La meva turismofòbia i jo

Ara ja no deu passar, perquè amb els mòbils i els GPS i l’etcètera de galindaines que ens posem per barret i per corbata quan entrem al cotxe ja no ens cal preguntar a ningú per on s’hi va, però això que explicaré ho han vist els meus ulls i ho han sentit les meves orelles i m’ha quedat gravat a la memòria dels moments memorables.

Situem-nos: Cerdanya, anys vuitanta del segle XX, tot just si s’acabava d’estrenar el túnel del Cadí, encara hi havia vaques i, en comptes de turistes, estiuejants. Som en un poble arran de carretera. En una mica d’esplanada que hi ha a l’entrada. Una cabina de telèfon. El torrent. Un parell de bancs de fusta, a l’ombra. Els vells que xerren o treuen les cartes i sempre observen: qui surt, qui entra, a quina hora, amb qui, ah, bon dia, ja heu arribat?, i quan us n’aneu? Una mica més enllà, només una mica, en direcció a Bellver si véns de la vila, hi ha un trencall que puja amunt i, al poble tal, el restaurant que agrada als barcelonins. Hi van com mosques a la mel i la gent en fa conya. Pesats i monotemàtics, tots igual: com s’hi va, com s’hi arriba, aigua del pou, pollastres del femer, el restaurant, nya-nya-nya.

Aquell dia, allò que dèiem: que no hi havia GPS i que el cotxe de forasters va veure els vells i s’hi va aturar i ells van alçar els caps inescrutables i no calia haver sentit la pregunta si en tenies la resposta: alçar el braç al cel en exclamació, i un en fa, d’estona, que ho heu passat de llarg, on vas a parar!, mitja volta, home, i al sisè trencall, a mà esquerra ho trobareu. El déu que us va arribar a parir.

Encara riuen.

Cada vegada que me’n torna el record, ho fa també la satisfacció per la petita venjança i sento que aquells vells repatanis em representen.

No ho puc evitar.

Quan, l’altre dia, com una autodefensa o anticòs que li hagués sortit a Barcelona, un amic em va parlar d’aquelles fletxes pintades a la paret dient “Park Güell” i conduint tota la turistada cap a Vallcarca, em va sortir de les entranyes un sí senyora! estratosfèric i vaig pensar en els vells ceretans de vora el pont.

Que no dic que sigui just ni racional, però de vegades és just i racional. Precisament això. Aquest punt d’humor que en realitat esdevé d’honor: punt d’honor.

Per l’afartamenta que fa temps (anys!) que es cou quan sents i comproves que t’expulsen de casa, que converteixen el teu espai en plató ridícul de postaleta amb filtres per a les xarxes i ja no hi pots caminar ni pujar a l’autobús perquè tot és una aglomeració i les botigues tanquen i hi posen franquícies de galindaines, tot estereotipat per al gust mitjà que no és d’enlloc i els preus pels núvols perquè el guiri ho paga tot i tu, veí (“local”, en llenguatge d’agència de viatges), molèstia, ves-te’n a viure on puguis però lluny i afluixant igualment una morterada perquè la llei de l’oferta i la demanda i el mercat ja es regula sol i si no t’hi esforces serà culpa teva.

No és nostàlgia del temps que passa i que no tornarà, això. Ja ho sabem, que si reveiem els espais de la infantesa, la nostra ciutat si l’hem deixada durant anys, no hi trobarem les mateixes coses als mateixos llocs. Tampoc nosaltres no som la mateixa persona, ben mirat. “Urgent diem nox et dies noctem”, deia Horaci i continuen afirmant els rellotges de sol: la nit empeny el dia; i el dia, la nit. I és inexorable. Però això és una cosa i una altra de ben diferent seria acceptar que la voracitat de la indústria turística ens fes desaparèixer sota el seu magma.

I escric “ens” (a nosaltres) i no “els” (als llocs) tan sols per recalcar fins a quin punt (també) anem units. Que els indrets són memòria i petjada i explicació i projecció i tot barrejat. Que ens fan i que els fem. Acceptar que la immutabilitat és impossible no significa donar per bona la sistemàtica destrucció. Sota cap excusa.

Quan la gent del Carmel es manifestava contra la moda ridícula que fa que ramats de turistes s’enfilin als búnquers per retratar-hi la sunshine i entrompar-se, amb el col·lapse que això implica per al veïnat (per cert, que sembla que s’hi infiltren igualment malgrat les tanques: la condició turística converteix humans anodins en éssers intrèpids sense res a perdre-hi), un rètol-pancarta ho resumia tot en un grapat de paraules: “Habitatge, descans, transport són drets. El turisme no ho és.”

Justa la fusta.

En fi, sé que, com tantes altres qüestions, aquesta també té més fondària, que en bona part ara el país ens viu d’això i que si volem minvar-ne el pes bé caldria mirar com podríem anar-ho substituint (el famós canvi de model econòmic o la més famosa encara indústria tecnològica que sembla que només es facin presents quan hi ha campanya electoral i que desapareixen quan xoquen amb la realitat dels diners que no tenim per a invertir en aquest camí. Rectifico abans de tancar parèntesi: que potser sí que en tindríem però que no els tenim). I sé igualment que la major part d’aquestes persones que s’aglomeren davant de pedres que no comprenen per fer-hi fotos que no es miraran viatgen amb il·lusió i sense cap intenció de fer mal. Ho sé i m’ho repeteixo i assumeixo la injustícia: no els suporto. No puc.

Tampoc no sé què faré amb mi mateixa, ara, quan tingui vacances i, als ulls d’algú altre, jo m’hagi transformat en una daixò, no sóc capaç d’escriure-ho. Que no, que no faré imbecil·litats i que el respecte i que tal, però quan em mirin pensaran, amb raó, que pertot hi ha massa gent. I jo seré la gent.