Mireia Boya, a l'arribada a l'estació d'Atocha de Madrid (fotografia de Pere Cardús).

Hem agafat el tren ‘ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora’. No pas per seguir les instruccions de Guardiola, sinó perquè ho aconsellaven el sentit comú, el càlcul i la citació del Tribunal Suprem. Sortint de Barcelona, quan faltaven cinc minuts per tres quarts de set, el tren de gran velocitat era mig buit. Boya viatjava acompanyada de Gabriela Serra, que no s’ha apartat del seu costat; Ignasi Termes, de la junta d’Òmnium; Pep Musté, un històric que coneix com pocs les entranyes de l’estat autoritari; Albert Botran, la cara coneguda de Poble Lliure; el diputat Vidal Aragonès, enfundat en un vestit, corbata i sabates enllustrades per a l’ocasió; el sindicalista Marc Sallas; i alguns membres més de la CUP.

El film
La veu de la Renfe ens ha informat que passarien un film durant el viatge. Però no ens cal. Tot això que fem avui sembla ficció pura. Si tots els encausaments d’aquest cas són de jutjat de guàrdia, el cas de Boya és el més agafat amb pinces. De fet, no té cap ni peus. La defensa i l’acusada es queixen que no saben encara quina mena de delicte li imputen. Llarena ha fet una causa general per a poder fer un judici polític. I Boya no s’arronsa: ‘Si volen un judici polític, tindran un judici polític.’

Pel camí, en el tram inicial, tan sols hem vist llumetes. Les cases, els fanals, els campanars il·luminats… Petites llums grogues escampades com si el país ens enviés un missatge: ‘Som energia.’ Tan sols deixàvem de veure-les quan el cuc de ferro s’endinsava en algun túnel. Sí, el túnel del temps on hem entrat ja fa uns quants mesos, o anys, i que ens ha dut a la negra nit.

Saidí, com a símbol
El bitllet, d’anada. Finestres enfora, tot era fosc. El sol ens ha trobat quan passaven cinc minuts de dos quarts de vuit a l’enclavament xiïta de Saidí (ep!, tan sols en termes històrics), just abans d’entrar a Espanya. Un poble de petita dimensió que ha vist néixer els escriptors Mercè Ibarz i Francesc Serés. Talment com si fos un senyal de la història, la llum del dia ha dibuixat una terra que la divisió del Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó seguint la línia de la clamor d’Almacelles va deixar a la banda aragonesa. Un fet que les corts de Catalunya no reconegueren mai. Havent deixat enrere aquest país fructífer, hem passat molts minuts de terra erma i paisatge pelat. Potser aleshores ens hem sentit més desprotegits. Una mica, al ras.

Poc abans, el tren havia passat per Lleida sense fer-hi parada. Altrament, de segur que s’hauria acabat d’omplir de gent de terra ferma. De fet, avui s’han omplert autocars cap a Madrid. I Mireia Boya tenia constància de molts amics que havien decidit de fer el viatge amb avió. Fins ara, la gent de la CUP no havia passat per les arbitràries (o capritxoses) mans de Llarena. I avui s’ha notat el clima de mobilització antirepressiva (que la història no és en va) de l’esquerra independentista.

La millor defensa, un bon atac
Com si fossin seguidors de Cruyff, els advocats d’Anna Gabriel i Mireia Boya han fet seva la màxima que diu que la millor defensa és un bon atac. Han respost a les citacions amb una petició d’ampliació de les diligències d’investigació per via de demanar uns informes policíacs sobre les imatges que van fer la volta al món: agents dels cossos de seguretat de l’estat enfilant la carretera cap a Catalunya al crit de ‘A por ellos’. Concretament, la instància presentada demana que l’informe sigui fet pels Mossos d’Esquadra o per l’Ertzaintza, per garantir una certa neutralitat. A més, demana que se citi a declarar com a testimoni el cap de CatSalut per informar dels ferits de l’1-O amb xifres reals a la mà.

Anna Gabriel no anirà a declarar fins la setmana que ve, si és que hi va. Va demanar d’ajornar la data prevista per a poder fer un viatge que tenia programat. De moment, Boya hi ha anat amb la clara intenció de defensar la legitimitat i la legalitat republicana, com també totes les accions que es van fer per organitzar el referèndum. En una conferència de premsa dilluns recordava que la seva formació política s’havia presentat en tres eleccions al parlament amb un programa clar de ruptura amb l’estat i per la construcció d’una república independent i que ningú no els ho havia prohibit.

La frase que perseguirà Llarena
Boya m’ha confirmat, entre cafè i sacsejada ferroviària, que no tenia pas intenció d’arronsar-se davant el jutge Suprem. ‘Ha quedat demostrat que fer-se l’harakiri no serveix de res. Acatar la constitució? Quina obligació tinc jo de fer una cosa que no hi ha cap obligació de fer?’ Ací el joc de saber què és legal i què no ho és per a l’estat espanyol és arriscat. Les ratlles s’han mogut i les lletres ja no es llegeixen per ordre, quan es tracta dels catalans independentistes. Boya portava apresa una frase per dir al jutge Llarena: ‘La qüestió de la identitat catalana i de la integritat de l’estat espanyol no té cap resposta judicial, sinó política.’ Una frase del 2012, sortida de la boca del magistrat que ha deixat a la presó Junqueras, Forn, Cuixart i Sànchez i que ara obre una nova fase repressiva judicial contra els de ‘la qüestió de la identitat catalana’.

Boya també tenia clar en el viatge d’anada que tan sols respondria les preguntes del seu advocat i del magistrat. La fiscalia? ‘Li diré que jo no responc a qui actua amb instruccions polítiques i que dirigeix una persecució política contra els demòcrates catalans.’ I l’acusació popular? ‘Que jo no tinc res a parlar amb l’extrema dreta.’ Ras i curt. ‘Tens bitllet de tornada?’, li he demanat. ‘El comprarem quan tinguem clar a quina hora s’acaba la cosa. El meu advocat, preparant la declaració d’avui, em va dir que l’havia comprat per sortir a quarts de quatre… “Ja haurem acabat”, em va dir.’ Les expectatives són de poder tornar. ‘Què hi ha, un 20% de possibilitats que em tanquin? I si és així, no hi ha cap problema. El fet important és que a fora tothom vagi per feina i s’avanci decididament. Si no, quin sentit haurà tingut que alguns siguem dins?’

Poc després de les nou, amb el tren ja carregat amb el passatge de Saragossa, Alcolea del Pinar ens ha rebut amb una boira intensa que no ens deixava veure més enllà de cent metres. Ens atansàvem al ventre de la bèstia. Al cap de poc, la veu de la Renfe anunciava l’arribada a ‘Madrid Puerta de Atocha, final de viatge’. Glups. Davant el tribunal, després d’un trajecte de taxi per la ciutat de les banderes pertot arreu, ja hi havia un munt de gent per a donar suport a Boya.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb