A finals d’octubre de 2014, més de cinc-cents professio­nals sanitaris s’havien infectat amb el virus de l’ebola a l’Àfrica occidental; més de la meitat havien mort. No va ser la retòrica el que va matar aquestes persones; va ser l’Ebolavirus. No obstant això, la retòrica utilitzada en aquest cas per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va obstaculitzar la contenció de l’epidèmia perquè presentava el personal mèdic com a salvadors especialitzats en compte de fer-ho com a vectors de la malaltia. Aquest cas tan tràgic revela una vegada més que, per controlar una epidèmia, entendre la retòrica utilitzada pel personal sanitari és de vegades tan important com entendre el virus mateix.

L’anàlisi de les dimensions retòriques de qualsevol discurs humà requereix una atenció minuciosa a la forma com el seu plantejament encoratja un públic divers a visualitzar les seues rela­cions amb els altres i, per tant, a actuar d’una determinada manera. Tot ús complex del llenguatge inclou inevitablement dimensions retòriques, i molts acadèmics han començat a analitzar recentment la dimensió narrativa i metafòrica dels discursos en el camp de la salut, incloent-hi els d’epidèmies com la grip, l’ebola i el VIH (Leach, Scoones i Sterling, 2010; Wallis i Nerlich, 2005).

EC/ECHO/Anouk Delafortrie | Membre de l'equip encarregat del soterrament d'una de les persones mortes pel virus de l'Ebola a Sierra Leone.
EC/ECHO/Anouk Delafortrie | Membre de l’equip encarregat del soterrament d’una de les persones mortes pel virus de l’Ebola a Sierra Leone.

Si volem tallar d’arrel successos semblants en el futur, la present anàlisi indica que els professionals de la sanitat haurien d’evitar la temptació de caure en una retòrica que represente de manera generalitzada i vívida el personal mèdic com a salvador d’un públic irracional, ignorant i impulsiu. Aquesta retòrica es basa en una perspec­tiva implícita incorrecta que entén el coneixement científic com un ens que aglutina els seus membres en una comunitat amb poders i immunitats especials. Per demostrar-ho i suggerir models discursius més terapèutics, aquest article examina la retòrica que ha seguit l’OMS respecte als treballadors sanitaris i l’ebola fins mitjan d’octubre de 2014. Es van incloure en l’anàlisi tots els discursos publicats durant aquest període en les pàgines web de l’OMS sobre l’ebola, per identificar com representaven aquests textos la relació entre els treballadors sanitaris, la població i el virus. L’objectiu de l’anàlisi no és criticar l’OMS per les seues mancances. És una organització amb finançament insuficient entrebancada per les relacions internacionals, però prou important per participar en el procés continu de millora de les nostres pràctiques sanitàries.

La clau que la retòrica de l’OMS va esquivar 

Durant els primers mesos del brot, les proves indicaven clarament que les instal·lacions i elpersonal mèdic eren nòduls importants en la propagació de l’ebola. No obstant això, els sanitaris van gaudir d’exempcions en els procediments de vigilància, es va ocultar el seu paper com a vector en la literatura científica i la retòrica pública de l’OMS els va presentar com a víctimes d’un públic irracional. Hi ha multitud de proves que demostren la incongruència de cadascuna d’aquestes accions.

El personal mèdic va estendre l’ebola

Hi havia proves disponibles de la contribució dels treballadors i de les instal·lacions sanitaris a la propagació de l’ebola gràcies a brots anteriors. Una publicació finançada pels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties dels EUA (CDC) ja havia apuntat al juny que «la transmissió relacionada amb l’atenció sanitària ha contribuït a la transmissió en brots anteriors» (Dixon i Schafer, 2014, p. 548; Fasina, 2014, p. 6). A l’octubre, l’OMS (World Health Organization [WHO], 2014a) va admetre que el 8 % dels afectats per aquest brot eren professionals sanitaris. Aquestes revelacions se centraven en el risc que afrontaven els sanitaris i en els problemes que això causava per a mantenir un subministrament suficient de personal mèdic. Normalment no es preguntaven si els sanitaris i les instal·lacions eren, en si mateixos, focus problemàtics d’infecció. Hi havia proves irrefutables disponibles.

Testimonis molt diversos indicaven que les precaucions que s’havien pres en la majoria d’instal·lacions sanitàries eren inadequades per a protegir els treballadors i els seus pacients a causa de les enormes dificultats de mantenir una protecció absoluta en unes condicions depauperades (Fink, 2014). Els professionals sanitaris es movien, a més, d’una unitat antiebola a una altra per tractar pacients, alguns dels quals creaven riscos d’exposició perquè eren casos no diagnosticats d’ebola. Les xifres de contactes de personal sanitari infectat eren potencialment impactants. Es va confirmar que un sol sanitari de Nigèria va tenir contacte amb 526 persones (Fasina, 2014, p. 1). Mentrestant, els pacients analitzats per a confirmar si estaven infectats d’ebola es mantenien en els centres de salut per un període de fins a dos dies, en àrees que no estaven lliures d’ebola ni seguien els rigorosos protocols de desinfecció per a pacients confirmats d’ebola. Si resultaves ser un dels afortunats amb símptomes que no eren deguts al virus de l’ebola, podies contraure’l durant la teua estada en aquelles unitats diagnòstiques (WHO, 2014b). Si t’hospitalitzaven amb ebola, probablement moriries allí.

Leashmhar | Centre hospitalari de Kenema, a Sierra Leone, una de les zones afectades pel brot de l'ebola.
Leashmhar | Centre hospitalari de Kenema, a Sierra Leone, una de les zones afectades pel brot de l’ebola.

Minimització del paper dels sanitaris i de les instal·lacions com a vectors

A pesar de les proves, les declaracions i recomanacions de l’OMS fins a octubre van contradir les instruccions dels manuals d’epidèmies prèvies, que insistien en l’especial vulnerabilitat dels professionals sanitaris i dels centres de salut. Per exemple, la guia Travel and transport risk assessment (“Avaluació de risc del viatge i el transport”) segregava els professionals sanitaris de la població amb nivells semblants d’exposició, argumentant que el risc que afrontaven «es pot considerar baix» (WHO, 2014c, p. 3). El manual afegia una nota: «llevat que no es respecten les mesures adequades de control i prevenció d’infeccions (com l’ús d’aigua i sabó nets o de gel alcohòlic, equipament personal de protecció, pràctiques segures d’injecció i una correcta gestió dels residus)». Però aquest apunt vicia completament el suggeriment que es pot tractar els sanitaris com a personal de baix risc, atesa la demostrada dificultat de mantenir mesures de prevenció i control completes i constants en la pràctica (Forrester et al., 2014, p. 929).

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Celeste Condit. Doctora per la Universitat de Iowa i professora investigadora distingida del departament d’Estudis de la Comunicació de la Universitat de Geoòrgia (EUA). Actualment estudia el paper de l’emoció en el discurs públic, especialment en l’àmbit global. Ha treballat com a coeditora de Women’s Studies in Communication i de Critical Studies in Media Communication (en ambdós casos junt amb Bonnie J. Dow).

Què és Mètode?

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.