Felipe de Borbó a Bilbao. Protegit.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Felipe de Borbó visitarà avui Poblet. Com ja va passar a les visites recents a València i Palma, el passeig del rei espanyol té un perfil que no pot ser més baix. Faran un volt un dilluns al matí per un lloc tancat, allunyat de les grans ciutats, al qual arribaran segurament volant i sense tenir contacte amb la població local. Aquesta gira patètica que fa el monarca està pensada per les televisions del règim, que com el vell NODO busquen els millors angles i intente fer veure que tot plegat és el que no és. Així i tot, a Poblet es trobaran segurament amb protestes i amb una forta sentor, facilitada amablement pels pagesos de la zona, segons que m’expliquen.

És evident que la monarquia espanyola està en caiguda lliure. Tant, que ja hi ha qui intenta preparar escenaris postmonàrquics que miren al mateix temps de perpetuar el règim del 78, malgrat que la corona n’és l’eix central i el pilar bàsic. En aquest sentit, és evident, no se li pot escapar a ningú, que la monarquia és un problema greu per a nosaltres i també per als espanyols. Però alerta amb perdre la perspectiva: la monarquia és un problema, però no és pas el problema.

D’això ja n’hauríem d’estar escaldats, si més no, els qui tenim una certa edat i memòria. Recorde que Joan Fuster en contava una anècdota significativa. Explicava que va anar a Madrid a un d’aquells grans concerts de Raimon, durant el final del franquisme, i el van fer seure en unes cadires especials reservades per a tota la troupe de l’antifranquisme, platajuntas i coses d’aquelles. Li van tocar de companys de platea líders que aspiraven a ser-ho en un futur, però que encara eren, en aquell moment, simples persones perseguides pel règim. Amb ells hi va estar parlant més o menys amenament fins que, en un moment determinat, quan va treure la qüestió de l’autonomia, va quedar sobtat en observar la reacció dels interlocutors: ‘Ah sí, sí, ja us concedirem l’autonomia als catalans…’ ‘Concedirem!’, explicava Fuster amb grans rialles i remarcant les síl·labes del d’aquest verb tan significatiu. Personatges que tenien un peu a la presó es permetien de ‘concedir-nos’ l’autonomia com si ells foren els propietaris de res i l’autonomia fos un favor, i no un dret. Fuster encara reia més fort, s’indignava, en realitat, quan explicava que quan els va replicar que ell era valencià i que tot allò no era tan sols cosa de ‘concedir’ res al Principat, el nerviosisme dels aspirants a regents pujava d’uns quants graus, molts, i la incomoditat es feia més que manifesta, fins a obligar al silenci.

Quan va morir Franco se’ns va dir, ens van dir, que el problema de l’Espanya unitarista i supremacista era el general mort, no pas la mateixa Espanya ni el nacionalisme. Que ens esperava un futur de concòrdia, respecte i felicitat. Avui sabem que això era una mentida de l’alçada d’un campanar. És veritat que ho podíem haver sabut ja aleshores, només que haguérem escoltat atentament els vells republicans dels anys trenta. Però la distància biogràfica i la transformació de tot era tan gran que semblava difícil creure que no anava a canviar res. Recorde, en aquest sentit, l’estupor que vaig sentir la primera vegada que em van explicar que la república espanyola va deixar caure Mallorca en mans de Franco per tal que no caigués en mans de la Generalitat de Catalunya i les seues tropes –cosa que s’explica a la perfecció en aquesta entrevista a Gonzalo Berger–, i el relat que em van fer tot just l’any passat a la Ciutat de Mèxic quan vaig demanar visitar el Café La Habana, centre de trobada dels republicans exiliats després de la derrota del 1939, i allà em van narrar de quina manera tan hostil els represaliats republicans espanyols es malfiaven dels seus companys catalans i seien sempre en taules separades, mirant-se’ls de reüll.

No fotem, doncs. La monarquia és un problema i cal eliminar-la. Però el problema, el problema amb majúscules, el problema que causa presos i exiliats, persecució policíaca i resistència i ens obliga els catalans a lluitar per la llibertat més bàsica encara el 2020, aquest problema no se solucionarà, com si fos un miracle, amb la caiguda dels coronats. Aquest problema només el solucionarà la independència i, si ho volen després, amb l’establiment d’unes relacions normals i decents, dignes, no de superioritat ni rapinya, entre totes les nacions que convivim a la península Ibèrica. N’estem avisats.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.