L’onada d’impugnació del règim del 78, que el va fer trontollar entre el 2011 i el 2017, no tan sols no va aconseguir de fer-lo caure, sinó que tampoc no en va extirpar la corrupció, que n’havia corcat gairebé tot el fustam. Les mans aixecades que denunciaven un atracament han caigut, mig pansides, i aquell clam de “no hi ha pa per a tant de xoriço” s’ha anat esmorteint. La interpretació que Pedro Sánchez va arribar al poder com un exercici d’higiene inevitable és massa romàntica: el PP no va perdre el govern per la sentència de la trama Gürtel, en realitat, sinó sobretot perquè el catalanisme partidari de la pacificació ho va decidir, amb el suport del PNB. No: no hi va haver neteja. Per què?

El règim del 78 no és ben bé un sistema polític, sinó una xarxa enrevessada que en protegeix una colla d’interessos –el més elemental dels quals, la unitat de la pàtria–, i és en l’obaga d’aquests interessos que neix la corrupció, per això els tentacles de José Manuel Villarejo abracen l’operació Catalunya contra l’independentisme, els informes per a les empreses de l’Íbex 35 i l’espionatge contra Luis Bárcenas per a destruir proves. La corrupció no és una característica tangencial del règim del 78, sinó central, protagonista, perquè no és un règim pensat per desenvolupar realment la democràcia, sinó per limitar-ne l’abast. El procés n’ha estat la mostra més clara. Per això és lògic que no hi hagi hagut un canvi de paradigma amb la corrupció: si aquella onada no feia un tall prou profund per a trencar aquella xarxa d’interessos i les idees que la cohesionaven, era difícil que hi tingués res a pelar.

Van haver de sacrificar peces, és veritat. Hi va haver judicis, condemnes, dimissions. Al País Valencià, la muntanya de porqueria sobreeixia tant dels contenidors que el govern del Botànic va estroncar vint anys d’hegemonia del PP. A les Illes, l’ex-president Jaume Matas va passar dos anys i mig en una cel·la. La ministra de Sanitat espanyola d’aquell temps, Ana Mato, va haver de plegar. Eren peatges lampedusians per a contenir l’hemorràgia, però avui ja és tot cicatritzat i, com ha passat amb el procés, que ha trobat una contrareforma de pacificació espanyolista, o amb els indignats, que han trobat una contrareforma de valors reaccionaris, la batalla contra la corrupció té ara un revers en la insensibilització. La prova més clara és la manera com el sistema judicial espanyol ha renunciat a fer l’esforç de presentar-se com un sistema homologat, que aplica principis estables. L’exempció de les garanties i de les formalitats degudes que abans s’aplicava als bascs i als catalans ara es generalitza.

Aquesta setmana, el judici del cas Kitchen ho ha il·lustrat perfectament. Tant se val que tothom hagi escoltat María Dolores de Cospedal, en enregistraments que són públics, dir que calia “aturar el tema de la llibreteta” de Bárcenas, o assentir quan Villarejo li deia que calia “laminar” l’ex-tresorer del PP, o que el president Mariano Rajoy li havia dit que ja ho havien pogut netejar pràcticament tot, en presumpta referència a les proves que continuaven en mans de Bárcenas. Tant se val que ho hagi sentit tothom: ella pot afirmar sense immutar-se que no és veritat que haguessin tingut mai lloc aquestes converses, perquè tant se val, també, la realitat. No cal que la seva declaració hi tingui cap fil de contacte. No és cinisme personal: és un problema polític.

Si no hi ha novetats substancials, difícilment la corrupció serà el marc principal de les pròximes eleccions espanyoles, després d’una legislatura en què dos homes de confiança del president i la seva dona han estat esquitxats per casos de corrupció. Després del procés, la instrumentalització de la justícia s’ha desinhibit del tot. Els jutges que tots aquests anys han fet de cooperadors necessaris en l’ocultació i la impunitat ara ja ho fan fins i tot amb desvergonyiment. Els tribunals han llençat a la paperera la seva autoritat per servir-se només del poder. La crisi va molt més enllà d’una crisi d’impunitat, i Espanya pagarà car no haver-se reformat a temps.