La història de les paraules: ‘mirall’ o ‘espill’

  • VilaWeb publica cada dia un mapa dinàmic per a veure el repartiment dialectal de paraules sinònimes · La informació i el mapa són extrets de la web Estratigrafia Dialectal, dels professors Germà Colón i Maria-Pilar Perea

VilaWeb
Redacció
10.08.2016 - 22:00

Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. El parell ‘espill’-‘mirall’ és un cas típic d’evolució d’una única forma general (‘espill’) fins a dues formes repartides d’una manera territorialment estable i, en l’endemig, una època de vacil·lació.

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

espill    espill/mirall      mirall

espill   espill/mirall  mirall

El binomi mirall-espill és típic de la dicotomia catalana, bé que pertot arreu es coneixen ambdues solucions, i, tanmateix, hom «prefereix la seva, que és millor».

A l’edat mitjana, espill és usat per tot el domini tant en sentit recte (Bernat Metge, etc.) com en sentit metafòric (Muntaner, Eiximenis), però a l’època moderna va esdevenir propi de les terres valencianes, tortosines i del Matarranya. La resta del domini s’ha decantat per mirall, terme que també és present en la llengua antiga, fins i tot en autors occidentals i del País Valencià. Així, als rics inventaris d’Urgell es troba el 1380 una entrada que diu: «I cistella plena de taueles de torn e I mirayll», i, més endavant, en un sermó de sant Vicent Ferrer surt també mirall: «e vosaltres, dones, ¿com feu oració? “Senyor, quan me lligue e·m estire les celles, e prench lo mirall”». Hi ha hagut en època moderna una total reestructuració d’aquest parell, puix que les dades antigues van en una altra direcció. No manquen a partir del segle XV solucions acontentadores, com la dels Eximplis, text que sembla valencià: «e ladonchs ells veeren dins laygua lurs cares axi con en un espill o mirall» (ed. Aguiló, II, p. 196). Onofre Pou ofereix la mateixa solució, però aquest ja se sap que fa una separació entre València i Girona: «Lo qui fa espills, o miralls, specularius» (Thesaurus puerilis, p. 163). Cf. ALDC, mapa 262.

 

Vegeu també:          

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any