Imatge d'una escena de l'obra 'In Memoriam. La quinta del biberó', al teatre Lliure

Vaig tenir la sort de fer el BUP i el COU al col·legi Sant Pere de Palma (conegut com es Seminari, perquè efectivament era el seminari menor i, de fet, vaig tenir alguns companys que varen començar a estudiar per ser capellans però cap d’ells no es va ordenar). El programa d’història contemporània que impartia la professora Antònia Rosselló –dona gens sospitosa de no ser progressista– explicava molt bé la Primera Guerra Mundial i prou bé la Segona Guerra Mundial i fins i tot la Guerra Freda, l’OTAN, el Pacte de Varsòvia, el món dividit en blocs… Però no ens van explicar mai ni una sola línia sobre la guerra d’Espanya de 1936-1939. I això que eren els anys noranta i que fins i tot tractàrem temes a classe d’estricta actualitat com el setge de Sarajevo.

Per això no m’estranya gens ni mica l’esforç extraordinari que han hagut de fer els membres de la Kompanyia Lliure per a posar-se en la pell dels anònims combatents de la lleva del biberó en la creació de l’espectacle In Memoriam. La quinta del biberó. L’obra, dirigida per Lluís Pasqual, vol ser, i ho aconsegueix, un homenatge als participants més joves en la contesa, una lleva formada bàsicament per catalans de disset i divuit anys que va participar activament en la batalla de l’Ebre amb una mortaldat esfereïdora entre les seves files, i a la retirada de l’exèrcit republicà cap a França. El seu bateig de foc havia estat prop de Balaguer, en un turó que es coneix com el Merengue, on descobriren que la guerra era quelcom real i que no tenia res de blanc com la pau o el pastís, sinó que era vermella com la sang.

L’obra va ser estrenada fa dos anys i ha anat rodant per molts escenaris, entre els quals Madrid, i es pot veure al Lliure fins al 30 de juny. A la sessió de la tarda de diumenge passat, hi va assistir el president Quim Torra, que a l’entrada va ser llargament ovacionat i rebut amb crits de ‘llibertat’ durant més de dos minuts. El president va estar acompanyat del periodista Xavier Grasset, encarregat de conduir el col·loqui posterior sobre l’obra.

Vejam, no cal enganyar ningú. Quan hom decideix anar a veure una obra com aquesta sap que es farà una fartanera de plorar. Qui no ho faci no té ànima. El que és més complicat és que ens puguem trobar alguns moments d’humor que fins i tot permeten riure fins a eixamplar el cor malgrat les penúries que ens expliquen aquests nanos, que s’han basat en els testimonis dels membres de la lleva que encara són vius per acostar-nos-els fins a fer-los dolorosament presents. I aquí és on entra la mestria de Pasqual en la direcció i en l’escriptura de l’obra, perquè hi ha un moment en què els actors deixen de ser els membres de la lleva del biberó per ser ells mateixos i explicar-nos com s’ho han fet per encarnar aquests soldats. Escenografia mínima i que, en canvi, es converteix en màxima i un moment epifànic quan es demana un minut de silenci i es crea un dels instants més màgics que he viscut mai en un teatre.

És clar que l’obra agafa tot un altre sentit si a sobre hi ajuntem tot el que hem viscut des del primer d’octubre cap endavant, perquè llavors podem entrar en el camp de les al·legories i demanar-nos a cadascun de nosaltres en quin lloc ens posicionem respecte al nostre propi concepte de república i del que calia haver fet llavors i també el dia 27. Així les coses, hi ha els dos xavals que encarnen els membres de la lleva que es varen presentar voluntaris perquè estaven convençuts que s’havia d’aturar el feixisme al preu que fos i que amb el pas del temps, a les trinxeres, s’adonen que han jugat amb el seu idealisme.

En aquest punt és quan em deman si algun dia la consellera Ponsatí podrà, mirant a la cara Txell Bonet, dona de Jordi Cuixart, i Susanna Barreda, dona de Jordi Sànchez, explicar-los que jugaven amb l’estat i feien catxa, o si ho podrà explicar a tots els qui el dia 1 defensàrem escoles, posàrem urnes, constituírem meses electorals, votàrem i rebérem de valent. En aquest punt em deman, també, per què no defensàrem tots plegats la República el dia 27 i els successius al carrer arriant les banderes espanyoles, desconnectant-ho tot i preparats per resistir.

A l’obra hi ha un tema que plana per sobre de tots: la por. La por de morir d’uns xavals de disset anys amb un màuser tronat que sovint s’han de tirar trinxeres avall amb la baioneta perquè ja no queden municions i en el cos a cos val més matar que morir malgrat els remordiments, malgrat la basca, malgrat tot plegat. ‘Nosaltres aquí i ells a l’exili, però en cotxe com a senyorets’, es diu en un moment des de la trinxera, més enllà de l’Ebre, sense aigua, morts de calor, sabent que ni tan sols es recullen els ferits. ‘Per als grecs no hi havia res pitjor que l’exili, i ara ho entenc’, diu un dels biberons a la platja d’Argelers, un altre exili molt diferent, el del camp de presoners de la vergonya a Catalunya Nord, territori administrativament francès, vergonya per a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que ja se sap que els lemes són molt bonics però que només cal passejar-se pels extraradis de les ciutats franceses per saber que no són res més que mentides podrides.

Veure In Memoriam després del primer d’octubre fa més mal encara perquè venim d’aquell silenci brutal. ‘Franco, fill de puta, tu el que vols és que no quedi cap català’, es diu en un moment de l’obra, i pots canviar Franco pel dirigent que tu vulguis però també per una enorme massa de població que aplaudiria el genocidi, aquella enorme massa de votants que arrossega la dreta d’aquest estat espanyol i també una part molt gran de la pseudoesquerra.

Expliquen els actors que varen anar a Madrid i que des del públic un home plorant els deia que havien fet una obra feixista i antirepublicana. Al contrari. In Memoriam és sobretot una obra antifeixista. Crítica amb la República, que enviava a morir desenes de milenars de xavals a l’Ebre o al Merengue amb només unes espardenyes, però sobretot profundament antifeixista. I també aquí novament el primer d’octubre, quan sortírem a defensar la República, aquesta vegada la nostra, amb unes espardenyes i un somriure. Perquè nosaltres, el poble, en cap cas no juguem a pòquer i no fem catxa.

El mèrit més important de l’obra és haver trencat el silenci, és haver-nos acostat una mica més el drama dels morts i els desapareguts, i haver-ho fet amb una qualitat dramàtica de primer ordre. Segur que el president Torra n’haurà pres nota i en els propers pressupostos augmentarà la partida destinada a cultura, perquè només amb una cultura forta, lliure, ben dotada pressupostàriament, podrem encarar tota la feina que ens falta de recuperació de la memòria per projectar-la cap a un nou futur on, en els llibres d’història, no hàgim de saltar capítols i tot sigui explicable.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb