Pedro Sánchez

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ahir la mesa del congrés espanyol va barrar el pas a la llei d’amnistia que havien presentat els partits polítics catalans, amb els vots en bloc i unànimes dels tres partits monàrquics, PSOE, PP i Vox. S’empararen en l’opinió dels lletrats de la cambra, amb la qual cosa de manera efectiva s’ha impedit fins i tot que hi haja hagut cap mena de debat sobre la proposta. Ni parlar-ne, no es pot fer.

L’episodi no és sorprenent. Ahir mateix, hores després, la proposta presentada al mateix parlament per la CUP per a derogar la llei mordassa –proposta que incloïa eliminar el delicte de sedició– també fou rebutjada amb el vot de la coalició monàrquica. I no és que ahir fos cap dia especial. Tots estem més que acostumats a veure votar amb regularitat el PSOE al costat de Vox, per més cordons sanitaris propagandístics que després vagen proposant, i amb la dreta. Aquesta és la realitat i no crec que ningú, a hores d’ara, se’n puga sorprendre.

Evidentment, no parlem de cap anècdota, especialment perquè tot això passa mentre encara és viva, i té un paper determinant en la formació del pròxim govern català, la teoria que hi ha un diàleg possible amb el govern espanyol, destinat a resoldre el problema polític català, el conflicte obert entre Catalunya i Espanya. El senyor Pedro Sánchez, encara la setmana passada, insistia que aquesta negociació era el camí a seguir, un camí que, per la seua banda, Esquerra Republicana també prioritza.

En vista dels fets i en vista que es repeteixen constantment, seria lògic de preguntar-nos si té cap credibilitat, encara, la hipòtesi negociadora. O, si ho voleu mirar d’aquesta altra manera, en quin moment la part catalana partidària del diàleg assumirà que al davant té una paret i que aquest camí del diàleg en realitat és inexistent.

Però per mi és una altra la qüestió que es posa en relleu quan d’una manera tan repetida Madrid deixa clar –per la via dels fets– que no té cap intenció de negociar res ni de dialogar sobre res. És la necessitat d’aclarir quina és l’alternativa rupturista, molt més que no s’ha fet fins ara. I la de proposar i explicar, especialment els partidaris de la via unilateral, d’una manera molt més pràctica com s’aconseguirà l’objectiu. A banda, evidentment, de fer aquells passos concrets i immediats que es puguen fer ja en aquesta direcció, amb molta més potència i decisió.

Perquè crec que, en definitiva, el problema real no és la discussió teòrica que puguem tenir els uns amb els altres. El problema és que una part de l’independentisme viu instal·lat en la sensació que no es pot derrotar l’estat espanyol i per això es refugia en la hipòtesi del diàleg, és a dir, en la hipòtesi del no-enfrontament, per a no reconèixer que no es veu amb cor de guanyar, com sí que s’hi veia, en canvi, fins al referèndum del 2017. Crec, per tant, que si cal fer un esforç de convicció ha de ser en la línia que és possible –que ho és– guanyar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.