Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. Tot i que ens diuen d’entrada que ‘llangardaix’ és la forma més antiga, és interessant de saber que ‘lluert’ va tenir una gran extensió, del Rosselló al País Valencià, i avui ha restat solament al Camp de Tarragona, a Andorra i a la plana rossellonesa. Finalment, l’aragonesisme ‘fardatxo’ va arrelar al País Valencià i al sud del Principat, on ha romàs.

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

fardatxo   fardatxo/llangardaix  llangardaix  llangardaix/lluert lluert

La solució autèntica en català per denominar el rèptil és llangardaix (amb variants llagardaix, llangardaix, llargandaix). És la forma que a l’edat mitjana es troba a tot el domini, tant en escriptors gironins (Eiximenis: langardaxos) com en valencians (Sant Vicent Ferrer: lenguardaxos; Liber Elegantiarum: langardaix). És un mot que remunta al llatí *LACARTUS del clàssic LACERTUS, com el castellà i portuguès lagarto.

Una altra denominació de la bestiola és lluert, pròpia avui del Camp de Tarragona, de la plana rossellonesa i d’Andorra, però en l’època medieval aquest mot tingué una extensió molt més gran, puix que apareix al Receptari de micer Johan (valencià), al Regiment de Jaume d’Agramont (lleidatà); al Viatge al Porgatori d’en Perellós (rossellonès): «calàpets e luherts» (p. 156, ratlla 773); a més al text de les Medicines particulars de Ibn Wàfid o al Testament de Serradelles.

Al segle XV s’introdueix en la llengua, sobretot al País Valencià i a la Catalunya meridional, el terme fardatxo, procedent de l’aragonès fardacho, mot d’origen àrab. Una variant poc aclarida és sarvatxo, que viu pràcticament a les mateixes terres valencianes i sovint els parlants usen a un mot o l’altre. —Vegeu Atles Tortosa, mapa 418.

És debades que alguns es preocupen de cercar en aquests forasterismes un origen ‘mossàrab’, com fan per al valencià sapo (o çapo), en lloc de l’antic calàpet, mentre que l’explicació és a ponent —cf. Faraudo, Vocabulari, s.v. lluert; DECat, s.v. llangardaix; DECH, s.v. fardacho.

Vegeu també:          

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)