La pel·li que Carrero Blanco va prohibir

Una altra pel·li, no una de nova que és en sales com Incerta Glòria, sinó que té quatre dècades, quaranta anys! L’han fet aquesta setmana a la tele. Es va estrenar el 1976, sí, mort el dictador, però era feta des del 1971. Per què va trigar tant a arribar a sales? Perquè l’havia prohibida el mateix Carrero Blanco. Ras i curt. Havia passat la censura franquista de l’època que, diguem-ho per a tants lectors nascuts després que ni s’ho imaginen, encara exercia. I res, fora, no es va estrenar Canciones para después de una guerra. Una continuació, em vaig dir, de la pel·li de Villaronga, que s’acaba amb l’inici de la batalla de l’Ebre.

Havia vist el film de Basilio Martín Patino en altres ocasions. Però aquest dimarts, veient-lo en la tele generalista, no pas en un DVD o per haver-lo triat de qualsevol altra oferta, veient-lo com el devien veure tantes altres persones, per primera volta o no, em va fer un efecte superlatiu: el mateix dia, els mateixos dies de tants rots i pets sorgits del pou més fondo de l’inconscient històric espanyol. El repàs en imatges i en cançons de la postguerra, des del final de la guerra fins als primers anys cinquanta, em va refermar que el cine sempre és en present. El cine fa esdevenir present qualsevol imatge sobre el passat que representa, sempre és una relació íntima amb tu que el veus en aquell moment.

Carrero Blanco va prohibir de manera fulminant aquest repàs pels records del franquisme: retalls de pel·lícules –des de Raza, escrita pel mateix dictador i estrenada el 1942, a Bienvenido míster Marshall del genial Berlanga el 1953–, trossos del ‘noticiari’ propagandístic que precedia la projecció de cada pel·lícula, imatges publicitàries de la premsa i de la primera tele, fotos i documents filmats, tant sobre les multituds que aclamaven el dictador com del patiment de la gent als carrers… I les cançons com a banda sonora d’aquells temps… Una veu en off masculina parla de tant en tant per dir que encara viu en el silenci, que la seva memòria es nega a recordar (el salmantí Patino és del 1930) aquells anys, dels quals només li queden les cançons, que sent dintre seu un cop i un altre. Una veu femenina diu que algunes eren cançons per a resistir la por.

I ve’t aquí que fa un no-res Cassandra Vera ha estat condemnada a presó per haver fet unes piulades a Twitter sobre Carrero Blanco. El seu perfil a Twitter: ‘Noia transgènere. Feminista. Estudiant d’Història. Voluntària en projectes socials. 21 anys’. Deu ser que l’almirall Carrero s’ha regirat a la tomba i ha ressorgit de les tenebres davant aital perfil…

Les piulades potser seran, o ja ho són, el material amb què un altre cineasta farà un repàs de l’Espanya contemporània, com Patino va fer de l’Espanya franquista pura i dura. Allò que es vol oblidar retorna, per nassos, si ho tens tapat per la vergonya que et fa o si ho has dissimulat per adaptar-te al postfranquisme.

Veia per la tele el film de Patino i pensava en Cassandra, però no només en ella: també en el raper mallorquí Valtònyic i una llista més llarga. Recordava que aquest mateix dimarts que veia la pel·li l’ex-ministre Fernández Díaz deia amb tota la barra al congrés dels diputats que ha estat ell, la víctima d’una conspiració, i no pas els polítics catalans… O que Wyoming i Dani Mateo potser tindran un judici per haver fet broma amb el Valle de los Caídos en el seu programa de tele. O que, ara que entrem a la Pasqua, el ministeri de no sé què espanyol ha donat una distinció a no sé quina confraria de no sé exactament quin Crist, com Fernández Díaz va condecorar dos cops la Mare de Déu mentre era ministre i crec recordar que també (o és un malson?) la cabra de la Legión.

Canciones para después de una guerra és admirable per tantes raons: avui resulta moderníssim, per l’ús dels materials filmats preexistents que el fan un collage magnífic i pel sarcasme i la ironia que destil·la sobre el franquisme, per la tendresa també que fa amarar sobre la bona gent que el va haver de sostenir de grat o per força. Mostra igualment com n’és d’‘indissoluble’ la idea d’Espanya: ve de molt abans, sí, però el franquisme l’ha marcada a foc, fins ara mateix.