Durant molt temps la independència fou una idea noble, com l’amor universal, el bé absolut o la transmigració de les ànimes. Una idea i res més, però tan essencial com la lògica i l’infinit matemàtic, que tampoc no tenen existència objectiva al món real. Francesc Pujols observà amb malícia que, a Catalunya, d’independentista en teoria n’era tothom i en la pràctica ningú. Passa com amb el cristianisme. Ahir, la majoria de les llars del país celebraven el natalici de l’esperança, i avui, dia de Sant Esteve, primer màrtir de l’església, és festiu per a recordar que el món respon a l’esperança amb violència fanàtica, com abans-d’ahir, com abans d’abans-d’ahir, com sempre. La renovació de l’home vell es farà esperar, com el Messies a la fe judaica. Però l’expectació és real i pressuposa la realitat d’allò esperat. Hi ha una diferència abismal entre una idea i una creença. La idea posseeix evidència, com dos i dos són quatre i els angles d’un triangle sumen 180 graus. Una idea és demostrable o si més no inqüestionable (per exemple,  la d’un centaure) malgrat no existir. Per això, quan Plató hipostatitza les idees i els vol donar un referent real, ha de referir-les a unes entitats aproximatives, els existents, que són ombres imperfectes de les essències intuïtives. Analògicament, podem dir que l’autonomia fou durant dècades poc més que una premonició de la llibertat contemplada en el mirall fosc de la constitució espanyola.

El millor filòsof espanyol del segle XX no era espanyol. Que George Santayana naixés a Madrid fou pura contingència, com ho és tot naixement, excepte el de Jesús, qui havia de néixer a Betlem perquè així ho preveien les escriptures. Fill de Josefina Borràs i Carbonell, nascuda a Glasgow de pares catalans, i del seu segon marit, Agustín Ruiz de Santayana, Jorge es traslladà als Estats Units amb el pare quan tenia vuit anys. La mare i els germans ja feia tres anys que eren a Boston, ciutat on havien viscut fins a la mort del primer marit. Format a la Universitat de Harvard amb els grans mestres de l’època, William James i Josiah Royce, George, com es diria en endavant el jove pensador, hi esdevingué professor durant quasi un quart de segle. Algunes de les grans figures del modernisme foren alumnes seus: T.S. Eliot, Robert Frost, Gertrude Stein, Wallace Stevens, W.E.B. Du Bois o el publicista i comentarista polític Walter Lippmann. Filosòficament, Santayana fou una mena d’híbrid de pragmatista i evolucionista a cavall entre James i Bergson. És autor de frases epigramàtiques tan reeixides que han esdevingut anònimes, com ara “qui no recorda el passat està condemnat a repetir-lo”. Amb el rigor analític dels pragmatistes de Nova Anglaterra i la qualitat literària d’un escriptor europeu, Santayana és un filó d’observacions tallades amb elegància a la pedrera del llenguatge. Aquest article s’inspira en una d’aquestes proposicions concises i brillants.

És la següent: “Les idees esdevenen creences sols quan, en precipitar tendències a l’acció, em convencen que són signes de coses.” La frase val per tot un assaig d’Ortega y Gasset, qui, disset anys després del llibre de Santayana d’on prové la cita i fent marrada oratòria, intentà de dir a Ideas y creencias allò mateix que diu Santayana amb estricta economia de paraules. Sense aconseguir-ho del tot, però, perquè Santayana distingeix amb pulcritud entre el sentiment que alguna cosa s’esdevé i la creença que allò que registra la consciència és la transcripció d’un esdeveniment que ja ha tingut lloc. És a dir, un fet que s’encasta dins la seqüència de causes que sostenen la temporalitat. Aquesta creença, Santayana l’anomenava “fe animal”, perquè tot ésser viu en depèn per a sobreviure. L’animal ha de “creure” instintivament en la realitat dels canvis a l’ambient per poder respondre-hi, ja sigui atacant o fugint. Però per a un animal intel·lectual, l’homo philosophicus, tot és més complicat. El canvi pot perfectament esdevenir-se en una intuïció sense transcendir-ne, igual com en el somni actuem sense que l’acció tingui cap efecte en la vigília. L’aparença o representació ideal de canvi Santayana l’anomena “canvi espuri”.

Tornant a l’inici d’aquest article amb l’avantatge de la distinció analítica de Santayana, és fàcil d’adonar-se que “el procés” sols esdevingué motor de canvi real quan la independència passà de ser una idea a ser una creença. Sols quan precipità en acció l’independentisme pogué convèncer que a la imatge ideal li corresponia un objecte dubtós i precari però real. No em refereixo pas a la república, que fins ara no ha entrat a l’esfera política més que com a virtualitat majorment retòrica, sinó a l’independentisme mateix en tant que força capaç d’induir canvis determinants a la societat. Quan el canvi és real i no una abstracció, s’ha d’haver produït abans que ens n’adonéssim, car un canvi és la diferència entre un estat de coses A i un estat de coses B com a resultat d’una acció. Si l’independentisme és acció i no una idea inconseqüent, s’ha d’admetre que a l’instant que hom li reconeix la capacitat de modificar la realitat el canvi ja s’ha produït. Aquesta capacitat l’estat espanyol la hi reconegué francament, posant en marxa l’operació Catalunya molt abans del Primer d’Octubre i ordenant els primers empresonaments proactius. El referèndum, com es comprovà durant el judici al Tribunal Suprem, n’esdevingué la racionalització retrospectiva. Per més que l’estat l’utilitzés per a justificar la repressió, el referèndum no fou pas el detonant del canvi, com tampoc no fou la “rebel·lió” que la fiscalia maldà per construir deductivament. L’incident eficaç, que encetà una cadena d’esdeveniments sense conclusió predictible, fou passar de la intuïció del canvi a la fe en un canvi de conseqüències irreversibles.

Si l’independentisme mai tingué un començament, es va haver de produir en unes circumstàncies diferents de les que conformen l’etapa posterior, en què l’independentisme esdevingué un objecte polític identificable, avui en risc d’encantar-se i quedar fora de la història, convertit en ideologia. Si l’independentisme irrompé en la història quan la idea atmosfèrica es precipità en tendència a actuar, la mateixa història, un cop transformada pels esdeveniments, ja no permet de reubicar-lo en les circumstàncies de quan la fe dormia en braços de la intuïció. Creure possible de recollir els vents de la història implica ubicar els canvis haguts i per haver en una perspectiva temporal única, com si fossin tots subsumibles en una imatge unidireccional de progrés o de regressió. Una imatge de la totalitat que els polítics, traficant amb el canvi espuri, es veuen capaços de conduir o reconduir a voluntat. El canvi és sempre irracional i font de dolor i no sols d’esperança. Cada final d’any, amb el canvi de data, ens acosta més a la mort. Però també ens recorda que, enllà dels fets passats, que foren però ja no són estats de consciència, n’hi ha que encara esperen el torn entre bastidors. Fets de què no tenim experiència directa, que són objecte de fe i tanmateix indispensables per a la intel·ligència.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.