Treball racialitzat

Quantes vegades un diumenge a la tarda has volgut cuinar i, vist que els supermercats tradicionals estan tancats, has hagut de “baixar al paqui”? Però, realment, t’has parat a preguntar-te per què una determinada nacionalitat és la predominant a aquests establiments? Els basars 24 hores, la cura a llars o l’hostaleria són oficis concebuts com treballs menys prestigiosos i amb condicions pitjors que altres. Però el més important és que tots tenen una característica comuna: són realitzats principalment per immigrants.

El treball dels immigrants en dades

Afirmar que la immigració va lligada a la precarietat no és cap barbaritat, almenys en el cas d’Espanya. Mentre que la renda mitjana per persona de nacionalitat espanyola era d’11.972 € el 2017, per a la població estrangera aquesta xifra es reduia considerablement: 9.150 € per als immigrants provinents d’algun estat de la Unió Europea, i 6.434 € per a immigrants de països fora de la Unió. Aquesta darrera dada suposa que la renda d’una família espanyola quasi duplica la d’una estrangera no europea.

Aquesta situació també la podem identificar amb altres indicadors com l’atur. La taxa d’atur de la població estrangera no europea resident a Espanya arribava, el 2017, a un 26,3%, mentre que per a la població immigrant provinent de la UE la xifra es quedava en un 19,7%, i per a la població espanyola, en un 16,3%. Hi ha, per tant, més taxa d’atur per la població estrangera que l’espanyola.

La població migrada compta amb majors dificultats a l’hora de trobar llocs de treball amb bones condicions laborals, i aquesta situació s’accentua amb la població provinent de països no europeus. És una situació que denuncia l’organització SOS Racisme en la seva campanya Esclavitud sin comillas, on exposen diversos casos d’explotació laboral a persones racialitzades i precaritzades a Espanya. Les temporeres de Huelva, la indústria càrnica o els venedors ambulants són algunes de les denúncies de la campanya.

Conseqüències d’aquest fenomen

“Hi ha molts llocs on jo no envio currículum perquè sé que no m’agafaran per portar mocador. Realment no és per ser estrangera, sinó per tenir una creença diferent”. Marium Mosharef és una jove de Bangladesh que treballa en una fruiteria al carrer Marina de Barcelona. Ha estudiat Higiene Bucodental però es veu obligada a treballar al local d’uns coneguts perquè, per motius personals, necessita un contracte indefinit i només l’ha pogut trobar a aquest negoci.

A l’entorn laboral de Marium predominen persones de nacionalitats no espanyoles perquè “treballs físicament intensos, o on s’hi ha d’estar moltes hores, són realitzats per estrangers”, i, conseqüentment, certs treballs són associats a determinades nacionalitats. Segons Marium, “els espanyols tenen més opcions laborals”, raó per la qual moltes persones migrants es veuen obligades a acceptar treballs que no requereixen gran qualificació, però sí un major esforç físic.

L’opinió de Marium és sostinguda per organitzacions com SOS Racisme. Susan Kalunge, activista de la plataforma, afirma que “les persones migrades no poden renunciar a contractes, encara que siguin de sectors precaritzats, perquè és l’única manera que tenen per sobreviure”.

Segons Kalunge, el problema de la racialització d’alguns treballs radica en la Llei d’Estrangeria, que regula l’entrada dels estrangers a Espanya, la seva estança i els seus drets i llibertats. “La llei, actualment, posa uns requisits molt exigents a les persones migrades per regular la situació que són impossibles de complir”, explica. Per a l’activista, la llei és “racista” i “t’impossibilita fer qualsevol cosa”, ja que “en qualsevol moment, pots ser expulsat al país d’origen”.

Atès que els estrangers es troben en una situació de precarització, alguns sectors econòmics poc reconeguts socialment agrupen persones vulnerables de les quals es pot abusar més. “Clarament hi ha una radiografia de persones migrades i racialitzades que fan aquests treballs. Alguns exemples són l’hostaleria, el camp, la cura a llars particulars, la prostitució o els petits comerços”, afirma Kalunge.

El paradigma del treball qualificat

L’estudi realitzat per Herbert Brücker, Albrecht Glitz, Agnese Romiti i Adrian Lerche, Occupational Recognition and Immigrant Labor Market Outcomes, analitza la situació laboral dels immigrants a Alemanya. A aquest país, els immigrants tenen l’opció de dur a terme un procés de reconeixement dels seus estudis i qualificacions. L’estudi agafa una mostra d’immigrants que duen a terme aquest procés i la compara amb immigrants que no la fan. Es demostra que els immigrants que van reconèixer completament els seus estudis tenen millor sou i millors condicions de treball que els que no ho van fer o no van obtenir el reconeixement necessari.

A Espanya existeix un sistema similar de reconeixement, i d’acord amb Albrecht Glitz, coautor de l’estudi, els resultats del mercat laboral alemany es poden extrapolar: “si els immigrants obtenen el reconeixement a Espanya, tindran més possibilitats d’obtenir millors condicions i sou al seu treball”.

Glitz considera que a Espanya “els immigrants troben dificultats institucionals, però també l’idioma és una barrera per trobar un treball equiparable al dels nadius espanyols”. El problema radica en què “si els immigrants no demostren els seus estudis, no sol·licitaran treballs qualificats i acabaran amb altres opcions pitjors”, afirma Glitz. Tots aquests problemes porten al fet que la majoria d’immigrants treballin a un sector on els requeriments de qualificació són més baixos i també les condicions.

Reconeixement competències professionals immigrants

Canviar la mirada

Aquesta desigualtat d’oportunitats a l’hora d’accedir a un lloc de treball és combatuda des de diferents flancs. Susan Kalunge creu que aquestes actituds provenen del “bagatge racista” de la societat, i defensa que “hem de deconstruir aquesta herència”. Posa d’exemple el cas d’Ángeles Boleko Ribas, una cirurgiana catalana negra que explicava en una entrevista per a afrofeminas que sovint li pregunten pel seu origen, se li dirigeixen en castellà o creuen que és l’ajudant del metge.

Per Kalunge ha d’haver-hi tres línies d’actuació per combatre el racisme: “educació, lleis potents i mesures polítiques valentes”. L’activista remarca la importància de l’actuació política en aquest àmbit: “quan la institució marca el camí, és més fàcil que s’aparti a la gent que té un comportament racista o masclista”.

Per la seva banda, Albrecht Glitz considera fonamental incentivar i facilitar el procés de reconeixement d’estudis per a immigrants. “T’has d’assegurar que els immigrants tinguin les qualificacions necessàries per a treballar a un determinat ofici, de manera que si han realitzat el reconeixement, tindran més oportunitats”. També creu vital promoure l’aprenentatge de la llengua, que considera un factor clau per accedir al mercat laboral.

Les actituds racistes i la manca d’oportunitats laborals romanen a la nostra societat, però cada cop hi ha més iniciatives que tenen com a objectiu arribar a la igualtat d’oportunitats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb