Al començament del 2017, quan l’opció del referèndum arrencava el bull, un amic mig informat i amb ganes de fer d’informador em va dir: “Junts pel Sí no farà res”. Érem a la biblioteca, teníem un examen. “Què vols dir que no farà res?”, li vaig respondre. “Això. D’aquí a unes setmanes sortirà en Puigdemont, dirà que el referèndum no es pot fer pel que sigui i convocarà eleccions.” Llavors em va semblar impossible: com ho justificarien? I quan tot va agafar volada, la profecia encara em va semblar més delirant. Però no ho era. Si el fràgil equilibri que ens va dur fins a l’octubre hagués relliscat un sol centímetre, s’hauria complert. I si aleshores no ho vaig veure és perquè el relat encara no havia topat amb cap paret.

La derrota del 2017 va ser una mena de sanejament. Com quan gairebé t’atropella un cotxe i t’adones que duus les ulleres mal graduades i que, si no te les canvies, la pròxima vegada et mataran. I, de fet, la lliçó més valuosa d’aquell fracàs és que l’independentisme hi havia arribat amb un relat que deixava de banda les veritats nacionals més determinants. Que som un país ocupat, que ens volen fer pols culturalment, que desfer-se d’una ocupació és un procés de naturalesa violenta, que Espanya mai no s’avindrà a res si no es veu materialment entre l’espasa i la paret, que d’aquí deriva la legitimitat intrínseca de la unilateralitat, i que si no generalitzem l’assumpció de totes aquestes condicions, no gosarem mai tirar pel dret.

Durant un temps vaig creure que tot era culpa de l’independentisme no nacionalista de Carod-Rovira i de la tàctica sine die i fatigant del president Mas, que abans de fer la independència volia demostrar que Espanya no acceptava cap de les alternatives. Tenia la intuïció que havia de renegar d’ells perquè interpretava que intentaven aplicar a l’independentisme els esquemes obsolets del catalanisme, el moviment que durant dècades havia canalitzat la catalanitat per pacificar-la a canvi de concessions pràctiques. En el cas de Mas, a més, creia que ell ho feia perquè el procés fracassés. Ara ja no sé si ho crec, però amb el temps m’he adonat que gairebé cap dels qui ara miren d’erigir una alternativa al processisme no van veure fins molt tard que la via Mas era una via morta.

Per això parlo de sanejament. Esquerra és l’únic partit que defensa obertament tornar enrere i recuperar una barreja renovada de Carod i Mas, perquè està obcecada amb l’hegemonia, encara que sigui desballestant la causa des de dins. Però és un mal de tots els altres, també: el cinisme ha tocat sostre i, per més que denunciïn el pactisme màgic dels republicans, ni la CUP ni Junts no han trobat cap proposta electoral millor que el mateix que diu Junqueras en veu alta. Un referèndum “pactat” i “vinculant”, la intervenció d’Europa per gràcia divina, la superació del 50% de vots independentistes i el “desbordament democràtic” de l’estat. El col·lapse de l’autonomisme ha passat la baieta i tota la mentida és lluent, però allà continuen tots tres, parlant un idioma caducat. I si ho fan és perquè no hi ha alternativa.

En deixar enrere el catalanisme, el procés va activar una lògica nova. Si el catalanisme s’ha mort, la independència no és un desig sinó una urgència inevitable, respiratòria: ara que hem arribat tan lluny, si no acabem, ens trinxaran. Però l’octubre del 2017 va mostrar que fer la independència té riscs i va multiplicar la por que fan a molta gent. Esquerra va ser ràpida, va forçar un canvi de rols amb els postconvergents i va verbalitzar aquesta por per apoderar-se de la rendició. I Junts es mira l’independentisme i pensa: hi ha la por, però la narrativa lògica que continua viva fa que tornar als esquemes del catalanisme sembli un suïcidi. Junts ha liquidat la seva pròpia tradició, va molt escàs d’idees noves i no té gens de ganes d’enfangar-se en un procés d’unilateralitat arriscadíssim que sense momentum també és un suïcidi. Per això, per oposar-se a Esquerra, s’omple la boca de conceptes populars, els perverteix i fa que sonin com idees de bomber.

Aquests darrers tres anys, l’única persona que ha mirat de teoritzar l’estratègia nacional que cal seguir després de la mort del catalanisme per provar d’articular-la políticament és Jordi Graupera. Ell parlava de la mort del catalanisme i defensava un canvi de cultura política que replantegés els límits psicològics dels consensos socials de la transició, i per aconseguir-ho proposava de palesar que hi ha nació i que hi ha conflicte sempre que es pugui. Junts veu que aquest fil és la continuïtat lògica de la trama, però no pot assumir el discurs sencer sense desintegrar-se. Per això només en mistifica la conclusió, l’estratègia, la unilateralitat, i la defensa com a concepte però no com a programa real. I per això s’han empescat aquesta idea buida de la “confrontació intel·ligent”.

Graupera va fer una aposta. Va veure que el sistema de poder s’havia col·lapsat perquè només hi havia espai o per al retrocés i el cinisme o per a un intent real de secessió que no es podia fer sense correlació de forces. I devia dir: si hi vols entrar, l’única manera de protegir-te i evitar que el sistema t’envileixi i et faci perdre el significat és canviant els mecanismes de fiscalització amb què l’independentisme cedeix el poder als seus representants polítics. Més o menys. I va parir Primàries i la candidatura per Barcelona a les municipals. Graupera s’esperava recollir la frustració i la indignació de tothom qui s’havia sentit enganyat per Junts, Esquerra i la CUP, de tothom qui s’havia esgotat del procés però no pas del seu propi independentisme. Però, tot i la frustració que hi havia en el moviment, tot i la set general d’una alternativa, no se’n va sortir. Per què?

La mort del catalanisme, i les possibilitats de regeneració que obria, es van acabar creuant amb la mort del procés i la motxilla de desengany que duia. Per a prosperar, els projectes polítics que neixen han de treure l’energia d’algun lloc. L’independentisme la va treure de la mort del catalanisme, i per això va prosperar el procés. Graupera la va voler treure de l’afartament amb els malabarismes dels polítics per predicar la independència sense fer-la. La jugada era crear un reducte d’honestedat política. El problema és que, per al cercle intel·lectual que envoltava la candidatura, la manera d’escorar-se en la veritat petés qui petés era la procacitat, l’aferrament a dir les coses de la manera més crua possible perquè no s’escolés cap mica d’autoengany en els marges. Així, però, els votants no han de comprar només la veritat: també la brutor del mecanisme que fas servir per preservar-la.

L’espai polític hereu ha caigut progressivament en la inconsistència i, molt probablement, serà extraparlamentari. D’ençà que va fallar el seu salt a la política, els qui es van afegir públicament al projecte original han optat o per cuidar l’hort i fer podcasts divulgatius, o per doblar l’aspror dels dards antiprocessistes, generalment encertats. Però les mosques colloneres només diagnostiquen i despullen, no construeixen alternatives. Per això la CUP també ha estat incapaç de trobar el seu paper després d’haver investit Quim Torra. I per això Enric Vila i els acòlits parlen de recolliment, d’abandonar Barcelona fins que s’esporgui, i de l’estratègia d’engreixar el porc, primer demanant el vot a Esquerra a les espanyoles i després explicant que per a Espanya és millor que governi un independentisme inútil que no pas el PSC. Empènyer cap a la caricatura perquè tot es renti és una de les tres úniques opcions per a no tornar-se boig. La segona és desentendre-se’n.

La tercera és polir el discurs, fer que aspiri a la transversalitat i guanyar-se la gent. L’independentisme postcatalanista, si en volem dir així, només prosperarà si surt de l’espiral assenyaladora, si deixa de confondre el diagnòstic amb el programa polític. Vam superar el catalanisme i ara cal superar l’antiprocessisme. Només és la deformació com més va més tòxica de la crítica constructiva efectiva, tan difícil en aquest país. Que diagnostiqui qui vulgui i que sigui tan agre com vulgui. Però Catalunya necessita com l’oxigen l’opció d’un independentisme postcatalanista, confrontista, que centri el discurs en la voluntat de màrqueting polític per normalitzar el concepte de l’ocupació i les estratègies de descolonització.

Aquest nou independentisme només prosperarà si es destensa, si és seriós i si és estètic. Hi ha d’haver algú amb traça, capacitat de treball i ganes d’explicar-lo. Cal deslligar la veritat de la lletjor, amb intel·ligència, i redirigir l’energia. Que l’alternativa no sàpiga sortir de la marginalitat només ens ensorrarà més a tots plegats.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.