Divendres un nen de quatre anys i la seva amiga, de cinc, es van escapar de l’escola. Es veu que el petit volia ensenyar a la seva petita amiga on vivia. Per això, i sense cap por, i pel seu compte, tots dos van sortir del centre escolar, a tocar de la plaça de Sant Jaume a Barcelona van dirigir-se cap a la plaça de Catalunya. Davant seu, el centre de Barcelona, ple a vessar: hi visc i sé que és un bosc de cames, semàfors, cotxes i turistes. Però se’n van sortir sense problemes, tots dos infants, i van arribar a la plaça de Catalunya. Allà els dos herois van baixar cap a la parada dels Ferrocarrils de la Generalitat. Suposo que van colar-s’hi fàcilment passant per sota de les màquines, i finalment van pujar a un tren de la línia del Vallès. Segons TV3, sembla que el nen volia ensenyar a la nena la casa on viu, a Valldoreix. Per tant, aquí resulta que el petit paio no sols va saber escapar-se de l’escola, creuar el centre de la ciutat i baixar a l’andana, sinó que també va encertar quin metro havia d’agafar.

El problema, amb tot, és que a tota història de nens sempre apareix un adult que trenca la màgia. En aquest cas, un dels passatgers. Un home va veure els dos infants viatjant sols, es va espantar i va trucar als Mossos. La policia els esperava a l’estació de Valldoreix, i mai no podrem saber si els nens haurien arribat, pel seu compte, fins a casa seva. Aposto que sí, sense cap dubte.

D’aquesta història, n’extrec la conclusió que els infants són molt més intel·ligents que no sembla. Ja sé que si fos un dels pares dels nanos, segurament la primera reacció que hauria tingut seria culpar l’escola per aquesta badada. De fet, una de les famílies ja l’ha denunciada. I ho entenc. Passa que no sóc el pare dels nanos. I en lloc de dir que tenim escoles insegures, dic que tenim nens intel·ligents. Quin preciós exemple d’independència i intel·ligència dels éssers humans! Ja de ben petits. Patufets de quatre anys agafant el metro sols. Espectacular. Espectacular sobretot en un món ple de pares que pateixen quan els seus fills de deu anys comencen a agafar el metro sols. Doncs, mira, aquest en tenia quatre anys, i cap problema!

Pare jo també, d’una preciositat de dos anys, una de les coses que m’ha sorprès més, d’això d’ésser pare, és l’enorme intel·ligència que tenim els humans d’entrada. A mi em sap greu no captar sovint el que em vol dir. El cervell apagat sóc jo, no ell. Per sort, amb tot, ara entrem de ple en el segle de la intel·ligència artificial. I ja veig a venir que viurem grans històries d’intel·ligència. Ara mateix, la gent ja teoritza sobre el fet que podrem tenir dos cervells: el nostre, el natural, i un d’artificial que portarem incorporat. Vés a saber com l’adquirirem. I com es relacionaran tots dos cervells. Però podrem viure escenes com aquesta: hola, bon dia, a mi posi’m un cervell d’intel·lectual d’esquerres, si us plau. Oh, no, a mi, doni’m un cervell de dretes. On va a parar! M’agradaria més memòria, si us plau. Doncs, en canvi, jo vull cervell d’artista. Doncs a mi, si us plau, i faci’m el favor, ara que ja sóc gran, doni’m les ganes de viure, el cervell i la intel·ligència d’un nen de quatre anys. Concretament, del nen que va acompanyar la seva amiga de cinc anys, des del centre de Barcelona a Valldoreix, creuant el centre de la ciutat. I digui’m, per l’amor de Déu, si anaven agafats de la mà mentre descobrien el lent món dels adults.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.