La incomoditat d’Artur Mas i la gent que l’escoltava

Sobirania i Justícia va organitzar ahir un dinar amb el president Artur Mas per parlar, teòricament, del futur dels partits polítics, la renovació de CDC i el sistema de partits en un país nou. Els assistents a aquests dinars són aquells que anomenem ‘els convençuts’. No tots els actes i activitats han de ser destinats a fer nous independentistes. N’hi ha que serveixen per a fer debat entre sobiranistes sobre aspectes determinats, pensant en com s’imagina cadascú la Catalunya independent. També van bé. L’entitat amfitriona va convidar el periodista Francesc-Marc Álvaro per a dinamitzar l’acte amb una intervenció que obrís el debat després de la intervenció inicial de Mas.

Convençuts entre el públic. Convençuts els organitzadors. I convençut Mas. Però això que podia fer preveure un dinar tranquil i complaent, va anar d’una altra manera. No hi va haver crispació, però sí una incomoditat constant entre el ponent i el públic. La intervenció inicial de Mas va ser suau i propositiva. Mas va proposar que la Catalunya independent fos el millor exemple dins d’Europa de com es pot viure el somni europeu. Un somni que ell va resumir en un espai de pau, benestar i oportunitats. I va dir que els catalans estem en una posició immillorable per a simbolitzar aquest somni si aconseguim la llibertat i som capaços de mantenir la tensió i el dinamisme que ha caracteritzat la societat des de sempre.

Les dificultats del procés
També va parlar del procés. Va dir que calia una majoria més sòlida. Que els partits s’anaven adaptant també als nous desafiaments de la independència. Que la proclamació del dret de decidir ja s’havia fet als anys vuitanta i moltes vegades després. I que ara calia exercir-lo, aquest dret, sabent que l’estat espanyol actuava amb molta contundència enfront d’aquesta decisió. També va voler recordar que l’autonomia s’havia construït durant trenta anys, mentre que la independència s’anava fent amb tan sols tres anys. I que si bé alguns es pensen que es va massa a poc a poc, alguns altres poden pensar que es corre massa. I que demanava a tothom de ser conscient d’aquesta velocitat. ‘No demano indulgència’, deia, però sí capacitat de mirar amb perspectiva l’avenç fet en pocs anys.

Mas no es va estar de recordar el consell de Johan Cruyff, per qui va declarar una evident admiració: ‘Si quieres, cógelo.‘ Ho deixem així, en castellà, tenint en compte que l’astre del futbol va ser incapaç de parlar la llengua del país després de quaranta anys. ‘Si això és el que volem, fem-ho’, deia Mas. ‘Però per arribar-hi hem de ser més i ho hem de fer una mica millor’, afegia, sense abandonar la filosofia cruyffista: ‘Cal actitud positiva i més confiança.’

Els excessos de gesticulació
A continuació, en el que s’interpretava com una indirecta a la CUP, Mas deia que era important no posar les pedretes i les roques al camí nosaltres mateixos. Més endavant, en resposta a una pregunta d’un assistent, Mas afegiria que l’estètica de la gesticulació no aportava res de bo. I que aprovar cada tres mesos la mateixa moció ja aprovada no portava enlloc.

Acabada la intervenció inicial es va servir el primer plat —amanida de salmó i mango— i la intervenció de Francesc-Marc Álvaro. El periodista va descriure el canvi generacional que explicava el canvi viscut a Catalunya, com també l’esgotament de la cultura de la transició amb les seves lleis sagrades i intocables. Va parlar dels escàndols de corrupció que havien portat a una crisi de confiança envers els partits, com també l’excés d’endogàmia en partits i institucions. Finalment, va demanar a Mas si creia que hi havia debats tabú en aquest procés, com ara el de la llengua o el de l’exèrcit. I va demanar la seva opinió sobre aquest segon.

Què li han dit els països poderosos?
Mas va respondre que l’exèrcit i la seguretat no era cap tema tabú, sinó una qüestió delicada sobre la qual no hi havia consens entre sobiranistes. Però va avisar: ‘Si Catalunya vol ser estat, ha de saber que hi ha països molt poderosos al món pels quals aquesta qüestió era decisiva. La número 1. Si no ho tenim ben resolt, no ens ajudaran gens i se’ns giraran d’esquena. Parlo de països molt poderosos que m’ho han dit directament.’

A partir d’ací, mentre se servia el segon plat —melós de vedella amb ‘graten’ de patata–, es va obrir el torn de paraules entre els assistents. I va ser aquí quan la incomoditat de Mas es va començar a notar, i també la de la gent que l’escoltava. Les primeres intervencions convidaven a fer passes fermes perquè el resultat del 27-S ja donava validesa a la independència. Algú va retreure a Mas que digués que l’autonomia s’havia gestat en trenta anys, perquè s’havia fet entre el 1978 i el 1980. ‘No podem esperar més perquè se’ns covarà l’arròs’, exigia un dels qui va prendre la paraula.

Ara o mai?
‘Si la majoria absoluta és operativa –deia Mas en referència al suport de la CUP a l’estabilitat del govern– podem avançar fins a una última pantalla democràtica en què s’hauran de comptar els vots i caldrà superar el 50%.’ Aquest ‘ara o mai’ que alguns plantegen no existeix, segons Mas: ‘Hi ha moments propicis i moments difícils. I ara som en un moment dolç que hem d’aprofitar.’ Mas volgué deixar clara la complexitat de la situació: ‘Catalunya pot ser el primer país d’obtenir un estat sense violència i amb l’estat d’origen en contra. Les independències s’han aconseguit sempre amb violència o negociades amb l’estat. Nosaltres fem una cosa realment original, perquè la violència és completament descartada i l’estat espanyol ja sabem com actua.’

A cada pregunta que algú feia, Mas responia mostrant la contradicció de la pregunta. I es va mostrar especialment contundent contra els de la pressa. Els que exigien tirar pel dret. ‘Si haguéssim fet el milhomes, no hauríem arribat on som en el terreny internacional. S’ha fet molta feina discreta.’ Mas avisava: ‘No ens reconeixerà ningú fins que no ho hàgim fet.’ I recordava que al món hi ha interessos i poc amor: ‘Interest and no love.’

Agosarats contra astuts i intel·ligents
En un segon torn de preguntes, li van demanar si seríem prou agosarats arribat ‘el dia D i l’hora H’. La resposta: ‘En lloc de parlar de ser prou agosarats, a veure si comencem a parlar de ser prou astuts i intel·ligents. Serem capaços d’arribar al final? Amb quines condicions hi volem arribar? De qualsevol manera, no. Si hi hem d’arribar amb una Catalunya empobrida, no. Cal fer les coses amb intel·ligència.’ Va recomanar de no caure en el perill de la gesticulació. I ací va arribar la indirecta força directa a la CUP: ‘L’estètica de votar cada tres mesos el que ja s’ha votat no treu cap a res. Tampoc l’estètica d’anar fent pessics a l’estat espanyol, que no li són cap molèstia.’ I va concloure: ‘Podem ser molt agosarats i acabar amb una derrota entre mans.‘

El centre impossible
El col·loqui avançava i la qüestió de la renovació no havia tornat a aparèixer des de la intervenció de Francesc-Marc Álvaro. I va ser el periodista convidat per l’organització qui va tornar a punxar l’ex-president. Li va demanar per la necessària renovació, tenint en compte la motxilla de la corrupció. I també en què consistiria la refundació. Si seria una qüestió de cares, d’idees, o de què. Mas va parlar d’una redefinició de partit de centre ample que havia d’incloure des dels liberals que acceptessin el projecte d’estat de benestar europeu fins als socialdemòcrates que acceptessin el model d’economia productiva europeu. I va afegir que la discussió dreta-esquerra és l’excusa de les cúpules dels partits per perpetuar-se al poder. Ací hi va haver l’únic conat d’aplaudiment dels assistents.

Una estona després d’haver dit això, un senyor gran va dir a Mas que quin sentit tenia definir-se com a centre, quan es deia que la dreta i l’esquerra no existien. Si no hi ha dreta i esquerra, perquè són l’excusa de les cúpules dels partits, això del centre –que és un concepte relatiu– no té gens de sentit. Fou un altre moment d’incomoditat. Mas assentia amb el cap, però l’home tenia raó. Si no hi ha esquerra ni dreta, tampoc no hi pot haver centre.

Corrupció i transparència
Sobre la qüestió dels casos de corrupció al partit, Mas tampoc no satisfeia l’expectativa dels assistents, excepte d’aquells que acudeixen a aquests actes disposats a aplaudir-ho tot. Mas preguntava quin altre partit aguantaria deu anys d’investigacions del dret i del revés sense que es demostrés cap prova de culpabilitat. I després de recordar que Catalunya tenia una de les lleis de transparència més avançades i severes d’Europa –impulsada per un govern seu–, posava en dubte que l’exigència de transparència total anés d’acord amb la manera de fer dels catalans. Posava d’exemple la transparència en el finançament dels partits als Estats Units, on tota donació s’ha de fer pública i el control és molt estricte. Els catalans que col·laboren econòmicament amb un partit, ho voldrien, que es publiqués el seu nom? ‘A veure si volem fer un país que no té a veure amb allò que vol la seva gent’, es preguntava Mas. ‘Als EUA la contribució amb un partit és un actiu del ciutadà. Aquí tothom mira que passi desapercebut i que no se sàpiga.’

Sense voler quedar bé
‘Som al país de les exigències sense aturador i de les indulgències amb un mateix’, es queixava l’ex-president. Totes aquestes no eren les respostes que molta gent semblava esperar. A cada pregunta, Mas responia mostrant les contradiccions del moviment independentista i de la societat catalana. Hi havia un punt d’incomoditat en ell, en les preguntes i en les respostes. No va anar al dinar a fer un discurs per a agradar. Un cop alliberat del compromís de la presidència, Mas ja no havia de quedar bé amb tothom. Té ganes de dir les coses tal com les pensa. Se sent alliberat i ja no vol ser políticament correcte. No està malament. I la incomoditat diuen que és el motor de la creació. Deu ser això. Que Mas està en procés creatiu i es dedica a posar en dubte totes les veritats de l’independentisme i de la catalanitat. I és que molta gent encara vol sentir que això serà ben fàcil i que s’haurà fet en un tres i no res. A favor seu, la frase de Confuci: ‘L’home superior sempre pensa en la virtut; l’home vulgar pensa en la comoditat.’