Qui perd els orígens perd identitat, cantava Raimon en la seva famosa cançó autobiogràfica. A la frase, és evident que, de les dues pèrdues, la més greu i la més sentida era la identitat. La identitat permetia al cantant de reconèixer-se amb altres en emergir d’un silenci plural, un silenci que calia rompre en comú. Als anys setanta, ningú no la posava en dubte, la identitat. Però la frase també s’hauria pogut cantar a l’inrevés. I mig segle després, la inversió seria més adient a l’esperit dels temps. Qui perd la identitat oblida d’on ve i no sap on va.

El silenci de la cançó era antic i molt llarg, un silenci de segles. Però si hem de creure l’opinió de molts historiadors i filòsofs, el silenci en tant que incapacitat d’articular l’horror és molt més recent. La contemporaneïtat comença amb Auschwitz, perquè el genocidi sistemàtic i total partí la història en dues meitats. Hi ha un abans i un després d’Auschwitz, un després en què, segons Theodor W. Adorno, la poesia ja no és possible. I un abans en què ja no ens podem reconèixer; més exactament, un passat en què és immoral de reconèixer-nos, perquè tots els seus camins porten a Auschwitz. Fet d’una gravetat incommensurable, Auschwitz és, segons aquest parer, el forat negre que engoleix la llum de l’humanisme. Si als segles anteriors l’ésser humà era, no el centre de la creació, però sí el centre de la història, tres dècades abans que Raimon cantés la identitat el centre s’havia desplaçat a la cambra de gas i al forn crematori. Auschwitz fou l’epicentre d’una catàstrofe històrica comparable a una immensa explosió nuclear, la radiació de la qual arriba a la nostra època i la travessa.

Els historiadors superficials han fet d’Auschwitz l’apoteosi del nacionalisme, oblidant detalls significatius, com ara que a Àustria, on l’antisemitisme era més virulent que a Alemanya, els nacionalistes reprimiren el nazisme intentant debades d’aturar-ne l’emersió. Per haver-ho intentat foren perseguits i assassinats després de l’Anschluß. També sol oblidar-se que el nacionalista De Gaulle fou el primer a proclamar la resistència a l’ocupació alemanya. O que el Vietcong d’Ho Chi Minh era un moviment d’alliberació nacional. Són tres exemples entre molts més. Però fora de l’esfera acadèmica, el concepte de nacionalisme es degradà en el llenguatge periodístic i a hores d’ara és difícilment recuperable.

D’un temps ençà la degradació s’ha estès a la idea d’identitat i la vulgarització és encara més somnàmbula, més orba i desconcertada, perquè ateny una noció filosòfica. Hi ajuda que de nit tots els gats són negres i en la foscor del segle XX és fàcil de confondre’n el pelatge. El feixisme i el nazisme foren enormes simplificacions en una època de contradiccions angoixants. Descobriren i explotaren el caràcter infantívol de les masses, la seva addicció a l’autoritarisme i el seu desig d’una doctrina sense complexitats ni relativismes, d’un catecisme on el bé i el mal s’expliquessin negre sobre blanc, sense esquerdes morals ni ideològiques. Davant l’angoixa del subjecte moral, davant la por a la llibertat, que deia Erich Fromm, el nazisme i el feixisme oferien seguretat en la unitat: “ein Volk, ein Reich, ein Führer”; “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato”; “Una patria, un estado, un caudillo”.

La identitat és tota una altra cosa. En el curs de la història del pensament occidental ha estat considerada una atribució de l’ésser. Es troba en la doctrina del conatus de Spinoza, segons la qual totes les coses s’esforcen a preservar el seu ésser. Aquesta força metafísica interior, que fa que tot maldi contínuament per reafirmar-se en la seva essència, és el principi d’identitat. Heidegger diu que “la unitat de la identitat és una propietat en l’ésser de l’ens” (im Sein des Seienden). Però aquest testimoni podria considerar-se suspecte a causa de la filiació nazi de Heidegger. Malgrat la profunda influència de la seva obra en el pensament del segle XX, filòsofs com Emmanuel Faye la impugnen en la totalitat, afirmant que l’Holocaust és implícit en les idees expressades ja a L’ésser i el temps, del 1927. Sense entrar en una disputa que enfronta agrament els especialistes en Heidegger, es pot dir que la impugnació de la identitat que féu Theodor W. Adorno a Dialèctica negativa (1966) era un atac a Heidegger, com ho havia estat L’argot de l’autenticitat, obra publicada dos anys abans.

Adorno posava en qüestió tota la tradició racionalista, car el principi d’identitat és subjacent al subjecte transcendental de Kant com a garant de la unitat de l’experiència. L’efecte de la identitat, segons Adorno, era suprimir la contradicció i perpetuar els antagonismes. “Allò que no tolera res que no sigui com ell mateix impedeix la reconciliació que es creu ésser.” Per Adorno, el pensament és la força que trenca l’aparença d’identitat i s’imposa la no-identitat com a fi. I d’aquesta força desestabilitzadora conclou que allò radicalment diferent no pot haver començat encara, que allò que escapa al principi d’identitat i en destrueix l’aparença és absolutament desconegut. Aplicada a la política o a la societat, la no-identitat és un principi sense precedents, un origen sense història, com Auschwitz. I així com el patiment de les víctimes dels nazis és irrepresentable i eludeix tota explicació racional, la no-identitat és inassequible al pensament.

Però el cas és que a les víctimes el patiment els fou administrat no per intolerància d’una diferència abstracta sinó per odi d’unes identitats històricament diferenciades: la jueva, la gitana, l’eslava. Aquestes col·lectivitats, minvades i desfigurades amb milions d’assassinats i comunitats destruïdes, també haurien de ser privades d’identitat, esventant-la amb les cendres dels cossos des de les xemeneies dels crematoris? I aquesta privació s’hauria de fer en nom d’una cosa desconeguda, que sempre seria a un pas d’esdevenir i mai de configurar una societat que es reconegués en ella mateixa?

Quan determinats polítics s’acarnissen amb la identitat, és evident que han sentit tocar campanes però no saben on. Que una identitat duta al límit pot esdevenir assassina és un fet verificable, com ho és que allò que assassina és una altra identitat. Malgrat la seva incommensurabilitat, Auschwitz pot representar tots els genocidis, sense que això impliqui cap identitat ni cap essència. Perquè Auschwitz és el contrari d’una essència; és el pur nihilisme de l’anihilació.

Si els qui pretenen aplicar la dialèctica negativa a la política democràtica fossin conseqüents, haurien d’assumir la manca d’unitat no sols a escala social sinó en el partit i fins en el programa. Haurien d’acceptar de viure ideològicament a la intempèrie, treballant per la desunió i la desestructuració de la societat, les institucions i el mateix partit. Haurien d’adoptar una estratègia paradoxal que no cerqués cap objectiu idèntic amb ell mateix, cap fer que no fos un desfer, cap acció que no fos fer taula rasa per a l’esdeveniment messiànic d’allò radicalment imprevist. La dialèctica negativa els duria a avançar sense brúixola vers un forat negre que aspira tot el que encara coincideix amb si mateix. I acabarien als antípodes d’Auschwitz, xuclats per un vòrtex tan desrealitzador com aquell.

Si en filosofia és possible de qüestionar la identitat de l’ésser i del subjecte transcendent, si en psicoanàlisi sol reduir-se a una suma de les dinàmiques psicològiques i fisiològiques, en política és molt arriscat de prescindir del subjecte o negar-li la identitat, car la representativitat, a diferència de l’autoritarisme, recolza en la creença en la persona com a propietària d’una voluntat i en el reconeixement d’aquesta voluntat com a idèntica a la seva expressió a les urnes. D’aquest reconeixement de la voluntat en la intenció se n’ha dit identitat des que Parmènides equiparà l’ésser amb el pensament. La mateixa intuïció sosté la doctrina cartesiana del cogito. Fins i tot si a la mònada racionalista hi obrim una finestra a l’afectivitat o a l’inconscient en tant que alteritat radical, encara resta la percepció de l’afecte com un fet de consciència i doncs com un element assumit per la unitat de l’experiència.

El lector que m’hagi seguit fins aquí disculparà que no li hagi estalviat el periple filosòfic. Era imprescindible de transitar-hi per a situar en el context original la detracció de la identitat que darrerament circula com una vulgarització irresponsable d’un debat filosòfic de gran trellat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.