Fotografia: Christo and Jeanne-Claude

Des del 18 de setembre i fins fa pocs dies, París va tenir la sort de contemplar una
obra pòstuma dels artistes Christo (Christo Vladimirov) i Jeanne-Claude (Jeanne-
Claude Denat): l’arc del triomf embolicat amb 25.000 metres quadrats de teixit de
polipropilè i 3.000 metres de corda vermella. Una de les línies de treball dels
artistes, la més coneguda, era precisament embolicar o empaquetar edificis o
paratges emblemàtics del món. També havien projectat d’embolicar l’estàtua de
Colom, a Barcelona, però la cosa no va reeixir, com tants projectes d’aquesta parella d’artistes difícils de consensuar amb el poder.

No m’estendré a explicar la seva trajectòria. Tampoc no diré que siguin uns artistes
que m’entusiasmin ni diré la contrària. El meu gust és irrellevant. Com el de
tothom, ja em perdonareu. En el món de l’art encara estem sotmesos a aquesta
ineficàcia del m’agrada o no m’agrada, la dictadura del gust, una cosa que serveix
per a una conversa de taverna i poca cosa més. Si el gust no el convertim en criteri
es queda en una sensació que no podem discutir amb ningú, com els qui són
seguidors d’un equip de futbol i no els pots treure d’aquesta irracionalitat.

I, aleshores, per què trec a col·lació l’empaquetament christià de l’arc del triomf de
París? Molt senzill, perquè quan es va saber que la batllessa de la ciutat (i el govern
francès en pes) havia autoritzat amb entusiasme la consecució del projecte que tots
dos artistes havien deixat preparat, les hordes contràries a l’art contemporani es
van aixecar en peu de guerra. I quan van saber que el cost del projecte era d’un
milió quatre-cents mil euros, les hordes van intensificar els crits: “Això no és
art”, “Això és una presa de pèl”, “Aquests diners haurien pogut invertir-se en
ajudar la gent desfavorida”, i uns quants tòpics més d’aquest calibre. No va servir
de res que se sabés que el projecte havia estat finançat per l’àmbit dels artistes i que els materials emprats eren reciclables. El mal era el fet en si: aquells qui entren al museu i s’agenollen davant els retrats de reis, princeses, burgesos i militars, abjuren de l’art del seu temps.

Quanta demagògia! Quants d’aquells qui fan veure que són molt conscients de la
desigualtat de la nostra societat, i en culpen l’art, deuen votar partits polítics que
defensen explícitament o implícita aquest statu quo tan injust? Quants d’aquells qui
exigeixen que els artistes d’avui no puguin viure de l’art, no es queixen mai
quan els governs gasten infinitament més diners en armament o en patriotisme barat? Quants d’aquests que es pensen que tenen dret de dir què és art i què no ho és s’embadaleixen com a tanoques amb les piràmides d’Egipte, les catedrals gòtiques i els edificis reials, que sens dubte van costar molts més diners i fins i tot vides?

Fa uns dies, Josep Maria Guix, compositor de música (no, de música melòdica destinada a les llistes de les cançons més escoltades, no), feia unes reflexions a les xarxes que reprodueixo parcialment perquè tinc la impressió que parlava més o menys d’això. L’amic Guix deia: “Sóc músic. Per aquesta raó em resulta tan complicat entendre els melomaníacs. Són els primers que aplaudeixen al final d’un concert –encara no han entès que la música no és una competició esportiva– i els que mostren assíduament una nova raresa discogràfica d’un compositor desconegut del segle XVIII. Ah! I per damunt de tot, mostren disconformitat amb la música dels segles XX i XXI. No la comprenen, diuen. Potser allò que succeeix de veritat és que no ‘comprenen’ cap música. Són només col·leccionistes, entomòlegs: maten la vida per marcar una altra creueta en la seva col·lecció. Suposo, aleshores, que són incapaços de valorar la ‘bellesa’, sigui de l’època que sigui. Ells s’ho perden: no podran gaudir del lirisme de Berg, de la colpidora tristesa de Bartok, de l’empenta explosiva de Stravinski, de les irisacions harmòniques de Ligeti, de les dinàmiques silencioses de Nono, de la fluïdesa orgànica de Takemitsu, de la naturalitat discursiva de George Benjamin…”

Un fragment imperdible. L’aplaudeixo, però no per gregarisme d’entomòleg (és
broma), sinó perquè jo, que no sóc músic, estic d’acord amb l’esperit de les seves
paraules: aplaudir i admirar l’art del passat és fàcil, consisteix a sotmetre’t a les
veritats que s’han anat repetint al llarg del temps i que, en matèria cultural, la
majoria mai no qüestiona. I, en conseqüència, bescantar l’art més arriscat d’avui
forma part de la mateixa comoditat. Ara, la cosa empitjora quan, a més de situar-te
en el confort de la teva apatia, t’atreveixes a diagnosticar que els mals del
món provenen d’un artista que ha embolicat un símbol exemplar del poder com un
arc del triomf. Que els bombin!

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.