Fa més de 70 anys que la declaració universal dels drets humans garanteix la lliure circulació de les persones. Una mobilitat amb causes múltiples que els conflictes o la desigualtat han fet créixer darrerament. El 2018 la immigració al territori espanyol va augmentar un 130% respecte l’any passat. No obstant, el dret a residir en un lloc, circular-hi, entrar-ne o sortir-ne tan sols l’exerceixen pròpiament els nacionals i els estrangers amb residència autoritzada en aquell país, perquè depèn de cada estat, en virtut del principi de sobirania territorial, establir els requisits de circulació que afecten als nacionals i més encara als no-nacionals”

Les fronteres que regulen el flux migratori s’aixequen sota el pretext de preservar la seguretat nacional, la salut general i l’ordre públic en el territori. Però, sovint, davant la necessitat o les expectatives de prosperar, neix l’obligació de vèncer els murs legals que divideixen autòctons i immigrants. El matrimoni o la parella de fet es contemplen per molts com una drecera per obtenir la residència en un país i escapar de l’exposició que comporta la irregularitat jurídica. Paradoxalment, la llei permet la concessió de permisos de residència als compradors de pisos d’alt standing sense necessitat de viure al país ni acreditar la procedència dels fons. Un autèntic tràfic de ciutadania amb grans riscos de corrupció, blanqueig de capitals.

D’ençà de la crisi econòmica del 2008 s’ha extremat la rigidesa de la llei d’estrangeria i complicat l’obtenció de regularitat en el país. L’arrelament familiar es concep com l’alternativa més fàcil per fer front a una administració paralitzada. Tanmateix, especialistes i implicats coincideixen en els riscos que comporta esdevenir parella anàloga amb ànim de lucre: sancions administratives i penals, expulsió al país d’origen i dificultat de retorn.

La necessitat imperiosa d’obtenir la residència

Per tal d’establir-se i treballar a l’estat espanyol és indispensable el permís de residència. El matrimoni o la parella de fet s’inclouen dins d’un dels tres procediments principals per obtenir-lo a llarg termini: el reagrupament familiar. A diferència de l’arrelament laboral i el social, en aquesta vessant no és necessari acreditar uns anys de permanència continuada al territori. Tampoc no ho és apel·lar a l’origen dels progenitors o tenir un contracte per un període mínim de tres anys. En Pau Rosselló, jurista especialitzat en estrangeria, destaca que les vies per aconseguir aquest permís són directament proporcionals als recursos econòmics dels individus. Com més precàries són les condicions dels immigrants, menors són facilitats per obtenir la regularitat: “l’administració és xenòfoba però sobretot és classista”.

La Patricia, estudiant cubana resident a Catalunya, denuncia la impossibilitat d’optar a una feina digna o accedir als serveis públics amb normalitat. “Durant 6 anys vaig anar només un cop al metge” – explica – “Va ser una nit sense dormir i amb vòmits continuats. Evidentment vaig rebre atenció mèdica però al cap d’una setmana tenia a la bústia una factura de 200€”.

Tant ella com el Xavier, jove equatorià, van plantejar-se pagar 5.000€ a un ciutadà espanyol per registrar-se com a parella, però cap dels dos s’ho podia permetre. “Si tingués els diners contractaria un advocat perquè m’arreglés els papers, el meu pare és espanyol però m’han denegat la nacionalitat per errors administratius”, lamenta la Patricia; “segueixo vivint a Barcelona amb la residència d’estudiants però no tinc dret a treballar les hores suficients per mantenir-me”. Tot i que l’administració ofereix protecció als immigrats que treballen en situació irregular, l’informe de l’Agència Europea de Drets Fonamentals alerta que són el perfil més evident d’explotació.

L’Anna, estudiant catalana de 22 anys, explica que va registrar-se com a parella de fet amb el seu nòvio veneçolà per poder conviure amb ell a Catalunya i aconseguir millorar el seu nivell de vida. Considera que va ser la via més senzilla perquè la seva parella pogués treballar i aconseguir certa estabilitat econòmica. Així i tot, reconeix que el procés va ser més lent i complicat del que esperaven.

Tanmateix, Jordina Viñas, responsable de l’àmbit jurídic de la de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, ressalta que aquesta via no és ni “la recomanada ni la principal, per tenir una autorització de residència o un estat estable”. Apunta que moltes vegades es tendeix a escollir aquesta opció per ser “la més ràpida” i perquè permet “tirar endavant amb el dia a dia”. Tot i això, recomana “prudència i paciència” per no caure en el frau i en la infracció de la legalitat.  I és que, en cas que es demostri que aquella parella és fraudulenta, és a dir, que s’ha inscrit per aconseguir tan sols la residència, no només es denegaria la residència sinó que constituiria una sanció administrativa greu en dret d’estrangeria, castigada fins a 10.000 euros de multa.

Menys compromís que el matrimoni

Anna Gallardo, del departament de Justícia de la Generalitat, lliga la raó de ser de la parella a l’alternativa necessària al matrimoni per “garantir la pensió de viduïtat a les parelles anàlogues que viuen de forma conjunta”. El 2018 es van registrar 21.493 parelles de fet a Catalunya, un nombre que no para de créixer des de la gestió de les parelles de fet per part dels  Ajuntaments a la Generalitat de Catalunya, efectuada el 2017.

A part de les facilitats administratives, la parella de fet comporta menys conseqüències legals que el matrimoni. La percepció del compromís que exigeix esdevé cada cop més elevada envers la parella de fet. L’Anna ressalta la pèrdua d’interès en les celebracions i la visió pragmàtica de la unió: “per mi és per facilitar-li la vida aquí. Si gràcies a la meva situació, que pel simplement de ser espanyola ajudo la persona que estimo, què millor? A mi no em canvia gens la vida”.

On és el límit entre l’amor, la justícia i el control del frau? El dret de formalitzar una parella es contempla en l’article 16 dels Drets Humans, “sense cap restricció per raó de raça, nacionalitat o religió”. Queden justificades les traves administratives o les intromissions a la vida privada de les unions mixtes?

L’escriptor francès George Perec alerta a Ellis Island (l’illa “de les llàgrimes”, on es decidia l’entrada o el rebuig dels immigrants als EUA) de la inexistència d’un paratge “verge, lliure i generós on els damnats del vell continent puguin esdevenir els pioners d’un nou món, els fundadors d’una societat sense injustícia i sense prejudicis”. Dos segles després, la terra promesa segueix sense existir pels pobles que reivindica: “esclafats, oprimits, reprimits, esclavitzats, massacrats i les classes explotades, famolenques, delmades per anys de carestia i de penúria”.

Sense entrar en el debat de fons sobre l’adequada gestió de la immigració o la necessitat de simplificar els tràmits de regulació s’evidencia la discriminació econòmica alhora d’arrelar-se a un país. Traslladar als afectats informació gratuïta i veraç i assegurar, per part de l’administració, els recursos necessaris i la formació del personal que gestiona aquests procediments, és un pas major per una gestió més justa i inclusiva.

I tu, fins a quin punt formes part d’aquesta desinformació general? Posa’t a prova amb aquest joc interactiu:

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.