Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. Heus ací un llarg article, una gran lliçó de llengua, rigorosa i documentada, que té un objectiu fonamental: reclamar l’atenció per a uns mots que la llengua literària arracona: ‘escar’ i ‘escarada’ (a les Balears) i ‘estall’ (al País Valencià).

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

a preu fet   escar  escar/estall  escarada estall

Escar és un hel·lenisme marítim –estudiat per Coromines–, que, partint del sentit etimològic de ‘lloc a la vora de la mar per on poden entrar els vaixells, grada’, passà ja al segle XV a adquirir un sentit ample de ‘treballar segons un contracte’, puix que es fa al·lusió a l’activitat dels qui fan faena en la nau. La locució a escar surt sovint al Consolat de mar i aviat prengué la significació de «a preu fet». Avui, però, només roman el derivat escarada (= castellà «destajo») i únicament és viu a les Balears, bé que en la quinzena i setzena centúries es troba també en documents de Catalunya (vegeu DCVB i DECat, s.v. escar i escarada).

Existeix, a més, un sinònim que no s’ha estudiat (el DECat l’omet) i és estall, terme que viu a tot el País Valencià (“Diccionari Aguiló”) i també a la Ribera d’Ebre i al Baix Aragó, territoris on no s’ha trobat documentació d’escar ni d’escarada.

En LCM la locució adverbial a eschar del capítol 54 esdevé en el manuscrit de València, copiat l’any 1407, a estall. Vet ací el text bàsic:

«Capítol de mestre d’àxia o calafats qui fan obra a escar.

Si alcun maestra d’axa o calafat pendrà e farà alcuna obra a eschar, eyl és tengut de pagar a tots los mestres qui ab eyl obraran…» (ed. Colón-Garcia, p. 433; 1a ed., I, p. 55).

I ara el text del manuscrit de València:

«De maestres d’axa o calafats qui faran obra a escar CXCI.

Si algun maestre darà o calafat pendrà o farà alguna obra a estall, ell és tengut de pagar a tots los maestres qui ab ell obraran…» (foli 118a).

El DCVB duu dues mencions d’a estall en documents valencians de 1472 i 1535, i aquí ja no és qüestió de treballs marítims, sinó d’obres artístiques com ara «pintar al fresch a estall». Encara s’hi poden afegir algunes dades més.

Un document castellonenc del 1429 parla d’adobar el «camí del coll de la Garrofera» i hi és convingut que «E que si’l volrrà pendre lo dit camí a stall que li sie donat e que li’n sien pagats XXX florins».

El 1459 una àpoca de les obres de la capella reial de València del monestir de predicadors, referint-se a uns picapedrers especifica: «Àpoca… de CCCCXXXVIII sous II per per pedra que hobrat havien a stall per ops del pahiment de la dita capella…».

Del 1463 és el següent esment tret de l’Arxiu del Regne de València: «Me fou (potser: fon) donat a stall de fer certes pintes e de adobar los creuhers de les cénies».

En la nombrosa documentació aplegada per Ferran Olucha sobre les obres de la torre campanar de Castelló de la Plana es troben diversos esments del mot al segle XVII. Així, l’any 1601 un jurat creu que és «cosa molt utilosa per a la vila que lo carregar de les canals y demés pedra necessària pera la dita obra donar lo carrejar per mà de estall que no sustentar les mules» (BSCC, LXXX, 2004, p. 183, doc. 183); «lo síndich insta execució contra los mestres del campanar, per les causes y rahons en aquella expresades y axí mateix per via de estall o arrendament o de la manera que a dits jurats parexerà» (ibidem, p. 184, doc. 183); «… que dites pedres les fosen (?) desbastar per compte de la vila y que si poran concertar ab Mellado que si les vol pendre a estall, tingen comició los jurats y manobrers…» (ibidem, p. 185, doc. 186).

L’any 1656, pel fet que un llamp havia «ferit en lo chipitell», hom determinà

«que se reedifique lo dit chipitell y que Joan Ivañez o Pedro Villallave, albañils (sic), si volen pendre a estall lo adobar o que se·ls done, fent una bola dorada de coure que parega bé y sia permenent…» (ibidem, p. 212, doc. 321).

Encara en 1693 apareix un document relatiu al retaule de l’església de Santa Maria de Castelló, en el qual es manifesta que: «… en vint dies del mes de febrer del any MDC huitanta y cinch donaren a estall al dit Lazaro Catani la construcció del retaule major de la dita Iglesia».

La locució a estall continua ben viva a tot el valencià.

Però l’ús de la locució a estall es retroba també fora del regne de València, per exemple en uns comptes detallats de l’escrivà Jaume Gil, de Nàpols, de l’any 1441:

«En la Ciutat de Nàpols per mans den Jaume Gil scrivà de mon offici, ab albarà de scrivà de ració scrit en la Torre d’Octavo lo derrer dia del present mes d’agosst, en acorriment e paga pro rata de CCLX duc., per los quals ha pres a stall e son càrrech de fer e complir lo setge del castell del Ou de la Ciutat de Nàpols, segons en lo dit albarà se conté que cobre LXVI duc. II tr.XVIII».

L’expressió surt unes quantes vegades més, sempre de la ploma del mateix escrivà. Hi ha la possibilitat que fos valencià: «li cové fer en a quella obra que ha pres a stall de ffer tot lo lo mur» (op. cit., pp. 141-142); «… en accorriment e en paga pro rata de aquells xi ducats per los quals ha pres a stall e a son càrrech de fer e a cabar la dita sala», op. cit. , p. 142); «li cové fer en aquella obra, que ha pres a stall de fer e forrar lo enfront de la Iglésia del Castell Nou de la Ciutat de Nàpols» (op. cit., p. 142); «… messions e despeses que li cové fer la ffabrica de la Torre de mar appellada deles latrines, que és contínua al Castell Nou, la qual fabrica ja pres a stall» (op. cit., p. 142).

Estall també es troba en aragonès, i així el 1348 un fur estableix el següent:

«Item, que alguno non sia osado logar se a las ditas lauores a tornapeón ni a recebir obras o lauores a hun estallyo, ante aquellas faga a iornales por cadaún día; et si alguno lo farà, XX sueldos de calonias pague en la manera et forma sobredita».

Del 1447 és una àpoca, de la qual es reprodueix un llarg fragment, on es troba el substantiu estallo i la locució adverbial a estallo:

«In Dei nomine. Sia a todos manifiesto que, yo Bernat Soler, fustero, habitant en Çaragoça, atorgo haver havido e recebido de vos honorable Johan Salavert, notario ciudadano de la dita ciudad, asi como administrador qui sodes de la obra de la Casa de la Diputacion del Regno de Aragon, cinquo mil ss. ds. jaqueses por razon del estallo que me fue dado por los senyores Diputados del Regno de Aragon de cobrir, obrar e asentar de fusta a mis spensas propias la cubierta de la sala de las ditas casas que sta de part de las Casas del Puent, la qual se fuedada a estallo por los ditos senyores Diputados de cobrir, obrar e asentar de fusta por los ditos cinquo mil ss. segunt parece por capitoles testificados por Anthon de Salavert, a setze dias del mes de noviembre, anno a nativitate Domini M°CCCCXXXXVII°».

L’aragonès estallo no és cap catalanisme sinó la continuació de l’àrea d’aquest mot, el qual, quan arriba a Castella, pren la forma destajo, a destajo.

El lexicògraf aragonès Siesso defineix el 1720 el verb estajar com «prevenir, declarar, capitular; estajemos primero lo que se ha de hacer, antes de empezar la obra; estajarse, apartarse del ganado, v. g. una porcina».

La lexicografia valenciana moderna recull aquesta família etimològica. Martí Gadea, per exemple, duu:

«estall ‘destajo’: obra ú ocupación que se ajusta por un tanto alzado || Obra ó empresa que uno toma por su cuenta. || adv. A estall. A destajo: por tanto; con empeño, sin descanso y aprisa, para concluir pronto».

I també inclou en les seves columnes el verb estallar ‘destajar: ajustar y expresar condiciones con que se ha de hacer una cosa’ i el substantiu estaller ‘destajero, destajista: el que hace una cosa a destajo ó por cuenta de otro’.

El DCVB afegeix aquest interessant document mallorquí de 1388 del verb estallar (s.v.), i el relaciona possiblement amb el verb homònim valencià. El dubte d’Alcover-Moll creiem que es pot esbargir per complet:

«Item més deu la casa del Rey sens so del inuentari de Ffes qui’s en nom meu abatut so que me’n son stallat ara ab en Pont, e leuades XXV dobles que’m stallí de exida den Guillem Miquel, restenXXXII dobles quatre tumens».

L’etimologia de la família d’aquest terme és evidentment el llatí TALEA ‘esqueix d’un arbre, plançó; bocí’ sobre el qual el llatí vulgar formà un verb TALIARE, que ja apareix al segle VI. El sentit dels mots estallarestall i dels castellans destajar, destajo és el de tallar, delimitar l’obra que s’ha de dur a terme, acordar-se prèviament sobre el preu, la durada.

Uns mots que surten entre els segles XIV i XV i que tenen a una extensa part del domini català una ufana gran i l’àrea dels quals a l’edat mitjana fou major (cf. balear estallar), bé mereixen que se’ls tingui en compte en la llengua literària al costat del sinònim mallorquí escarada i que no se’ls arraconi com s’ha fet fins ara.

Vegeu també:          

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.