Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. ‘Tardor’, tan corrent avui al Principat, hi era poc o gens habitual fa cent anys, en què hi predominava la forma popular ‘primavera d’hivern’, expressió que s’ha mantingut pràcticament a la resta del domini. Però ‘tardor’ sí que era corrent (i antiga) a les comarques més septentrionals.

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera acíSi voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

Autunjo   Primavera d’hivern  Santmiquelada  Tardor

La denominació de l’estació que se situa entre l’estiu i l’hivern no té en les llengües romàniques un nom massa fix. En enquestes de camp fetes entre 1950 i 1960 s’ha observat que sovint els subjectes dubten a l’hora de respondre-hi, cosa que no passa amb les altres estacions. Per això mateix els noms catalans no presenten una antiguitat massa gran.

En els països en els quals l’agricultura –en particular el conreu de la vinya tingué una gran importància, és el cas de Grècia i Roma– apareix clarament distingida una quarta estació: AUTUMNUS.

El llatí AUTUMNUS, en la Romània, solament s’ha mantingut en regions conservadores –castellà (otoño) i portuguès (outono)–; i en l’antiga Dàcia ha restat uniformement toamnă a causa de raons climatològiques. En altres parts de la Romània, com ara França o Itàlia, les denominacions espontànies –que indiquen el moment de la collita, de la verema–, com estació ‘tardana’, ‘temps baix’, ‘fi de l’estiu’, etc. han estat a poc a poc desplaçades per cultismes com automne o autunno, trets directament del llatí AUTUMNUS, cultismes que no són comparables als reflexos patrimonials com el castellà otoño.

El terme tardor (que és una falsa grafia per tardó), prové del llatí TARDATIONE, és a dir, ‘la darrera estació’ (cf. francès arrière saison, asturià seruenda, etc.), i apareix al nord de domini. La primera documentació es troba en el Thesaurus puerilis (1575, pp. 342-343) d’Onofre Pou, que era de Girona; segueix el llibre del prior Miquel Agustí (1617; passim) també de la diòcesi d’Elna. Una forma tardagó apareix en terres septentrionals lleidatanes.

A la resta del domini català es congrià el sintagma primavera d’hivern (també primavera de l’hivern), la primera documentació del qual és al Gazophylazium de Lacavalleria (1695): «Avtumno, ò tardor, primavera del ivern. Hic Autumnus». Aquesta denominació era general a Catalunya, llevat de les terres del nord. El 1952, el professor Eduard Fontserè (Barcelona 1870-1970) comunicava a Germà Colon, el següent: «El mot tardor s’usava poc quan jo era noi, i tothom deia aleshores primavera d’hivern; però amb el català literari s’introduí en el llenguatge usual, i ara entre nosaltres ningú no diu altra cosa que tardor». En l’actualitat primavera de l’hivern o primavera d’hivern resta al sud de Catalunya, al País Valencià i a les Balears (ací sa primavera de s’hivern). És una formació que té un paral·lelisme en l’antiga denominació italiana de primavera dell’inverno en Sora (Campània).

Val a dir que la forma tardor de la llengua literària s’imposà progressivament en els escriptors, àdhuc mallorquins i valencians, mentre que el castellà otoño també fa estralls en la llengua parlada de moltes comarques.

Queda encara per assenyalar el terme santmiquelada de l’Alt Maestrat i de la conca de l’Ebre. És una referència a la festa de Sant Miquel del 29 de setembre.

Per quina raó el català antic autumne no s’imposà com ha passat amb el cultisme a França i a Itàlia? Una possible raó és la decadència de la llengua; no hi hagué una directiva capaç d’imposar-lo i van triomfar les denominacions populars, cf. Merlo (1904); Colón (1976: 223-239).

Vegeu també:

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.