Lleixes buides d'un supermercat (Foto: John Cameron/Unsplash)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La setmana passada parlàvem de jocs i avui voldria partir d’on ens vam quedar. Perquè cada vegada que entro en una botiga de joguets, això tan important que són els primers records de la canalla, m’imagino una mena d’anunci apocalíptic en dos flaixos: el primer, les lleixes alegres i plenes fins al sostre de reclams multicolors, i el segon, per un efecte especial que em trec de la butxaca, les mateixes lleixes però amb les capses que es van tornant invisibles, zup, zup, zup, deixant al descobert les que s’expliquen en l’idioma que diuen que amenaça el castellà. Em figuro l’última imatge com la d’aquells supermercats desproveïts per algun conflicte o per una pandèmia mundial, amb els prestatges de la farina buits; els del paper de vàter deserts; els dels llegums, amb un pot de fesols trist i solitari.

El mateix anunci, és clar, seria aplicable a les pantalles d’inici de les plataformes de streaming, a les cartelleres dels grans multicines –zup, zup, zup, s’aniria esfumant el contingut de marquesines i pantalles–, a les miniatures de YouTube, a les rodonetes de les històries d’Instagram, a les botigues de manga i videojocs… En resum, a tots els àmbits de l’entreteniment, del lleure, de l’emmirallament en l’altre, que ve a ser tot allò que la canalla va associant, de ben petiteta, amb l’alegria i el goig de viure. Quin escenari més terrible, oi? Quin món més petit, més insuficient, si l’haguéssim de confiar al poder de les llengües minoritzades: qui hauria de voler aquest terreny erm, per als seus nanos? Sort en tenim, doncs, de la llengua de Castella: com que és pertot, ja no cal ser tan xenòfob per pretendre que un català d’expressió catalana gaudeixi dels mateixos drets que un danès d’expressió danesa, un finès d’expressió finesa o un català d’expressió castellana.

Segurament ja en coneixeu les xifres, les passo ràpidament: als Països Catalans, l’ús habitual de la llengua comuna ha reculat fins al 32 % dels habitants. Els sociolingüistes ens expliquen que, per sota del llindar del 30%, no hi ha cap llengua que sobrevisqui. A Barcelona, l’ús social del català entre els 15 i els 29 anys ja és per sota del 20%, cosa que representa una caiguda de 10 punts en només cinc anys. El món tecnològic accelera la història, la societat mercantilitzada fa a competir els parlants de llengües minoritzades amb els de les llengües dominants, i mentre tot això passa, al Principat, un conseller d’Ensenyament encara s’agafa a la mateixa mentida que els seus predecessors: que toots els xiqueets catalaans –repetiu amb mi– “acaben els estudis amb competències plenes i completes de les llengües oficials”, com si encara visquéssim en aquelles cases on cada dia, a la mateixa hora, retrunyia com en una de sola la cançó de Bola de Drac.

El drama no és que la normalització a l’escola sigui mentida, el drama és que, encara que fos veritat, arriba un punt de la vida dels nanos que la llengua de l’obligació (acadèmica) ja no troba continuïtat en la devoció (l’entreteniment), amb tan mala llet que és just a l’etapa que els futurs adults desenvolupen els seus valors, interessos i opinions. No se m’acudeix una campanya de màrqueting lingüístic pitjor que aquesta realitat. El cas és que som aquí, i que és amb governs catalanistes, que hi hem arribat, claudicats per aquest acomplexament tan nostre de voler quedar bé amb qui et vol mal, de no voler molestar els anticatalanistes fent complir les lleis de política lingüística, assumint el seu marc mental que exercir i fer exercir el català és “polititzar la llengua”, quan la politització de la llengua –com sempre passa per alt la progressia–, era el projecte polític d’un partit molt concret, tot el contrari que independentista.

Em centro, que ja me n’anava. El context de l’emergència lingüística és enverinat: al pes demogràfic, a l’ús mercantilista de les llengües i al supremacisme lingüístic com a arma política hi hem d’afegir, ara, la crisi econòmica i el joc de la fam de les prioritats, l’excusa definitiva per a justificar (encara més) la supressió dels drets lingüístics dels catalanoparlants. És clar que per a salvar el català no n’hi ha prou amb calés, però calen sobretot calés, i com que no n’hi ha, i menys que n’hi haurà, hem de centrar-nos en els òrgans vitals i ser quirúrgics. I per la supervivència de la llengua, els òrgans vitals són les franges d’edat que es forma la persona, on la interrupció del flux del català entre el deure i el lleure és mortal.

A nivell privat hi ha qui ho té claríssim, i fa vergonya que hagi de passar com en temps remots, amb el futur de la llengua viva confiat als herois de la clandestinitat: penso en els jóvens compromesos que s’han empescat el canal Malaia per difondre continguts digitals; penso en els comediants que amb una sabata, una espardenya i un micro estan impulsant l’stand-up català; penso en els creadors de podcasts gamberros, com més gamberros millor, que acceleren la sang a les venes de la llengua; penso, també, en perfils de Twitter com Doblatge en català, que, carregant-se a l’esquena una feina que hauria de sortir de les institucions, inquireix les plataformes de streaming i les majors per recordar-los els doblatges existents en la nostra llengua, o estalona el departament de Política lingüística perquè es posi al dia i dobli directament per a les plataformes, que són el futur, i el futur és on viuen les llengües que sobreviuen.

No sé com dir-ho, però ho dic igualment: jo no vull veure els videojocs en català anunciats al web del consorci per la normalització lingüística, vull veure cabassos de subvencions destinades a traduir els videojocs més sol·licitats; i si per això s’ha de deixar de finançar, jo què sé, un aplec de puntaires, les esqueles de les Creus de Sant Jordi, uns Jocs Florals o una fira d’Abril, escolti, que així sia. Perquè, a hores d’ara, tot el que sigui acostar el català als records dels adults que vénen –els records associats a l’alegria i el goig de viure– ja fa flaire d’última oportunitat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.