De totes les criatures que s’han inscrit al registre civil aquest darrer any a l’Estat espanyol, almenys més d’un miler han nascut a través de la gestació subrogada. Es tracta d’un procediment segons el qual una parella o persona individual que vol tenir un fill (i no pot) recorre a una dona que els gesta el fill. Aquest procediment, que actualment no està legalitzat a Espanya, també rep l’eufemisme gestació per substitució, o el nom lloguer de ventres, amb una connotació més crítica. El terme més estès és, però, gestació subrogada, que es pot interpretar com l’assumpció per part d’una tercera persona de la funció de la gestació d’un fill.

El debat és tan incert que no s’ha arribat a un consens, ni tan sols en el panorama internacional: en concret, el Tribunal Europeu de Drets Humans remet a cada estat la decisió de realitzar la seva pròpia llei. Molts països de la Unió Europea (entre els quals trobem Alemanya, Noruega, França o Suïssa) ho han il·legalitzat dins les seves fronteres, mentre que uns altres ho permeten només de manera altruista, és a dir, si la gestant no rep una remuneració econòmica (aquest és el cas de Portugal, el Regne Unit o el Canadà). Als Estats Units, tot depèn de l’estat: Califòrnia, a tall d’exemple, la subrogació és explícitament legal i la llei ofereix moltes facilitats.

A l’Estat espanyol la Llei de Tècniques de Reproducció Assistida (24/2006) anul·la de ple dret els acords que s’hi poguessin realitzar. Si bé es tracta d’una llei molt flexible en matèria de tècniques d’inseminació artificial, doncs ha convertit Barcelona en una capital europea de l’anomenat turisme reproductiu, no és tan permissiva pel que fa a la subrogació, en comparació amb d’altres països.

Tanmateix, existeixen desenes d’agències intermediàries que treballen amb altres països on la gestació subrogada sí que és legal i s’encarreguen de mitjançar entre els pares comitents (o, si fos el cas, la persona soltera comitent) i les dones gestants estrangeres. Un cop engendrat, el nadó pot ser inscrit al registre civil espanyol sense gaires dificultats, tot adquirint ambdues nacionalitats.

Segons experts com l’Esther Farnós, lectora en Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra i especialista en drets reproductius i bioètica, la situació a Espanya és “insostenible” i d’una “hipocresia descarada”. Farnós ressalta que, considerant que la demanda dins l’Estat existeix, la il·legalització només és un recurs per “exportar el problema” a l’exterior. Per això, considera “sensat” el model del Regne Unit, on la gestació subrogada pot dur-se a terme sols de manera altruista, tot i que es permet una quantitat econòmica de compensació en termes de lucre cessant o cost d’oportunitat.

No fora aquesta la millor solució (tot i que sí que eliminaria la “hipocresia” espanyola de què parla Farnós) si tenim en compte que, segons les dades, la gran majoria dels anglesos que recorren a la gestació subrogada ho fan a l’estranger i pagant un alt preu. Això es deu, principalment, al fet que l’oferta de dones gestants angleses disposades a oferir-se altruistament mai no satisfà la demanda. D’aquí se’n desprèn un altra pregunta, que Begoña Román, professora d’Ètica a la Universitat de Barcelona, llança a les dones californianes que brinden el seu ventre i que asseguren que així se senten “més dona”: “Si no fos pels 40.000 euros, et sentiries igual de dona?” Aquestes són, segons ella, “històries” que usen per justificar allò que estan fent.

Román és la vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya, que està estudiant amb minuciositat la millor reforma de llei sobre la gestació per substitució (perquè ella insisteix a anomenar-la així). La seva idea és legalitzar-la, però únicament de manera altruista. “Això resoldria el classisme”, assegura, atès que d’aquesta manera, primer, la criatura no esdevé un bé mercantilitzat; segonament, les agències no podrien convertir en negoci els desitjos de la gent; i, finalment, tothom podria accedir-hi independentment del seu poder adquisitiu. Tanmateix, no és fàcil d’aconseguir. Caldria que la gestació subrogada s’inclogués a la sanitat pública perquè des del Govern es garantís un bon seguiment del procés.

A l’altra banda de la moneda tenim opinions que s’oposen a la regularització de la gestació subrogada. Un bon exemple n’és el moviment No Somos Vasijas, que va redactar un “Manifest” a la web palesant els arguments en contra dels “ventres de lloguer”. Aquests s’emmirallen sobretot en els drets de la dona des d’una perspectiva feminista radical (perquè ni tan sols dins els feminismes s’ha arribat a una opinió unànime), i consideren que la gestació subrogada és una forma de violència obstètrica, en què l’apropiació i el control institucionalitzats del cos i l’aparell reproductiu femenins els patologitzen.

No Somos Vasijas lamenta que es cosifiqui la dona en favor d’altri, fins al punt que serveixi com a mitjà de comercialització: “La pretesa ‘relació col·laborativa’ amaga el ‘consum patriarcal’ pel qual les dones es poden llogar o comprar de manera total o parcial”, escriuen des de l’organització. I remarquen, a l’encop, que aquest mètode encobreix cert masclisme en reforçar “l’arrelada definició” religiosa segons la qual “l’horitzó vital de les dones és el servei”.

Per altra banda, defensors d’un corrent més liberal del feminisme consideren que privar la dona de decidir personalment si vol o no sotmetre’s a la gestació subrogada significa privar-la de llibertat individual. És el cas d’entitats com l’Asociación por la Gestación Subrogada, que ha elaborat una proposició de Llei per la Gestació Subrogada i que compta amb el suport de membres del col·lectiu LGBTI. Un exemple n’és el cineasta Carlos Durrif, que va escriure una “Carta abierta a Podemos y a las feministas” on posa de manifest els motius d’una part del col·lectiu homosexual masculí, principal beneficiari de la gestació subrogada. El text es resumeix en una legitimació del desig de formar una família com a argument vàlid per justificar la subrogació, dins del marc del què alguns han batejat com a ‘gaypitalisme’, una pràctica masclista dins de l’homosexualitat masculina.

Un altre exemple és l’organització ‘Son Nuestros Hijos’, de mares i pares que han recorregut a la gestació subrogada. L’any 2016 va rebre el suport de fins a 26 agrupacions LGBTI de diferents comunitats autònomes espanyoles, una mostra més de la diversitat d’opinió que hi ha entre el col·lectiu. Aquesta associació va encetar una forta polèmica el passat mes de novembre en abanderar-se del lema feminista “Nosaltres parim, nosaltres decidim” per defensar la pràctica de la gestació subrogada a Espanya.

Per al col·lectiu gai, doncs, no és tampoc una bona solució les altres mètodes per tenir descendència, com l’acollida o l’adopció, bàsicament perquè en aquest cas la demanda també supera l’oferta i actualment tots els països estan posant mesures internes per solucionar el problema, tal que les llistes internacionals a Catalunya estan actualment congelades.

En tot cas, val a dir que no són les dones les que han de ser recriminades per oferir el seu ventre per gestar el fill d’altri; el focus del debat rau, doncs, en si les persones que sotmeten aquestes dones obren èticament, ja siguin els clients, ja siguin les agències que se n’enriqueixen. A tall de conclusió, cal ressaltar el punt de si tenir descendència és un dret o és, en canvi, un capritx; i, després, encara que el es considerés un desig legítim, cal determinar quines condicions s’han d’acceptar per acomplir-lo.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb