Cartell de Mireia Boya (fotografia d'Albert Salamé).

Avui tornem tots a casa. No sé si dir que ha estat un tràmit. Però la declaració de Mireia Boya al Suprem espanyol ha acabat sense conseqüències cautelars per a l’ex-diputada de la CUP. En el viatge d’anada, els dubtes sobre com acabaria el nou viatge a Madrid eren raonables. Es podia permetre l’estat espanyol no castigar una independentista que plantava cara i presentava una defensa política contra la seva acusació? Hi havia cap raó jurídica on agafar-se per a empresonar-la? Els dubtes eren molts i molt grans. Per què Llarena ha decidit deixar-la anar sense imposar cap mesura cautelar? Si Boya es va enfilar damunt del cotxe de la Guàrdia Civil el dia 20 de setembre, per què Cuixart i Sànchez són a la presó?

No hi ha respostes per a totes aquestes preguntes. No hi ha un criteri jurídic, no hi ha cap coherència que serveixi per a construir uns punts de referència. Tot és arbitrari. I és que aquesta és una altra tècnica de la repressió. Que ningú no sàpiga què li pot passar. Que no hi hagi referències. És com aquells cabdills que apartaven un individu del poblat i l’executaven davant la resta. Quan algú preguntava per què l’havien matat a ell, la resposta era ‘perquè és un dels vostres’. És una manera de dir que som de la seva propietat i que fan allò que volen amb nosaltres. No és un càstig per als qui són a la presó; és una lliçó, una advertència o un escarment per a tothom. Això també ens ho confirma el pas de Mireia Boya pel Suprem.

No és justícia; és poder
Avui, la gran lliçó de Mireia Boya és aquesta: si no estàs disposat a renunciar a res, no ets útil com a ostatge dels qui volen que renunciem a tot. Com que no ets útil, no els fas cap servei. No és justícia. És poder. La seva veu, bo i empresonada, hauria servit per a tot el contrari d’allò que volen. Hauria estat una veu que exigiria als de fora un compromís i una feina constant per a construir la República independent. En conclusió, la Mireia no era un bon ostatge.

Espera tensa a fora del Tribunal Suprem mentre declara Mireia Boya (fotografia de Pere Cardús).

L’espera fora del Suprem ha estat més curta que molts altres dies (que ara ja ens sabem els bars, que el cafè és un ‘solo’, els racons on fa menys fred, els friquis nostàlgics i les normes dels policies). Una espera curta però estranya. Hi havia les cares habituals: el matrimoni Tardà-Rufián, Míriam Nogueras i Carles Campuzano, el basc Iñarritu, avui acompanyat per Óscar Matute, Toni Castellà, Albano-Dante Fachin, Gabriela Serra (que ha acompanyat Boya des de Barcelona)… La gent de l’ANC de Madrid, alguns republicans espanyols, els espontanis de la bandera espanyola que asseguren que ‘Catalunya és Espanya’ i els periodistes habituals de la crònica judicial madrilenya.

Què diu l’experiència?
Primer ha corregut que se la quedaven. Que no sortiria. No he aconseguit trobar la font del rumor. Algú responia que era millor fer-se la idea del pitjor i així qualsevol canvi seria una bona notícia. Si algú ha fet aquest mecanisme, avui estarà exultant. Amb tot, el senador Iñarritu, que és gent avesada a la cosa repressiva, els tribunals i les presons, aconsellava de no fer cap previsió. Ni avui ni mai. ‘Han perdut el seny. No hi ha criteri. El criteri són ells i les seves fantasies. No hi ha justícia, tot és política.’

Pep Musté, històric de l’independentisme, esperant Boya a fora del Suprem (fotografia de Pere Cardús).

Hem fet un cafè amb llet amb un veterà de la lluita independentista, en Pep Musté. Va passar uns quants anys a la presó. Abans del judici ja n’hi havia passat tres. La seva companya m’explicava que recordava catorze visites a l’Audiència espanyola per vistes i judicis de diferents represaliats. Per què no n’hem après, de l’experiència? Com pot ser que encara sorprengui tant la brutalitat repressiva de l’estat espanyol? Si algú no vol mirar les repressions dels vuitanta i noranta contra l’independentisme, sempre pot llegir la història d’Espanya.

El rei de Noruega com a exemple
Boya pot haver assenyalat un camí? ‘Si volen un judici polític, el tindran’, diu ella. I s’ha plantat davant del jutge Llarena per dir-li que l’1 d’octubre es va fer un referèndum i que el vam guanyar els independentistes. També li ha recordat que ell mateix, el 2012, deia públicament que aquest conflicte no es podia resoldre per vies jurídiques sinó polítiques. I és que potser és això que mira d’aplicar fent un judici polític que deixa de banda les consideracions i el rigor jurídic. Si la solució només pot ser política, fan un judici exclusivament polític i llestos. No ens ha de sorprendre. Espanya no fa política. Exerceix el poder.

Al viatge de tornada de Madrid a Barcelona, la veu de la Renfe ha tingut el detall d’anunciar un altre film. Curiosament, han escollit ‘La decisió del rei’. Res, una cosa inofensiva… Diu que l’exèrcit nazi arriba a Oslo l’abril del 1940 i el rei de Noruega ha de prendre una decisió important: rendir-se o morir. Bé, gràcies per tanta subtilitat, senyors de la Renfe. Boya no ha tingut cap dubte avui i no li ha sortit malament. No sé què farà el rei de Noruega, però després del que hem vist avui, li aconsellem que no es rendeixi.

Ventríloc de l’advocat defensor o veu de la consciència?

Mireia Boya alça el puny a la sortida de declarar al Suprem (fotografia de Pere Cardús).

La pregunta que ens fem ara és, deixant de banda la monarquia noruega, què faran els qui faran aquest mateix camí cap a l’escorxador la setmana que ve? Faran la via Forcadell o la via Boya? Diran que van fer el que s’havien compromès a fer o diran que tot plegat va ser una cosa simbòlica sense conseqüència política i legal? És la diferència entre anar a can jutge fent de ventríloc de l’advocat defensor o avantposant la veu de la consciència pròpia. Algú un dia em va dir que a Madrid respectaven molt més Arzalluz que Pujol. Perquè el primer anava de cara i deia el que pensava, i en canvi el segon modulava el discurs a cada situació i no sabien mai què en volia treure. No sé si pot haver passat això, d’alguna manera. Boya els ha parlat clar. Però tot és especulació. No podem saber què passa pel cap de Llarena, ni si és el seu cap qui governa els seus actes.

El cas és que Boya ha sortit amb un somriure d’orella a orella. El puny alçat. Els crits de ‘Mireia, Mireia, Mireia’ de fons. I ‘llibertat, llibertat…’ Ha respost les preguntes del seu advocat i del magistrat. Però no pas les del fiscal, per sicari polític del govern espanyol, ni les de l’acusació popular, per feixistes. A fora, una alegria forta. Una fotografia de grup. Un cant dels segadors. I cap a casa, que hi falta gent.

Fotografia de grup, un cop Mireia Boya ja ha sortit del Suprem, enmig del Paseo de la Castellana, a Madrid (fotografia de Pere Cardús).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb