La gran generació que se’n va

  • Si d’alguna cosa no es poden vantar els europeus continentals és d’haver derrotat el feixisme

Joan Ramon Resina
09.06.2024 - 21:40
Actualització: 09.06.2024 - 22:04
VilaWeb

Dijous, durant la commemoració del desembarcament de Normandia, els paracaigudistes britànics foren rebuts per oficials de duanes francesos, una manera de recordar als aliats que d’ençà del Brexit són estrangers al país que van alliberar fa vuitanta anys. Aquest gest simbòlic m’ha recordat l’anècdota d’un conegut que, davant l’amabilitat típica dels gendarmes en passar el control de passaports, els va engaltar que la darrera vegada que havia entrat a França no havia vist francesos.

Si d’alguna cosa no es poden vantar els europeus continentals és d’haver derrotat el feixisme. Els maquisards causaren maldecaps a la Wehrmacht, però mai van tenir prou consistència per a desallotjar-la d’enlloc. A l’operació Overlord hi participaren tropes de diversos països: belgues, neerlandesos, noruecs, grecs, polonesos, australians, neozelandesos, entre més, però dels 156.000 desembarcats, 73.000 eren americans i els altres 83.000 es repartien entre britànics i canadencs. L’aportació material era principalment americana i britànica. Sols els primers sis mesos del 1944, els Estats Units van enviar nou milions de tones de subministraments i d’equipament a la Gran Bretanya. I el dia D el repartiment de l’esforç no deixa marge a la fantasia. Les imatges més conegudes d’aquella jornada –les onze magnífiques del fotògraf Robert Capa– corresponen al desembarcament a la platja d’Omaha, una esplanada convertida en escorxador per les metralladores alemanyes emplaçades dalt dels penya-segats. Dels 34.000 americans desembarcats aquell dia, 2.400 foren baixes, una proporció de més del 7%.

Una magarrufa impúdica ha estat convertir l’antifeixisme comptant en una medalla que hom es penja sense fer res més que predicar, generalment a un públic catequitzat. La lluita contra l’agressió totalitària, que en determinats moments ha unit la gent de diverses persuasions polítiques en un gran esforç nacional i internacional, a Espanya ha estat sobretot una ideologia radical i fraccionadora. Sols cal recordar el garbuix de sigles de les milícies antifeixistes durant la guerra civil, el batibull de disbarats al front i el terror que van desencadenar a la rereguarda, o la implosió del conjunt amb bescanvi d’acusacions de feixisme i la persecució dels menys organitzats. George Orwell ha escrit pàgines memorables sobre la utilització de l’antifeixisme per la propaganda comunista. Aquell antifeixisme que per damunt de tot era “anti” era una estratègia de perdedors.

Espanya no ha tingut cap paper en la commemoració del desembarcament de Normandia. Figurar-hi hauria estat indecent. No sols perquè el 1944 Espanya encara era solidària del Reich, sinó perquè l’antifeixisme del bàndol republicà tenia poc a veure amb la democràcia per la qual els Estats Units enviaren els seus fills a morir a les platges d’Europa. Molts recorden les paraules de Churchill del 4 de juny de 1940: “Lluitarem a les platges, lluitarem a les zones de desembarcament, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons; mai no ens rendirem.” Tanmateix, no són pas tants els qui recorden el final del paràgraf: “Però si, tot i que no ho crec ni per un moment, aquesta illa o gran part fos subjugada i afamada, el nostre imperi d’ultramar… continuaria la lluita fins que, quan Déu volgués, el Nou Món, amb tota la seva força i poder, fes el pas per a rescatar i alliberar el vell.”

Quatre anys després, els Estats Units feien el pas, i un altre gran discurs, aquest del president Roosevelt, ho justificava al poble americà el dia mateix del desembarcament: “Car aquests homes adés han estat apartats dels camins de la pau. No lluiten per afany de conquesta. Lluiten perquè s’acabi la conquesta. Lluiten per alliberar. Lluiten a fi que s’alci la justícia i la tolerància i la bona voluntat entre el Teu poble. Anhelen el final de la batalla i tornar al refugi de la llar. Alguns no tornaran. Abraça’ls, Pare, i rep-los, els Teus heroics servidors, en el Teu regne. I als qui restem a casa –pares, mares, fills, esposes, germanes i germans dels homes coratjosos a l’altra banda del mar, que sempre els tenen als seus pensaments i oracions– ajuda’ns, Déu Totpoderós, a dedicar-nos amb fe renovada en Tu en aquesta hora de gran sacrifici.”

Avui aquest discurs en forma d’oració aixecaria protestes. No sols perquè la llibertat de religió, consagrada a la constitució dels Estats Units, sol interpretar-se en el sentit d’excloure la religió dels afers de l’estat, sinó perquè la transformació de la societat d’ençà del 1944 ha departit religió i cultura. Avui alguns titllarien el discurs de Roosevelt de suprematista si no ja de feixista. Tanmateix, es pot discutir si el sacrifici de “la Gran Generació” hauria estat possible sense la fe que unificava les voluntats no pas en nom d’una moral ideològica sinó d’una veritat contrastada: l’agressió d’un poder despòtic, que el 1944 s’havia estès pràcticament a tot el continent europeu.

Vuitanta anys després d’aquell discurs, Joe Biden –també octogenari– va pronunciar-ne un altre d’ominós davant els darrers supervivents d’aquella gran generació. Mirant cap a l’Europa de l’est, on un altre dictador aspira a sotmetre tot un país, digué: “No ho podem permetre. Rendir-se als pinxos, doblegar-se davant els dictadors és simplement impensable. Si féssim això, voldria dir que hem oblidat allò que va passar aquí en aquestes platges santificades. No us equivoqueu: no ens doblegarem, no oblidarem.” Aquestes paraules no es dirigien pas als governants europeus, que no han respost a l’agressió de Putin amb la decisió dels Estats Units, malgrat tractar-se, una vegada més, d’una guerra europea. Es dirigien sobretot als americans, com més va més aliens a una Europa políticament inepta i moralment estufada, amb la qual molts ja no comparteixen vincles genealògics ni emocionals.

Advertint dels perills que sotgen la democràcia, Biden insinuava un paral·lelisme entre l’ascens del despotisme arreu del món i la possibilitat de perdre ell les eleccions davant un populista agressiu, mentider i inestable com és Donald Trump. El problema de Biden no és tant que els Estats Units es decantin per l’extrema dreta com el fet que el president sembla incapaç d’atendre les preocupacions dels electors moderats, a qui no inspira confiança. L’ala radical del seu partit contribueix a polaritzar la societat tant com ho fa l’ala radical dels republicans, sotmesa a l’imperi de Trump. La temptació d’emprar la commemoració del Dia D per fustigar el rival vinculant-lo amb l’abjecció de la història europea és comprensible. Qualificar Trump de feixista té avantatges ideològics, però analíticament no és pas tan senzill. El professor Daniel Steinmetz-Jenkins, autor del llibre Did it happen here? Perspectives on Fascism in America, explica que les acusacions de feixisme han estat freqüents en la lluita partidista als Estats Units des de l’època de Franklin D. Roosevelt. Reconeix que hi ha elements que permeten de comparar el trumpisme amb el feixisme, però assenyala que hi ha prou referents a la història dels moviments populistes i suprematistes del país per a rebatre aquesta assimilació doctrinal.

Això no lleva gravetat a l’amenaça que Trump representa per a la separació de poders i fins i tot per a la constitució dels Estats Units, a banda el perill que implica l’aïllacionisme per a l’estabilitat mundial. Però sí que lleva validesa a les comparacions apressades dels qui menystenen l’esforç d’encarar-se amb l’ambigüitat dels problemes i la complexitat de les idees, perquè troben més edificant arremetre contra gossos de palla.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any