‘La tertúlia proscrita’

La memòria del fred o de la set

  • En la vida contemporània, els fenòmens meteorològics sembla que no amenacen la nostra supervivència a curt termini, ni tan sols veure les imatges dels embassaments buits com no els hem vist mai

Anna Zaera
03.04.2023 - 21:40
VilaWeb

Els fenòmens meteorològics marquen conscientment o inconscientment la nostra biografia. De fet, la marcarien més si no visquéssim tan d’esquena al camp. Els episodis de temps inusual passen per tradició oral de pares a fills o d’avis a néts. I més quan n’han quedat seqüeles traumàtiques. Em ve al cap la pantanada de Tous, a causa de la pluja torrencial, que va deixar pobles coberts d’aigua i fang i 300.000 persones sense llar i sense els records acumulats de tota una vida. La gent encara reviu la pudor del llot podrit. Feu l’experiment i repenseu el vostre cronograma meteorològic. Jo vaig néixer dos mesos abans de la data prevista, podríem dir que accidentalment, el dia 11 de febrer de 1983, en una Barcelona insospitadament nevada. Diuen els diaris de l’època que el 8 de febrer cap a migdia el cel es va tapar i cap a les tres de la tarda va caure una impressionant tempesta de neu, granís i aigua que va deixar els barris de la ciutat blancs i va acumular cinc centímetres de neu al Tibidabo. Barcelona era una ciutat coberta de neu i amb caos circulatori. Feia més de cinquanta-set dies que no plovia, i aquella sequera de principi dels vuitanta, com la d’ara, va portar aquella onada de fred a tot Catalunya.

A les terres de l’Ebre hi ha un fenomen meteorològic del segle XX que marca un abans i un després en moltes cases, sobretot les pageses, i que molts situen com la data que activa el primer gran èxode rural. L’anomenada gelada del 1956, dita també la fredorada siberiana del 1956, és present en els relats orals de tota una generació. No hi ha ningú entre setanta i noranta anys que no la recordi com uns dels grans esdeveniments de la seua vida. Surt encara insistentment en converses de carrer i sobretaules. De fet, aquest cap de setmana, xerrant amb unes senyores del poble, va tornar a aparèixer l’assenyalada efemèride, com si hagués quedat gravada directament als cossos, ara encorbats i rugosos. La sensació de fred és una de les més inoblidables, diuen els psicòlegs. Quan tenim fred, les reaccions del cos van més enllà de les fisiològiques. El fred ens tanca, ens fa desconfiats, potser per la mateixa necessitat corporal d’estalviar energia. El contrari de l’expansió seria el fred. Sobretot, en èpoques sense sistemes de calefacció i escalfament actuals, el clima gèlid era una amenaça real. Per què totes parlen del 1956 amb aquesta vivacitat? Una senyora m’explicava que, dies abans de l’onada de fred, les temperatures havien pujat, eren extremadament càlides, anaven amb màniga curta i arbres i plantes florien estranyament en ple hivern. Evoquen en els seus relats la bonança que anticipa la tragèdia. Ni les llacunes de memòria de l’edat no aconsegueixen d’esborrar els records meteorològicament gravats en el registre sensorial.

Riuades, ventades o gelades esdevenien antigament referents socials, punts d’organització d’experiències. Han quedat registrades en cròniques, en plaques als carrers, s’han transformat en literatura –com el fred de la novel·la Aterratge d’Eva Piquer o la nevada de París al 32 de març de Xavier Bosch–, poemes i pintures com aquesta tempesta romàntica del pintor Gustave Courbert que il·lustra l’article. Els fenòmens meteorològics s’han popularitzat en refranys i s’han transmès com a inflexions en vides individuals i col·lectives. L’esmentada onada de fred del febrer del 1956 va quedar a la memòria com un fenomen que va amenaçar no tan sols la vida al camp, sinó l’existència física de moltes persones, que van témer morir congelades. Van fugir del fred que avançava com un centaure implacable. A voltes in extremis, van aconseguir encendre un foc a les casetes de camp, o enganxar-se a l’escalfor de la carn d’altri en una pallissa. I vam tancar, corrents, la porta, diuen, com si, en efecte, el fred fos bèstia perillosa. Els pagesos recorden que la gelada d’oliveres i vinya va provocar l’abandonament de moltes finques agrícoles i la massiva diàspora del camp a la ciutat. Aquest va ser el primer gran canvi en les nostres vides. Decidir d’anar-se’n a les ciutats perquè el camp era massa imprevisible. Els pagesos i pageses, passada la por inicial, van decidir que la vida al camp era incerta per a confiar-hi un projecte de vida.

Nosaltres serem la generació que va viure el Glòria, en plena consciència apocalíptica del canvi climàtic. En aquell inici del 2020 pre-pandèmic, es van rebentar els pluviòmetres, perquè no havia plogut tant des de desembre del 1932. La nostra serà l’experiència de la sequera actual, la del 2023, amb les reserves d’aigua dolça a una mitjana del 27%. Unes xifres escandaloses que, un altre cop, anuncien un canvi d’era en la pagesia, que qui sap on ens portarà. Aquest sector és el que pateix els efectes a primera línia. Ara ja s’ha reduït la dotació de reg agrícola d’un 40%. Un impacte directe en la pagesia que haurà de prendre decisions com, per exemple, modificar el tipus de cultiu que s’ha de sembrar tenint en compte que hi ha poca aigua. I tot això mentre es malbaraten quilos i quilos de fruita que han estat regats perquè no troben sortida al mercat.

En la vida contemporània, els fenòmens meteorològics sembla que no amenacen la nostra supervivència a curt termini, ni tan sols veure les imatges dels embassaments buits com no els hem vist mai. Ni les restriccions actuals, que no han arribat encara a l’aigua de boca, ens fan sortir del confort meteorològic de viure d’esquena al camp. Mentre ragi aigua de l’aixeta no estarem entre la espasa i la paret, pensem. Veiem passar l’home o dona del temps en el plasma cartografiat de les nostres pantalles i, allà un simbolet i allà un altre, com si fossin representacions enjogassades d’alguna quotidianitat a la qual no fem gaire cabal, més enllà de la intendència del dia a dia. Ja ho sabem que parlar del temps a l’ascensor és parlar d’alguna cosa sense importància. Preguem perquè l’aigua arribi per les canonades de la llar i brolli enmig de la cuina quan fem el gest. Que no hagi de ser el cos el que guardi la memòria. Del fred o de la set.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any