va parlar d’Amèrica, del tràfic de negres, i de filosofia –Pedro no el va trobar tan boig. Després de crear un empori de mil cinc-cents barracons per allotjar negres capturats a les costes de Guinea, i havent viscut molts anys a Cuba, Pedro Blanco (“el Rothschild dels negrers”: el 1821, un vaixell transportant 315 esclaus a l’Havana podia proporcionar uns beneficis del 100% sobre els 65.000 pesos invertits) va tornar a Barcelona l’any 1854 i es va instal·lar en una torre de Sant Gervasi de Cassoles –”Gasolas”, repeteix Novás–, amb la filla haguda de la seva germana. Portava una caixa en forma de vaixell, i no se’n separava mai, hi tenia els ulls fits: un any abans l’havien declarat boig, dos infermers en tenien cura, passejava pel jardí com si fos a la coberta d’una nau i donava ordres a crits quan sentia el seu nom. El dia que la filla, Rosa, el va trobar mort, els infermers havien fugit, després de rebentar la caixa: es pensaven que hi guardava un tresor. En lloc d’això, hi va aparèixer una mòmia amb els ulls esbatanats: era Rosa, germana de Pedro i mare de la seva filla. El mort, diu Novás, “s’havia quedat en una convulsió, els ulls també oberts. Les dues mòmies semblaven mirar-se”. Recorda García Márquez i seguidors.

Pedro Blanco potser el van enterrar al cementiri de Sant Gervasi, construït el 1853, però el novembre del 2014 Jordi Carrión i jo no en vam saber trobar la tomba. (Alguna notícia posterior diu que també podria haver viscut a Ciutat Vella, a tocar de la plaça de Sant Jaume.) A Pedralbes descansa, per cert, Joan Güell i Ferrer, indià (tot cubà que volgués la separació de la mare pàtria, afirmava, era un mal espanyol i, com a tal, digne d’ésser execrat; el republicà federal Baldomer Lostau replicava que Espanya no era la mare pàtria de Cuba, sinó la seva madrastra, i va ser expulsat d’una assemblea del Fomento de la Producción Nacional on es va crear un Círculo Hispano-Ultramarino contra l’abolició), propietari rural, gran empresari tèxtil i metal·lúrgic, campió del proteccionisme i dirigent de l’organització patronal més important. Per a Güell, els cubans insurrectes eren uns aventurers i homes sense fortuna que sentien horror pel treball i massa amor al gaudi, que volien obtenir aviat i sense fatiga, dirigits, continua Güell, per uns quants fanàtics d’una llibertat extremada. Quan a la fàbrica de teixits de Güell a Barcelona, el Vapor Vell, hi va haver la vaga de les selfactines del 1854, el seu director, Josep Sol i Padrís, va ser mort l’any següent, arran de la vaga general, segons alguns en represàlia per l’execució de Josep Barceló, el principal líder obrer de l’època i protagonista de Camí de nit, el muntatge fundacional del Teatre Lliure el 1975. El monument a Güell i Ferrer a la Gran Via, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, va ser enderrocat pels revolucionaris el 1936 i recompost el 1943 pels vencedors de la guerra –el marquès de Comillas no haurà tingut tanta sort.

Víctima de sovintejats atacs de feridura, Lino Novás Calvo va morir el 1983, amb el cap perdut, a Syracuse (Nova York). Guillermo Cabrera Infante n’explica els últims dies a Vidas para leerlas.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.