El govern espanyol portarà avui al parlament la demanda d’un nou període extraordinari d’estat d’alarma. Ara per ara, mentre escric aquest text, Ciutadans i, encara amb alguns dubtes de darrera hora, el PNB li asseguren els vots suficients per a mantenir la dinàmica d’excepcionalitat política i institucional que el bipartit PSOE-comuns va inaugurar el 14 de març.

En aquesta negociació plana, com una sensació generalitzada, que ja ha passat la part pitjor de la pandèmia. És una sensació molt perillosa: ahir a Itàlia es va confirmar un augment preocupant, amb gairebé el doble de nous positius que el dia abans i un nombre de morts que en vint-i-quatre hores saltava de 99, despús-ahir, a 162, ahir. Però la veritat és que ens hem acostumat tant a les grans xifres de morts –32.169 ja a Itàlia, 27.709 declarats a l’estat espanyol, 28.239 al francès, 92.518 als Estats Units, 322.787 arreu del món– que sembla com si haguéssem desenvolupat una espècie de resistència emocional que ens deshumanitza. Assistim al recompte diari pensant si baixa o puja, però donem per descomptat, com si fos prescindible, el dolor de cada família. L’estatística sembla que va derrotant l’empatia.

I això és ben evident en la gestió política de la crisi. No m’estaré a descriure el caos, el desastre monumental que aquesta crisi ha posat en relleu. I el desmentiment ahir per la Generalitat Valenciana de les dades que donen a Madrid ja va ser de traca i mocador.

Però la cosa ve de lluny. De la incompetència suprema, inconcebible, de l’Organització Mundial de la Salut a les errades criminals de governs estatals o de qualsevol altra mena. La llista de barbaritats comeses és tan gran que fa pensar si realment el problema és qui ens governa o bé és més gruixut i té a veure amb la manera com ens governem. Si és un problema de l’aplicació o del sistema, si em permeteu de dir-ho d’aquesta manera.

La decisió que avui ha de prendre o refusar el congrés espanyol és important per als ciutadans de la majoria dels Països Catalans i de les altres nacions de l’estat. I, tanmateix, jo no puc mostrar sinó estupefacció arran de les notícies que m’arriben. Sánchez diu que necessita tant sí com no un mes per a controlar el virus, però després de pactar amb Ciutadans resulta que quinze dies ja li van bé. I aleshores ix Ciutadans i justifica el pacte no per l’emergència sanitària sinó perquè així s’aïlla l’independentisme. I els comuns agraeixen el gest de ‘responsabilitat’ d’Arrimadas, mentre que Bildu, que s’ha doblegat obedient durant tot el període que ha durat l’estat d’alarma, ara, en vista d’això, diu que el seu vot no és clar. Quin espectacle!

Potser és que sóc una mica massa cartesià, però mentre anava avançant la vesprada no parava de preguntar-me: tot això, què té a veure amb l’objectiu pel qual ens han fet passar a la força per la retallada de les llibertats més greu que s’ha vist en dècades? I, vist això que es veu, hem de pensar que a la Moncloa i a la carrera de San Jerónimo es preocupen prioritàriament dels morts, dels malalts, dels infectats, dels treballadors sense faena, dels propietaris de petits negocis, dels autònoms, de les empreses o del sosteniment del sistema de salut?; o bé simplement tenim davant l’apoteosi del Partit SA, amb els uns i els altres i els de més enllà, grans i petits, de l’esquerra o la dreta, allà dalt jugant a la gestió del poder, a comptar cadires, immisericordiosos amb tot allò que passa a l’entorn, fins i tot amb la mort?

PS1. D’ençà que va començar la pandèmia, a banda d’informar-ne tant com hem sabut i pogut, a VilaWeb hem fet un esforç per a sumar veus que ens ajuden a reflexionar sobre tot això que passa, més enllà del minut i resultat, si em permeteu de dir-ho així. Fins avui hem publicat ja més de trenta entrevistes a intel·lectuals catalans i estrangers, provant de mirar pel forat del pany per a veure el futur que ens espera després d’aquesta sacsejada col·lectiva, aquest xoc, per a dir-ho en els termes de Naomi Klein. Avui en publiquem una amb el filòsof coreà Byung-Chul Han, que proposa debats molt profunds, que crec que us resultaran útils. L’enorme amenaça contra la llibertat individual que representa el control biopolític de la població o l’evidència –explicada de manera brillant– que la mortalitat de la pandèmia és social, no solament sanitària, són punts de vista molt aguts, dignes d’un debat social aprofundit.

PS2. Tal com ja hem anunciat, el president Puigdemont serà el convidat al debat de VilaWeb de demà, a les sis de la vesprada. Si sou subscriptors de VilaWeb ja sabeu que ens podeu fer arribar preguntes per al convidat. El debat el podrà seguir tothom, com cada setmana, per VilaWeb, YouTube, Facebook i Twitter.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.