Hi ha pocs llocs que propiciïn tanta solemnitat com el paranimf de la Universitat de València. Ahir a la vesprada les butaques de vellut vermell, els quadres amb rectors a les parets, els llums immensos, van acollir la sessió inaugural d’un congrés d’història que aplegarà, a València, Morella i Alacant, més de cent vuitanta especialistes per exposar, debatre, contrastar dades, idees, reflexions, història.

L’ocasió s’ho val. Val la solemnitat i val també l’esforç de convocatòria: les universitats d’Alacant, Jaume I de Castelló, de València, Politècnica de València i Miguel Hernández d’Elx s’han unit amb la Generalitat per commemorar els sis-cents anys d’existència de la institució valenciana. Sis-cents anys. Que aviat és dit. I potser no prou conegut. Ni assumit.

Durant una setmana, en sessions simultànies, els especialistes parlaran de la creació de la Generalitat i ‘de la seua abolició, de la seua recuperació i el seu present, de les seues funcions  i competències, de la seua composició i forma d’elecció, del seu patrimoni cultural i artístic, de la relació amb el monarca, sempre basculant entre la col·laboració i la confrontació, de la negociació, de la representativitat política, de finances i fiscalitat, de deute públic, de construcció de l’estat i de la història valenciana  dels últims sis segles en general, amb la Generalitat com a fil conductor’. Vet ací l’estructura del congrés internacional ‘La veu del regne‘ en paraules de qui n’és president, l’historiador Antoni Furió.

Quan s’acabi l’acte al paranimf, aquests sis-cents anys quedaran esplèndidament condensats en un espectacle de paraula i de música confegit per la Capella de Ministrers amb guió i textos d’Alfons Llorenç, amb fragments del Cant de la Sibil·la i del Misteri d’Elx, goigs de Joan Baptista Comes, cançons per recordar la brutal expulsió dels moriscos, la persecució inquisitorial dels jueus (sota l’estàtua del seu fill, al claustre renaixentista de la Nau, el record de la mare de l’humanista Lluís Vives, que fou desenterrada i feta cremar, és estremidor), la desfeta d’Almansa o la represa de final del segle XX: la veu precisa i elegant d’Elia Casanova cantant ‘Jo vinc d’un silenci’, de Raimon, envoltada pels músics de la viola d’arc, del llaüt o del zaz, és una fita digna de recordar.

Síntesi Furió
Però abans de tot això, els degans i més autoritats universitàries van prenent posicions a les butaques que s’estenen a banda i banda de la taula presidencial. El Paranimf s’omple amb una destacada representació de la vida universitària. Gent de la cultura. Joan Francesc Mira, Medalla d’Or de la universitat. Pocs polítics. El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, la consellera de Justícia, Gabriela Bravo. Entra la rectora de la Universitat de València, Mavi Mestre, el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i el de les Corts, Enric Morera. Ja tothom és a lloc. Antoni Furió seu en una petita taula davant de la presidència i, amb la veu modulada i clara, desgrana, durant trenta minuts, sis-cents anys d’esdeveniments i de perspectives. És la presentació oficial del Congrés: una esplèndida lliçó de síntesi i de reflexió històrica.

‘Els sistemes polítics reflecteixen les realitats socials i econòmiques de les societats de les quals emanen’, comença recordant Furió. Així doncs, aquella primera Generalitat ‘traduïa en la seua composició els trets característics de la societat valenciana’, urbana i amb una economia en bona mesura orientada cap al mercat i l’exportació: ‘Més que de magnats i de barons, el regne de València era un país de cavallers i petits nobles, de ciutadans i mercaders, de juristes i professionals urbans, i això és el que reflecteix la primera composició de la Generalitat.’

La data oficial de naixement, i la que enguany es commemora, és el 1418, quan les Corts li van establir una estructura permanent. Per bé que, com sol passar en aquests casos, abans ja hi era: ‘En realitat, i com les seues homòlogues catalana i aragonesa, la Generalitat Valenciana havia nascut molt abans, com a diputació permanent de les Corts, però sense estructura formal reconeguda ni caràcter estable’, apunta Antoni Furió.

És a dir, les Corts tan sols es reunien si el rei les convocava, i solament ho feia si no tenia cap més remei: normalment, quan necessitava diners. Com que, a més d’aquest buit de temps, sempre hi havia punts per acabar, o per acabar de concretar, o etcètera, a mitjan segle XIV ja hi havia comissions de seguiment per a enllestir la feina de les Corts una vegada dissoltes.

El context de la llarga guerra amb Castella, i l’enorme despesa que implicava, va propiciar aquestes diputacions permanents: el rei Pere el Cerimoniós, ‘desesperat per trobar finançament per a fer front a la invasió castellana que dues vegades havia arribat davant les portes de la ciutat de València’, desgrana Antoni Furió, va haver de fer concessions perquè li aprovessin les demandes econòmiques, i ‘acceptà que els impostos votats per a reunir la suma del subsidi fossen recaptats i administrats per les mateixes Corts mitjançant una comissió delegada. S’obri així un important capítol en la història no sols fiscal i financera sinó sobretot política del regne de València i en general de la Corona d’Aragó que els acosta més a la via del parlamentarisme i el constitucionalisme propis d’Anglaterra, els Països Baixos i altres regions europees que no a la via més monàrquica i autoritària seguida per França i Castella i que desembocaria en l’absolutisme’.

I continua: ‘Mentre que en aquests dos països seria el monarca, el poder central, qui s’encarregaria de la recaptació i la gestió dels impostos, amb tot el que això comporta i que bé sabem els valencians del segle XXI, en el regne de València, com en la Corona d’Aragó, qui se n’encarregava era la Generalitat i la hisenda del regne, convertits en actors polítics que, com el parlament en Anglaterra o institucions similars en Flandes i Holanda, constituïa un contrapès a l’actuació del sobirà.’

'La singularitat política dels valencians no és un fenomen de fa menys de quaranta anys, quan es va crear l'estat de les autonomies: clava les seues arrels en un passat antic, plurisecular i encara viu i present'

 

Les primeres passes, per tant, es van fer a mitjan segle XIV. La consolidació de la nova institució va arribar amb el rei Alfons el Magnànim, a les Corts de l’any 1418, quan aquella Generalitat, que inicialment s’anomenava Diputació del General perquè representava el conjunt, el general, dels habitants del regne de València, va començar a funcionar amb regularitat.

Hi havia la guerra, sí, i les qüestions fiscals i financeres, però hi havia més: tal com remarca Furió, ‘el naixement de la Generalitat no respon tan sols a una necessitat administrativa o financera, sinó també a una qüestió eminentment política: enfront del rei hi havia un regne, representat políticament per les Corts’ i, entre Corts i Corts, per la Generalitat.

El primer deute públic
És una qüestió potser sorprenent. Ja ha estat introduïda per Antoni Furió en el seu parlament inaugural i es desenvoluparà al congrés: ‘A la consolidació de la Generalitat també hi contribuí l’emissió de deute públic: de fet, es tracta, i això és poc sabut, del primer deute sobirà o estatal, a Europa, si exceptuem només el de les ciutats-estat del nord d’Itàlia.’

La qüestió és que els interessos d’aquest deute públic ‘es pagaven amb els ingressos fiscals recaptats per la institució, els impostos coneguts com a “generalitats”, que es convertiren així en permanents i regulars. I ho eren perquè amb ells s’havien de pagar els interessos del deute’.

En tot cas, tot plegat, continua Furió, ‘dotava l’estat d’un important volum de recursos que, en el cas valencià com en el de la resta de territoris de la Corona d’Aragó, era gestionat i controlat per la Generalitat’. I ho rebla amb una comparació pràctica: ‘Podem fer-nos una idea de què significa això si tenim en compte l’actual infrafinançament del País Valencià i, com a conseqüència, la seua invisibilitat política.’

En resum: ‘Guerra, fiscalitat i finances, especialment el deute públic, són en l’origen de la forma que va acabar adoptant la construcció de l’estat als territoris de la Corona d’Aragó, caracteritzada per un equilibri de poder més gran entre el rei i el regne, i per la participació política d’aquest mitjançant la Generalitat, que duu l’administració fiscal i financera de l’estat. Cosa que no es produïa a Castella, on mai no es va desenvolupar una institució semblant.’

Desfeta i recuperació
Igual com la resta d’institucions valencianes, la Generalitat va ser abolida el 1707, ‘després de la derrota valenciana en la guerra de Successió i del decret de Nova Planta, que substituïa l’antic ordenament foral per les lleis i institucions castellanes’. I de seguida hi fa un apunt important que potser ens podríem prendre com una lliçó de la història: ‘Quan dic derrota valenciana i no del bàndol austriacista és perquè la derrota va ser general, de tots els valencians, tal com amargament es queixaven els partidaris del Felip V, que protestaren per la supressió de les lleis i les llibertats valencianes i que per això mateix, tot i la seua filiació política, tot i la seua lleialtat a la nova monarquia, acabaren a la presó.’

Val a dir que, malgrat abolicions i persecucions, la Generalitat no va desaparèixer del tot de l’imaginari dels valencians. Hi havia, recorda l’historiador, ‘un testimoni permanent de l’antiga esplendor en el magnífic edifici del palau de la plaça de Manises’. I, ja als segles XIX i XX, ‘les institucions forals, juntament amb tot el passat medieval i modern, es convertiren en objecte, primer d’evocació nostàlgica, per part dels poetes i erudits del romanticisme i la Renaixença, i, més tard, de reivindicació política per part del valencianisme’.

I hi va haver la Declaració Valencianista, precisament l’any 1918, en el cinquè centenari de la Generalitat, i, dins la Segona República espanyola, continua Furió, ‘les aspiracions valencianistes s’anaren concretant en l’aconseguiment d’un estatut d’autonomia, en l’estela dels que ja havien aconseguit Catalunya, Euskadi i Galícia i que la guerra no va fer possible. Aquestes aspiracions es reprengueren durant el franquisme i, sobretot, durant la transició, quan les forces progressistes afegiren al paquet bàsic de reclamacions democràtiques, llibertat i amnistia, la de l’estatut d’autonomia’.

L’any 1982, finalment, es recuperava ‘més que no pas l’antiga institució pre-moderna, el seu nom i el seu caràcter simbòlic’. Al capdavall, clou el president d’aquest congrés, ‘la singularitat política dels valencians no és un fenomen de fa menys de quaranta anys, quan es va crear l’estat de les autonomies, quan es va decidir el cafè per a tots per a aigualir el de Catalunya i el País Basc, sinó que clava les seues arrels en un passat antic, plurisecular, i encara viu i present.’

La intervenció d’Antoni Furió en aquesta obertura de congrés no va oblidar, per a acabar, una reflexió adreçada segurament als responsables polítics presents i absents, però també al conjunt del poble del qual, mitjançant aquesta seva institució, se’n pot ben resseguir la història: ‘Sis segles no són poca cosa. Encara que la celebració siga hui tan tímida, sense estridències ni grans solemnitats que casen amb la importància de l’efemèride.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb