Un altre dia històric. I ja són molts. No sé si no en fem un gra massa, posant l’adjectiu ‘històric’ fins i tot a la sopa. Al cap i a la fi, la història l’escriuran els vencedors, com ha passat sempre. I d’això es tracta. Que aquesta vegada l’equip vencedor sigui el del Guardiola. I pugui escriure la història en majúscules. ‘L’hem de liar parda’, deia ahir un dels col·laboradors més propers del president Mas. No deixa de sobtar veure aquests homes tan ben encorbatats i amb ganes de gresca. Ara ja ens hi hauríem d’haver acostumat. Ja fa temps que es parla de la revolució de les samarretes i les corbates. Però encara sorprèn sentir aquest llenguatge desfermat –i foraster– de part dels moderats.

A l’hora de fer-ne una de ben grossa, ahir al vespre a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya, s’hi va apuntar el bo i millor dels partits que configuren Junts pel Sí –que és com li han posat a la criatura. En canvi, la representació de patums de la societat civil era més aviat migradeta. N’hi havia. Sí, és clar. Alguns dels que s’ofereixen per a un lloc a la llista. Eduardo Reyes o Santi Vidal, per exemple. Alguns altres de més discrets… Però poca pólvora. Suposo que no volien sortir a les travesses quan encara no han sonat els telèfons. Quants n’hi deu haver que passen hores asseguts a la vora del telèfon llegint els informes del CATN?

El trident europeu

Una hora abans que l’acte comencés ja hi havia alguns polítics impacients per veure l’escenificació d’allò que tant han desitjat. És el cas de Ramon Tremosa. Exultant. No se n’amaga pas. Molt satisfet per l’acord i la forma que va prenent l’invent. Amb Romeva i Junqueras, Tremosa va formar el trident màgic del sobiranisme a Europa. Els altres dos va plegar veles, però ell continua remant entre suecs, danesos, alemanys, anglesos, francesos i totes les menes europees. ‘Potser hauries d’anar a la llista’, li vaig dir fa uns quants dies. ‘Cadascú ha de fer la seva feina. I jo en tinc molta a Brussel·les. Precisament ara.’ Té raó. Però no em digueu que no seria poètic que es retrobessin tots tres en una mateixa llista per la independència?

Converses per a parar l’orella

Un cel clement i un aire misericordiós, amb el mar de fons i algun gemec de gavina, van fer curta l’estona d’espera entre converses i observacions. Jordi Sànchez i Rosa Alentorn –primer i segona de l’ANC– feien temps acompanyats de dos col·laboradors seus en una taula de la cafeteria del museu. Sànchez tenia un lloc d’honor al bell mig de la primera fila, flanquejat per Josep Rull i Marta Rovira. A prop de l’escenari on es faria l’acte hi havia un grup de conversa prou interessant. Qui hagués pogut posar-hi un micròfon o parar-hi l’orella sense ser descobert… El cap de premsa del president Mas, Joan Maria Piqué, comentava la jugada amb el cap de premsa de Junqueras, Sergi Sol, i l’home fort d’Esquerra, Lluís Salvadó. Junts pel Sí farà que els adversaris més implacables hagin de cooperar per guanyar plegats. Potser és el poder de la independència.

L’objectiu prioritari, la independència, també ajuntava dues Martes: la Rovira i la Vidal. Una socialdemòcrata i una socialcristiana. Queda clar que la independència és un projecte social. Una música ‘chill out’ feia de banda sonora de totes aquestes escenes. Per darrere de les Martes, els guardespatlles del president inspeccionaven tots els punts febles de l’espai que havia d’acollir l’esperat acte. Concentrats i amb un auricular sempre a l’orella, aquests personatges diligents i prou discrets estaven preocupats per una terrassa que quedava darrere l’escenari on parlarien els cinc primers candidats de la llista de Barcelona. Com també haurà de fer la llista, aquests guardespatlles no poden fer desaparèixer determinats riscs; però volen tenir-los controlats i no perdre’ls de vista.

Somriures, abraçades i cops de colze

Quan mancaven tan sols trenta minuts va semblar que havien obert les comportes de la presa: van començar a brollar polítics i alguns membres destacats de les entitats sobiranistes. Marc Guerrero, Lluís Juncà, Josep Rull, Quim Torra –que diuen que serà el nou president d’Òmnium–, Jordi Turull, Jordi Vilajoana, Irene Rigau, Ferran Mascarell, Santi Vila, Pere Aragonès, Gemma Calvet, Núria de Gispert, Antoni Castellà, Liz Castro, Carles Puigdemont, Joan Rigol, Xavier Trias, Patrícia Gabancho, Jordi Cuixart, Fabián Mohedano –que va arribar ben puntual–, Neus Munté, Oriol Amorós… Una llista inacabable. Ningú no s’ho volia deixar escapar. Molts somriures. Cares de joia. I moltes abraçades que haurien fet sentir David Fernàndez com a casa.

Ara ja tot era a punt perquè arribessin les estrelles. Més periodistes que no pas cadires reservades per als encarregats de comunicar. La lluita habitual de fotògrafs i càmeres de televisió. Cops de colze per a tenir el millor angle d’una imatge que valdrà més que mil paraules. Els moviments a la porta per on havien d’entrar Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras es feien més evidents. I una veu femenina n’anunciava l’entrada com en un partit de les estrelles de la NBA. ‘Amb tots vostès, Oriol Junqueras… Artur Mas… Muriel Casals…’, i així fins a Raül Romeva, que es presentava amb la seva elegància habitual de camisa blanca i americana feta a mida.

Una escenificació pensant en Romeva

Junqueras prenia la paraula sense fer-se esperar. Parlava d’acord excepcional i donava la paraula a Mas. El president parlava de fer les coses ben fetes i donava pas a Muriel Casals, que recordava la llarga resistència i el canvi de xip dels catalans. L’ex-presidenta d’Òmnium convidava ara a parlar a Forcadell, que recordava les grans mobilitzacions que han dibuixat la via catalana cap a la independència. I arribava el torn de l’home del moment. Els quatre antecessors havien parlat amb una brevetat clarament pactada. Tot el protagonisme de la presentació de l’artefacte electoral l’havia de tenir el cap de llista. I Romeva va fer el discurs més llarg i elaborat del vespre.

‘Això és molt estrany. Com la situació que viu el país. És estrany i extraordinari. D’això va la cosa’, deia Romeva en les seves primeres paraules. Un discurs potent i ple de contingut apuntava clarament quina seria la línia discursiva de Junts pel Sí d’ara fins el 27-S. I si algú pensava que es farien equilibris i es dirien les coses amb mitges tintes, devia quedar ben sorprès quan va sentir l’ex-eurodiputat d’ICV. Un pla d’emergència social acompanyarà el desplegament del full de ruta traçat pels informes del CATN i les recomanacions de Carles Viver Pi-Sunyer, el cervell de la desconnexió.

Les frases més contundents de Romeva sobre la voluntat d’arribar fins al final van arrencar els aplaudiments dels assistents i els crits d’independència dels ciutadans que van voler participar en la festa des del fons de la terrassa. Romeva va deixar clar que si l’estat espanyol es disposava a intervenir o suspendre l’autogovern de Catalunya, el govern i el parlament proclamarien automàticament la independència. ‘Anem a totes; ja no tenim marge’, sentenciava. Entre més detalls de la intervenció de Romeva, unes paraules en aranès per a recalcar el compromís de Junts pel Sí amb la diversitat del país.

‘Caldrà polir algunes coses’

L’acte havia quedat rodó. Si abans de començar hi havia cares d’alegria, en acabar n’hi havia de felicitat i confiança. Irene Rigau sortia fent confidències a Anna Simó. Els homes i dones d’Esquerra i Convergència es confonien en comunió. ‘Ara caldrà polir algunes coses del lèxic dels candidats’, em deia un dels responsables de la comunicació d’ERC. ‘No hauria de dir que això que fem és estrany perquè ens ho poden girar en contra molt fàcilment. S’entén què ha dit i què volia dir, però qualsevol oportunitat que tinguin de manipular-nos, la faran servir.’ Sí, ara els toca fondre i unificar alguns criteris, però la fortalesa de la unitat és la diversitat. Convergir en lloc de dissoldre’s.

Romeva respira fondo i sona una sirena

Abans d’encarar les rampes per a baixar els pisos del museu sense haver de fer servir l’ascensor, trobava el gran protagonista tot sol. Acabava d’acomiadar-se d’un foraster interessat en tot aquest sarau. Primer en anglès i després en francès, Romeva li diu que podien parlar quan ho volgués. Ens saludem. ‘Com estàs? Animat, oi?’, li demano. Respira fondo. Sorollosament. Fa un silenci. Em mira. Una mirada greu. Obre una mica més els ulls. ‘Bé’, diu tot dibuixant un somriure. No està cansat. No rebufa pas per això. Però és conscient del desafiament que ha acceptat i de l’enorme responsabilitat que té. Som arran del port. Sona una sirena d’aquests vaixells immensos que hi amarren. Ens convida a emprendre el viatge. Salpem?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb