I·lustració de Tere Guix.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

8 de març de 2020. Dotze amics de cinquanta a setanta anys es reuneixen per dinar. Alguns fa anys que no es veuen. És un dinar llarg, des del vermut fins que pràcticament es fa fosc, en un menjador tancat. Petons, abraçades, plats i bosses de patates compartides i un sol lavabo amb la mateixa tovallola per a tothom. Aquell dia tots es trobaven bé i cap no havia detectat prèviament cap símptoma de la covid-19, que ara sabem que ja circulava de feia dies pel nostre país. Tampoc cap no havia viatjat ni al nord d’Itàlia ni a la Xina els dies anteriors ni havia tingut cap contacte, que sabessin, amb ningú que hi hagués anat. I tampoc no havien participat en cap de les manifestacions del 8 març.

El dinar va ser esplèndid, però el resultat fou devastador: tots dotze es van infectar de la malaltia (segons els metges que els van tractar), tot i que només a quatre –els que van acabar ingressats a l’hospital i en estat greu– els van fer la prova PCR, amb resultat positiu. Només ells, per tant, consten com a infectats a les estatístiques. Cinc més van emmalaltir d’una manera important, però van acabar passant la malaltia a casa. I dos més, un dels quals asimptomàtic, han fet no fa gaire la prova serològica per a saber si havien passat la malaltia, amb resultat també clar: covid superada i, a més, havent-ne generat anticossos. El procés de la malaltia els dies posteriors al dinar va ser quasi idèntic a tots (els mateixos símptomes, els mateixos dies), però les patologies posteriors, els tractaments, la durada i les atencions, ben diferents.

Avui, al cap d’exactament tres mesos, tots dotze han superat la malaltia, però encara hi ha una gran incertesa. La meitat continua trobant-se malament i quatre tenen seqüeles, algunes prou limitadores, de caràcter respiratori i neurològic. Havia estat un dinar bonic, però ha esdevingut la metàfora perfecta de la pandèmia a casa nostra.

La covid més dura: perdre la mobilitat, la parla i la memòria

Una de les comensals, la Carmina, l’amfitriona del dinar, és qui ho ha passat més malament: el virus va atacar-li el cervell i li ha causat una encefalitis i un buit de memòria de 12 dies (dels 35 que va ser a l’hospital), dels quals no recorda res de res. A més, li ha limitat la mobilitat fins al punt de no poder moure cap extremitat i no poder controlar els esfínters. Ara ja es desplaça per casa sense caminador –al carrer, amb cadira de rodes– i millora cada dia. Ja pot parlar amb normalitat, perquè també havia perdut, durant dies, la capacitat de parlar. Justament aquests dies es troba bé i se sent especialment feliç: és un dels cent pacients seleccionats per al programa especial de l’Institut Guttmann de recuperació per a malalts de la covid-19 amb seqüeles neurològiques.

La Carmina, ex-fumadora, té un emfisema pulmonar i tant bon punt va començar a tenir símptomes, l’11 i el 12 de març, igual que la resta de comensals, va fer una trucada al seu pneumòleg. De seguida li va aconsellar que es prengués, preventivament, amoxicil·lina, un antibiòtic, per protegir els pulmons. Però el virus, qui sap si per acció d’aquest antibiòtic, va anar en direcció contrària, cap al cervell. El 22 de març la Carmina va demanar a la seva companya, la Noèlia, que també havia estat al dinar i també s’hi havia infectat, que truqués a una ambulància perquè no podia alçar-se del llit. Però l’ambulància no va anar-hi, o va tardar massa. ‘Era aquell moment en què tot començava a estar desbordat’, explica. Finalment, va ser el nebot de la Carmina qui, carregant-se-la a les espatlles, la va ficar dins el cotxe i la va portar a l’hospital de Vilafranca del Penedès. De primer li van diagnosticar meningitis, però de seguida la PCR va deixar clar que allò era covid-19, malgrat que la malaltia no hagués afectat els pulmons. Tenia el cerebel inflamat i per això li van donar corticoides. No li van receptar ni retrovirals ni hidroxicloroquina. De fet, la càrrega viral li va durar relativament pocs dies –una altra PCR va donar resultat negatiu–, però va romandre a l’hospital per tractar l’encefalitis.

Al matí i al vespre les infermeres li preparaven una videoconferència amb la seva companya i amb la família, però era complicat. A la Carmina li costava de parlar i al cap de pocs dies va perdre la parla. I la memòria. A més, explica, plorava, plorava molt, sense ser-ne gaire conscient i tot i no haver estat mai cap persona de plor fàcil. Li van receptar antidepressius, que encara pren. De mica en mica, setmana a setmana, va anar recuperant la parla, la mobilitat i el control dels esfínters. ‘Ara fa un mes que sóc a casa, cada dia millor i amb més consciència, però encara tinc el cervell afectat i em medico, faig coses estranyes i m’oblido de coses evidents.’

Hospitals diferents, situacions diferents, tractaments diferents

A més de la Carmina, els altres tres comensals d’aquell dinar que van haver d’ingressar a l’hospital hi van entrar, curiosament, els mateixos dies, o gairebé: el 22 o el 23 de març, el tretzè dia d’ençà de la infecció del 8 de març. La Teresa va anar a l’hospital de Vic, on es va estar dotze dies, deu amb oxigen artificial. L’Ovidi va anar a l’hospital de la Vall d’Hebron, nou dies, i en Karl va ingressar a l’hospital de Vilafranca, tan sols al cap de tres dies d’haver-se fet visitar per segona vegada al CAP i d’haver-li demanat que restés a casa amb analgèsics com paracetamol o Nolotil i un inhalador, el Ventolín. Però de l’hospital de Vilafranca va ser traslladat immediatament a l’hospital dels Camils, a Sant Pere de Ribes, on eren derivats tots els pacients de covid considerats crítics o semicrítics. S’hi va estar vint-i-nou dies.

Tots tres van tenir una pneumònia greu, de la qual encara tenen seqüeles als pulmons. I a tots tres els van tractar amb hidroxicloroquina, però en dos dels casos (la Teresa, a l’hospital de Vic, i l’Ovidi, a la Vall d’Hebron) combinada amb retrovirals com el Lopinavir, utilitzat per al tractament de la sida, i amb l’antibiòtic azitromicina, habitual en pneumònies bacterianes. En el cas d’en Karl, es va fer servir un fàrmac nou aleshores, el Tocilizumab, ideat per a l’artritis reumatoide, i que setmanes després fou aprovat pel Ministeri de Salut espanyol per a tractar la covid-19. En Karl es va acabar guarint de la pneumònia, però, com ha passat en més pacients, li va causar trombes importants als pulmons que, al seu torn, per causa de la medicació amb anticoagulants, van originar-li un gran hematoma al pit que el va obligar a romandre més d’una setmana immòbil i bocaterrosa a l’hospital. El morat de l’hematoma anava de l’espatlla fins a la cintura. Encara li’n resten senyals.

Els tractaments, en tots tres casos, combinats amb l’oxigen artificial, van funcionar, sobretot tenint en compte que van ser considerats pacients en estat greu o fins i tot crític. Però tots tres consideren que van començar-lo tard, malgrat haver fet diverses trucades al 061, i que, probablement, si haguessin estat atesos abans a l’hospital, s’haurien recuperat més aviat. A la Teresa i l’Ovidi, tractats amb la combinació de retrovirals, antibiòtics i hidroxicloroquina, els van demanar permís explícit per al tractament, adduint que era experimental. ‘Vaig dir que sí amb els ulls tancats, havia passat cinc dies duríssims a casa i només volia que se’m quedessin a l’hospital’, explica l’Ovidi, que a més era un pacient de risc perquè té una malaltia de cor i tot just fa cinc anys que havia superat un infart.

Però, tot i l’alleujament que fou ingressar a l’hospital i sentir-se ben atès, el context i l’aïllament no van ser gens fàcils d’encarar. En el cas de l’Ovidi, a més, a la Vall d’Hebron les circumstàncies van ser especialment dures. El van instal·lar en una habitació on ja hi havia un altre pacient; un pacient que no se’n va sortir i al cap de tan sols un parell d’hores es va morir. I, a més, per qüestions protocol·làries i d’espai, suposa l’Ovidi, el cos difunt va romandre catorze hores al llit, al seu costat.

Si aquesta experiència ja havia estat prou dura, el nou pacient que va ocupar aquell llit fou un noi hondurenc de tan sols vint-i-tres anys amb el qual amb prou feines va poder parlar, a causa dels atacs de tos que tenia. Al tercer dia van endur-se el jove a l’UCI. L’Ovidi ha sabut després que afortunadament aquell jove també s’ha recuperat.

Passar-ho casa, en solitud

La superació de la malaltia va ser diferent, però no pas menys dura, per als cinc que la van passar a casa: la Noèlia, companya de la Carmina; la Xènia, esposa d’en Karl; la Georgina, esposa de l’Ovidi; i la Maria i la Sheyla. La Georgina, a més, és també una persona considerada de risc (ha superat dos càncers). Igual que la resta, van tenir els primers símptomes tot just tres o quatre dies després del dinar. Febre, malestar i, alguns, tos i opressió al pit. A tots els van fer un seguiment telefònic, bé al 061, bé amb metges coneguts, a més d’alguna visita al CAP. No van arribar a desenvolupar cap pneumònia, però en canvi van viure, en solitud i aïllament, tant la seva malaltia com la dels seus amics, companys o marits, que eren a l’hospital i que s’hi jugaven la vida.

A alguns encara els costa de concentrar-se i se senten mancats d’energia. La Noèlia, que és cantant i es dedica professionalment a l’oboè, no ha estat capaç encara ni de cantar ni d’agafar l’instrument. ‘Ni cap llibre, perquè em costa molt de fer l’esforç de concentrar-me’. A més, durant el procés de la seva malaltia, amb febre i tos, va haver de gestionar, també, l’agressivitat que la covid va exercir sobre la seva companya, que va arribar a perdre la parla. I va haver de preveure, en ple confinament, la infrastructura necessària per a la tornada a casa de la Carmina, que pràcticament no es podia moure. ‘Vam haver d’instal·lar una plataforma mecànica per poder pujar i baixar les escales.’

La Xènia explica que els dies immediatament posteriors al dinar i abans d’aïllar-se per evitar de propagar encara més la malaltia, va compartir hores amb tres grups d’amics diferents. Del primer grup, amb el qual va conversar durant hores el dimarts 10 de març, ningú, que se sàpiga, no va contreure la malaltia. En canvi, l’endemà, dimecres 11 març, ella i en Karl van dinar amb dos amics més: tots dos van desenvolupar, després, la covid. I l’endemà, dijous, ella va fer de mainadera de dos nens de quatre i dos anys i tant ells com els pares van desenvolupar, també, la malaltia. ‘També la vaig encomanar al meu germà i al meu nebot, que per sort s’han recuperat del tot’, explica.

Olfacte, gust, cabells i femta groga

Si bé els primers símptomes van ser molt semblants per a tots els comensals (febre i tos), amb el pas dels dies van anar apareixent més manifestacions de la malaltia. Dels dotze comensals, sis van perdre els sentits del gust i de l’olfacte i en general no consideren que els hagin recuperats del tot, ans al contrari. A dues, la Noèlia i la Georgina, els van caure els cabells d’una manera abundant i inusual. Això mateix li va passar a l’Assumpta, que no era al dinar, però que és una de les amigues que havia compartit hores amb la Xènia la setmana següent i que també va acabar desenvolupant la malaltia. Quatre van tenir allò que en termes mèdics es va anomenar ‘femta flonja i groga’, una mena de descomposició que també es va acabar associant, després, a la covid. I sis dels comensals (inclosos tres dels quatre que van haver de ser hospitalitzats) consideren que encara noten una fatiga poc habitual i limitadora.

A més, i sobretot, tots van ser víctimes del sotrac emocional de veure com tant ells mateixos com amics i familiars anaven empitjorant, de dia en dia, alguns en estat molt greu.

Els tres asimptomàtics

Tanmateix, d’aquell dinar tres dels convidats no van tenir cap símptoma. O gairebé cap. En Jofre, de 68 anys, el més gran de l’àpat, marit de la Teresa i amb qui va compartir vida i llit quatre dies més després del dinar, explica que entre el dimecres 11 i el dijous 12 va començar a tenir una mica de mal de coll. No era cap dolència estranya ni nova per a ell. Va durar uns quants dies, però en cap moment no va tenir febre ni va desenvolupar cap més símptoma. Durant tots aquests mesos s’ha trobat perfectament.

En Pablo, de 56 anys, i en Julio, de 51, que són parella, tampoc no van patir cap símptoma, tot i que en Pablo, explica, mirant enrere, que també va tenir una mica de mal de coll, però molt lleu i sense gaire importància. En Pablo, a més, perruquer de professió, es va voler fer la prova de serologia abans de tornar a treballar, per saber si havia passat la covid i, efectivament, no tan sols havia superat la malaltia sense pràcticament cap símptoma sinó que havia generat un grapat d’anticossos. Com ell, la Georgina, que ha passat la malaltia a casa, també es va fer el mateix test, amb el mateix resultat positiu.

Un altre dinar

Ningú no sap qui va portar el virus a aquell dinar. Qui n’era el portador. És una investigació complexa i quasi impossible, tenint en compte que almenys quatre dels comensals havien fet calçotades en grups grans el dia abans i que, a més, el calendari de la malaltia va ser pràcticament el mateix per a tots. Per una altra banda, diuen, tampoc no ho volen saber. ‘A hores d’ara ja no serviria de res’, explica la Xènia.

En realitat, ara volen fer un agraïment profund i sincer a tot el personal sanitari que els va tractar. Continua la Xènia: ‘Malgrat que els protocols inicials segurament no eren els que tocaven, jo m’he de treure el barret davant de metges i infermeres; a en Karl el van tractar de la millor manera possible i el van curar quan era tan sols pell; i amb mi, que era a casa, mai no van tenir gens de pressa quan parlàvem per telèfon i van ser en tot moment sincers pel que fa a l’estat d’en Karl, per bé i per mal.’ L’Ovidi, per una altra banda, recorda molt bé l’Elisenda, una infermera que havia tornat a treballar just després d’haver superat, ella també, la malaltia i que va tenir cura d’ell els darrers dies. I la Ramona, una professional de la neteja que feia la feina a consciència. ‘En general, el personal de neteja entrava a l’habitació amb por, molta por, i amb una passada ràpida i segurament insuficient en tenien prou; excepte la Ramona, a qui les companyes acusaven d’inconscient, i amb qui vaig tenir converses llargues i boniques; no era inconscient, era responsable.’

Però si hi ha res que tots es deleixen per fer és tornar-se a veure. Tornar-se a trobar. Tornar a fer el mateix dinar. O, com diu la Noèlia: ‘Ara hem tombat la malaltia, amb gran patiment; ara hem de fer el tomb al dinar i celebrar la vida.’

Nota: tots els fets descrits en aquest reportatge són reals i contrastats, llevat dels noms dels protagonistes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.