Som més vulnerables

Sabem que com més avançada és una societat en termes de desenvolupament socioeconòmic, major és la freqüentació sanitària: anem més a visitar el metge i consumim més medicaments. Però hi ha alguns indicadors que apunten que una part d’aquesta demanda no està justificada per entitats patològiques reals. L’alt consum d’antidepressius i ansiolítics és un d’aquests indicadors. Davant d’aquesta evidència cal preguntar-se: Estem realment més malalts? Ens creiem malalts? O és que consumim salut? Totes tres coses alhora: els canvis que s’estan produint en el model socioeconòmic dominant ens fan més vulnerables; tenim por i la combatem com podem; i algú promou i s’aprofita d’aquesta por i d’aquesta vulnerabilitat en benefici propi.

Vegem amb major detall aquests tres factors. El primer té a veure amb el fet de viure en un món acceleradament canviant, en un període de transició entre una forma de societat que se’n va i una altra que està arribant. Vivim una fase de canvi que va d’un model econòmic basat en el pacte social –i que als països avançats té com a pilar fonamental l’estat de benestar– a un altre model encara per completar, globalitzat i desregulat, en el qual la política se sotmet als dictats de l’economia i imposa un model productiu que augmenta les desigualtats.

En realitat, la sensació d’incertesa general procedeix del fet de viure diverses crisis alhora, que, en actuar de manera sinèrgica, agreugen els seus efectes: la crisi econòmica, ecològica, de valors, de la democràcia representativa, etcètera. La més visible, la crisi econòmica que va esclatar el 2008, no ha fet sinó agreujar i accelerar unes dinàmiques prèvies que causen un gran malestar.

És, doncs, un moment de canvi marcat per la incertesa personal i col·lectiva, la qual cosa fa que molta gent se senta insegura. La ciutadania percep que moltes de les conquistes socials i del benestar que hem assolit en els dos últims segles estan en perill. Si l’economia va malament, qualsevol pot perdre-ho tot en un moment. Als països colpejats per la crisi, especialment els del sud d’Europa, s’ha instal·lat el temor que la següent generació haja de renunciar a molts dels avantatges de què van gaudir les precedents. Els pares temen que els seus fills tinguen un futur pitjor. Els fills temen no tenir futur.

La por al futur té molt a veure amb la por de ser exclosos. Les últimes crisis ens han ensenyat que tots som vulnerables. N’hi ha prou amb perdre la feina, que continua sent el principal instrument de realització personal i integració social. Tot això ha canviat la percepció del futur. Per al filòsof Daniel Innerarity (2009), «la nostra relació amb el futur col·lectiu no és d’esperança i projecte, sinó més aviat de precaució i improvisació».

Aquesta manera de veure el futur amb aprensió, unida a la necessitat d’anticipar-se als esdeveniments, provoca no poques disfuncions en la presa de decisions. Ho hem vist en les tres alertes sanitàries globals que hem hagut d’afrontar en els últims anys: la del SARS [per les seues sigles en anglès, Severe Acute Respiratory Syndrome, “Síndrome respiratòria aguda i greu”], la de la grip aviària i la de la grip nova. En totes tres hem observat el mateix patró de resposta compulsiva d’una ciutadania atemorida. I en totes tres s’han comès els mateixos errors. En el cas de les dues últimes, podria resumir-se en l’esquema següent: per a aconseguir una mínima resposta dels països en què sorgeix el brot –el control de la infecció en la cabanya aviària– l’Organització Mundial de la Salut (OMS) llança una alerta mundial que provoca la reacció histèrica i desmesurada de les societats riques occidentals, caracteritzades per una forta aversió als riscos no triats lliurement. I el que és més greu, l’alerta mundial no respon a una amenaça real, sinó hipotètica: la possibilitat que el virus aviar, en entrar en contacte amb el de la grip humana, mute i el resultant siga un nou virus tan expansiu com l’humà i tan mortífer com l’aviar. Pura hipòtesi. Però tant els mitjans de comunicació com els responsables polítics sanitaris es van situar ràpidament en el pitjor escenari possible i van actuar en conseqüència: van invertir una gran quantitat de recursos que després es van demostrar inútils.

La pugna política en clau de present, la necessitat d’anticipació i la por de ser culpats per no haver previst el que pot ocórrer porta ben sovint els polítics a una actuació preventiva desmesurada. A aquestes conductes d’anticipació hi contribueix molt, segons l’opinió d’Innerarity, la cultura mediàtica: «Les noves tecnologies de la instantaneïtat han propiciat una cultura del present absolut sense profunditat temporal» i l’origen d’aquesta relació amb el temps es troba en l’aliança establerta entre la lògica del benefici immediat pròpia dels mercats financers i la instantaneïtat dels mitjans de comunicació. Vivim en una època fascinada per la velocitat i superada per la seua pròpia acceleració» (Innerarity, 2009). Els mitjans de comunicació s’han convertit en uns grans generadors d’immediatesa. Allò urgent substitueix ben sovint allò important, i en el cas del periodisme allò impactant passa per davant d’allò important.

Aquesta cultura de la urgència i el consumisme, la cultura de «ho vull tot i ho vull ara» que s’ha assenyalat com un dels trets emergents, té també el seu reflex en termes de salut. El pacient impacient, el que espera de la medicina més del que és raonable, forma part d’aquesta cultura de la queixa; una cultura fonamentada sobre la idea del creixement il·limitat que ara se n’ha anat en orris.

Tenim por i la combatem com podem

Per primera vegada es trenca una il·lusió mantinguda des de la Il·lustració: la idea que el progrés és una línia sempre ascendent, que no hi ha marxa arrere en les conquistes socials. Ara sabem que es pot retrocedir. Les paraules desregulació, deslocalització, externalització i sostenibilitat colonitzen els mitjans de comunicació i els informes econòmics que tracten de justificar la inevitabilidad d’un retrocés en l’estat de benestar. Amb la globalització, els valors en auge han passat a ser la flexibilitat i la mobilitat. Però pocs es pregunten a qui serveixen en primer terme aquestes exigències. Està bé ser flexible, per descomptat; sempre és bo tenir capacitat per a acomodar-se i per a adaptar-se a les noves exigències. Però el que ara es busquen són juncs doblegats. En una societat que tot ho quantifica en termes monetaris, es fan estudis per saber com incrementar la productivitat, però no sobre els costos socials que això comporta. Per exemple, en quant s’ha de valorar el cost del desarrelament, la pèrdua d’arrels, de relacions duradores? I la pèrdua de teixit social?

El filòsof d’origen coreà establert a Alemanya Byung-Chul Han analitza els costos que té passar de la «societat disciplinària» a la «societat del rendiment» (Han, 2012). La societat disciplinària de la qual venim està organitzada basant-se en regles i institucions socialment molt potents. Té mecanismes de sotmetiment regulat, però també de solidaritat i defensa col·lectiva. Les institucions centrals són la fàbrica, l’escola, l’hospital i, per als qui no volen o poden seguir les regles, la presó i el psiquiàtric. Aquesta societat s’articula entorn d’un pacte sobre els béns de producció: uns trauen beneficis, d’altres salaris.

El canvi a la societat del rendiment té com a objecte, segons Byung-Chul Han, superar les limitacions d’aquest model per a l’objectiu d’incrementar la productivitat. El subjecte de la societat del rendiment continua disciplinat, però no tant per normes externes –tot i que encara persisteixen en l’estructura social– sinó per normes internes, autoimposades pel nou imperatiu que és el rendiment. Passem de l’explotació a l’autoexplotació. De la societat de l’exigència a la de l’autoexigència. L’autoexplotació és més eficaç i més barata que l’explotació. La societat del rendiment es caracteritza per la desregulació i la competitivitat extrema. Les noves institucions són l’oficina, el teletreball, el gimnàs, la xarxa. I el verb més important és «poder». Comença amb una asseveració, «tu pots», que prompte es converteix en imperatiu: «tu has de poder».

S’instaura així una cultura que exigeix un esforç permanent, que mai semblarà prou. Aquest model porta ben sovint a la frustració. Els individus són invitats a tenir altes expectatives i a esforçar-se per aconseguir les seues ambicions. I si no triomfen, ha de ser perquè no s’han esforçat prou o no han sigut prou intel·ligents. Aquesta mentalitat acosta la persona a una guerra permanent amb si mateixa.

De la mateixa manera que en la societat indus­trial les malalties laborals tenien a veure amb el model productiu (asbestosi, accidents, càncer per exposició a tòxics), les patologies de la societat del rendiment tenen a veure amb les noves formes de producció i són bàsicament el cansament crònic, la depressió i els trastorns d’ansietat i angoixa. Són malalts de «no poder poder més».

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Milagros Pérez Oliva. Periodista d’El País, on ha estat responsable de l’àrea de biomedicina i del suplement de salut. Des de 2009 fins a 2012 va ser la defensora del lector del mateix periòdic. És professora del màster de Periodisme d’El País en la Universitat Autònoma de Madrid i del de Comunicació científica en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. La seua labor periodística ha estat reconeguda amb diversos premis, entre els quals: el premi nacional de Periodisme atorgat per la Generalitat de Catalunya (2006), el premi Societat Espanyola de Medicina General (2007), el premi Boehringer Ingelheim al Periodisme en Medicina (2009) i el premi Margarita Rivière (2015).

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb