24.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 25.01.2018 - 07:30
De bon matí em mirava encuriosit per televisió allò que tots suposàvem que seria la confessió de Ricardo Costa. L’ex-dirigent del PP, camisa blanca, corbata blau marí, jaqueta grisa, semblava finalment disposat a explicar en seu judicial allò que, al carrer, ja sabia tothom: que el PP s’ha finançat de manera il·legal amb diner negre, que han guanyat les eleccions gràcies al dopatge econòmic, que tots sabien que ho feien i que tot era ordit i dirigit des de dalt, com una trama completa que involucrava el conjunt de l’organització.
I aleshores, en un moment de la confessió davant el jutge, Costa va fer com si restàs abatut per l’abast d’allò que deia i, demanant perdó, amb un posat estudiadament melodramàtic, va enfonsar la cara dins les mans. Va ser aleshores, gràcies a aquest gest, que aparegué, que es féu visible en tota l’esplendor, la polsereta. La famosa polsereta rojigualda que aquests lladres del PP duien invariablement, tots, a la monyica. La que tantes vegades els havíem vist lluir en les nits de victòria, apareixia ara també en el moment de la caiguda més estrepitosa. I amb la bandera espanyola ben visible, com si l’hagués de deslliurar de tot mal, Costa finalment ho va dir: ‘Sí, el PP es finançava de manera il·legal amb diner negre.’ I es va estirar la mànega de la jaqueta. I la bandera restà amagada. Amagada en la roba, però no en l’escena.
Que l’aparició fugaç de la polsereta de Costa servesca, doncs, per a recordar que el PP s’ha embolicat en el nacionalisme espanyol més abrandat, entre més coses per a poder robar amb la màxima impunitat possible. I que els seus votants, quan s’han fixat, com uns zombis, en la bandereta, ho han fet, precisament per desviar la vista del sobres. Que ho sabíem tots fa anys, que passava això…