La policia tortura i assassina

A les manifestacions, ho hem cridat a ple pulmó un munt de vegades. Quan eren grisos, quan van passar a ser marrons i després quan han acabat essent blaus. De fet, hi havia un altre lema molt popular que ara no reproduiré i que justament explica com el canvi cromàtic no afecta l’essència. Ho cridàvem quan baixaven de les furgonetes (altrament dit porqueres) amb cara d’odi i disposats a repartir llenya, abans que d’aquests menesters se n’ocupessin els Mossos. Ho cridàvem quan ens disparaven pilotes de goma entre les parades de llibres de Sant Jordi a la Rambla barcelonina. I ho cridàvem, encara amb més força, cada vegada que en la ruta habitual de les manifestacions cap a la plaça de Sant Jaume passàvem davant la comissaria de Via Laietana 43, el cau de la bèstia, el nostre Intxaurrondo, símbol de poder i dominació.

Però en aquest cas tot indica que la frase és tristament certa: la policia tortura i assassina. Durant quaranta anys, els qui ocupaven i ocupen encara la tenebrosa prefectura superior de la Policia Nacional espanyola de la Via Laietana de Barcelona han torturat dissidents de manera absolutament impune, alguns dels quals van morir. No un, ni dos, ni tres dissidents: centenars, potser milers. Comunistes, sindicalistes, independentistes, gitanos, homosexuals, immigrants… Tots al mateix sac, tots dins la mateixa bossa, tots a la mateixa banyera. I no un, ni dos, ni tres torturadors: dotzenes, potser centenars. Alguns, amb noms i cognoms. Amb medalles i condecoracions. I amb cases amb família on tornaven després de la jornada de treball i on devien sopar un cop beneïda la taula, amén.

Aquest fet brutal, escandalós i inadmissible en temps de dictadura, i igualment brutal i encara més escandalós i inadmissible en democràcia, és el tema central del documentari que emetrà avui al vespre el programa Sense ficció de TV3. Laietana 43, el cau de la bèstia és una coproducció del cineasta Jaume Domènech, de Balandra Films, i TV3, que de tant en tant i per sort també exerceix de televisió nacional i pública del país, com en aquest cas. Durant una hora, el film encadena testimonis de persones que en algun moment de la seva vida hi van romandre detingudes i van ser torturades. Blanca Serra diu que la comissaria era un lloc que tothom temia perquè se sabia que hi feien coses horroroses, Carlos Vallejo en destaca la grisor i la brutor, a banda les tortures, i Agustí Alcoberro descriu la sensació angoixant d’estar en mans de gent que et poden fer el que vulguin i que són felices si aconsegueixen anul·lar-te com a ésser humà.

El documentari té moltes virtuts, a banda les més evidents de denunciar unes pràctiques abominables i lluitar contra l’oblit i la desmemòria. La primera és que ens permet de visualitzar com és l’interior del cau de la bèstia, aquest edifici que hem vist tantes vegades per fora i que fa que algunes persones encara travessin el carrer quan hi han de passar davant. Evidentment, no ho fa amb imatges reals, sinó a partir d’una recreació en 3D que es va poder realitzar gràcies a una campanya de micromecenatge. Jaume Domènech va demanar autorització per enregistrar imatges a dins, però amb l’excusa d’unes obres o alguna altra sempre la hi van denegar. Aleshores va trobar a l’arxiu municipal un projecte d’obres, precisament, que s’havien dut a terme als anys vuitanta, i d’aquí va poder extreure els plànols de tot l’edifici. La resta correspon a les descripcions i els records dels testimonis: com eren les cel·les, les parets, què hi havia a les cambres on els torturaven, com eren les finestres, etc.

Una segona virtut del documentari és que posa llum a la foscor i noms i cara a molts dels torturadors, més enllà dels ja coneguts Quintela, Polo i els germans Creix. És curiós, o potser no, que un parell fossin boxadors també. Impressiona la quantitat de medalles i condecoracions que van rebre, algunes en dates tan pròximes a la teòrica democràcia com el 2016. És clar que amb ministres del ram com Barrionuevo o Grande-Marlaska no ens hauria de sobtar gaire res. I malgrat tot no pot deixar de sorprendre que entre els pocs que han arribat a ser jutjats, gairebé cap no hagi estat condemnat, que els qui ho hagin estat rebessin penes tan descomunals com 12 dies d’arrest major, que cap no hagi passat per la presó i que la majoria s’hagin jubilat alegrement o encara estiguin en actiu. Spain is different i la transició, a banda de modèlica, va ser una grollera transacció.

Jaume Domènech em diu que no tenia gaire idea de què significava l’edifici de la Via Laietana 43 fins que el 2020 va fer un documentari sobre l’assassinat del militant comunista Gustau Muñoz l’11 de setembre de 1978. Estirant aquell fil, parlant amb testimonis i a partir de la denúncia que va presentar el pare de Muñoz, Domènech va veure clara la continuïtat entre la Brigada Político-Social del franquisme i la Brigada Regional de Información que la va seguir. I també va veure clar que en aquella comissaria s’hi amagava molt més que els dos assassins de Gustau Muñoz. S’hi amagaven una bona colla de policies torturadors, un ofici que es transmet de mestres a aprenents, de gent que s’estima més atonyinar els dissidents per aconseguir respostes que no investigar per aconseguir proves. Dos anys i mig d’investigació més tard, naixia Laietana 43, el cau de la bèstia.

El documentari, que no tan sols recomano sinó que inclouria en el currículum d’història de tots els instituts del país, s’afegeix al llibre recent Torturades de Gemma Pasqual, que aplega 22 històries de terror en boca de les dones que en foren víctimes entre el 1941 i el 2019. I s’afegeix també a la ferma campanya impulsada per la Comissió de la Dignitat i l’Assemblea de Persones Represaliades de l’ANC, amb el suport de moltes altres entitats, per convertir l’actual comissaria de policia en un centre de memòria històrica. Com diu l’advocat i historiador Josep Cruanyes, ànima d’una altra noble campanya –la dels Papers de Salamanca–, no defalliran fins a aconseguir-ho. L’ESMA de Buenos Aires, la seu de la Gestapo de Lió o el quarter de les SS a Berlín marquen el camí. Ara que el govern espanyol no tan sols fa passar amb raons en les negociacions amb Catalunya, sinó que de tant en tant fa alguna concessió, potser estaria bé obligar-los a incloure aquesta entre les següents.