II Premi Sitges de Cotxes de Cursa: Ros (12) i Edgard de Morawitz (13), amb Bugatti, el 18 d’octubre de 1931. (fotografia: Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya).

Fa unes quantes setmanes, l’escriptor i crític literari Julià Guillamon em va enviar una fotografia per WhatsApp. Em demanava que l’ajudés a identificar uns personatges que omplien una sala i envoltaven una gran taula. La imatge corresponia a la redacció de la mítica revista Mirador, i l’autor de la fotografia era Gabriel Casas i Galobardes, el gran retratista de l’etapa republicana. Entre els periodistes captats per la càmera, Just Cabot, Josep Maria Planes, Manuel Brunet i Francesc “Paco” Madrid. El bo i millor del que en podem dir l’edat d’or del periodisme català, al costat de noms com ara Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Eugeni Xammar i Irene Polo.

Aquesta i moltes altres fotografies de Cases es poden veure a l’exposició “Modernitat de Gabriel Casas i Galobardes, que s’inaugura dissabte a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, dirigida per Guillamon. La mostra presenta més de cent cinquanta imatges de Casas acompanyades d’objectes i texts que ajuden a situar-lo com el gran fotògraf barceloní de la modernitat i les novetats de l’era del jazz: els esports de masses, el cinema, els baixos fons, el music-hall, el turisme la moda, els cotxes, els còctels…

Nascut a Barcelona l’any 1892, Gabriel Casas era fill i nét de fotògrafs, un ofici que ja portava aparellada la innovació i el progrés de segle XIX. Després d’expatriar-se a l’Amèrica del Sud per evitar d’anar a la guerra del Marroc, va començar a treballar com a fotoperiodista esportiu, però va ser amb l’Exposició Internacional del 1929 quan la seva carrera fa un salt espectacular. Es convertí en el principal fotògraf de capçaleres com el setmanari Imatges, editat per Antoni López Llausàs i dirigit per Josep Maria Planes. Durant la República, treballà per a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, un fet que, combinat amb les seves idees republicanes i catalanistes, el va dur a ser empresonat pels franquistes, que li van impedir de tornar a treballar de fotoperiodista perquè es va negar a adherir-se als principis de Movimiento Nacional.

Gabriel Casas i Galobardes. Maniquins a la Secció francesa del Palau de l’Art Tèxtil de l’Exposició Internacional Barcelona 1929. Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya.
Gabriel Casas i Galobardes. Maniquins a la Secció francesa del Palau de l’Art Tèxtil de l’Exposició Internacional Barcelona 1929 (fotografia: Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya).

El mite del Barri Xino, també en imatges

Com feien els seus amics Sagarra, Planes i Polo –tots tres van posar-se davant la càmera del fotògraf–, Cases va deixar testimoni d’una ciutat que, en els vint-i-cinc anys que van del 1914 al 1939, aspirava a ser una gran metròpoli, ben connectada a totes les novetats europees. Així, Cases va ser –com en el relat periodístic escrit ho havia estat Paco Madrid– un dels creadors de la llegenda del Barri Xino, per les seves imatges de transvestits, mariners, pinxos, burgesos d’incògnit i més elements de la nit, en escenaris com la sala de festes la Criolla o el bordell de Madame Petit, de qual a l’exposició es mostren els vitralls. Cases utilitzava trucs d’il·luminació que donaven un ambient dramàtic a l’escena, tal com feia Brassaï amb les nits parisenques.

La llegenda d’aquell barri de la ciutat portuària va ser, durant aquells anys, un dels principals elements d’atracció dels escriptors i periodistes francesos, com ara Francis Carco, Henry de Montherland o Pierre Mac Orlan. Una moda plena de tòpics, comentada amb esperit mordaç pels periodistes de Mirador… que de fet eren els primers a destacar com a cronistes noctàmbuls!

Gabriel Casas i Galobardes. Una parada, possiblement al carrer Hort de Sant Pau, amb una il·luminació de cinema. 1930-1935. Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya.
Gabriel Casas i Galobardes. Una parada, possiblement al carrer de l’Hort de Sant Pau, amb una il·luminació de cinema. 1930-1935 (fotografia: Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya).

Literatura de paper de diari

La fotografia de Casas, pensada per a la premsa i les revistes il·lustrades, omplirà fins al primer de maig del 2022 les sales d’exposicions de la Fundació Palau, creada per un escriptor, Josep Palau i Fabre, que va fer els primers tempteigs literaris com a benjamí del periodisme republicà. No és gens estrany que fos així, perquè, de tots els moments de la nostra història, va ser en aquell període quan literatura i periodisme van viure una relació més estreta. De fet, les pàgines dels diaris van ajudar a construir la literatura catalana del segle XX.

Mentre la poesia catalana regnava amb una genealogia que començava amb Jacint Verdaguer i arribava al súmmum amb els versos de Josep Carner i Carles Riba, i es debatia sobre si érem una literatura sense novel·la, la literatura catalana es feia als diaris. Podem dir que va engegar Eugeni d’Ors, que amb el “Glosari”, publicat a La Veu de Catalunya, no solament va assentar un moviment literari, estètic i ideològic, el Noucentisme, sinó que va bastir-hi bona part de la seva obra literària. Tanmateix, l’oportunitat d’una llengua normalitzada que va oferir Pompeu Fabra –que va publicar les “Converses filològiques” a La Publicitat– va ser allò que va consolidar el camí cap a l’edat d’or a què ens referíem al començament. Alhora, les pàgines de diaris i setmanaris van ser la porta d’entrada de la modernitat, de les idees i del diàleg amb els referents europeus.

Gabriel Casas i Galobardes. Josep M. de Sagarra. 1928-1930. Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya.
Gabriel Casas i Galobardes. Josep M. de Sagarra. 1928-1930 (fotografia: Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya).

La novel·la Vida privada de Sagarra, per exemple, s’ha de llegir tenint ben a prop els articles de “L’aperitiu”, que l’escriptor publicava a Mirador. O no són literatura catalana de primer nivell les cròniques des d’Alemanya d’Eugeni Xammar, les entrevistes d’Irene Polo, els reportatges de Josep Maria Planes, les crítiques literàries de Just Cabot i els articles d’opinió de Josep Pla? Així doncs, qui negaria la qualitat d’obra artística de les fotografies de Gabriel Casas, o dels seus companys Brangulí, Sagarra Plana, Pérez de Rozas, Campañà i Merletti, que han passat de l’arxiu a les sales d’exposicions dels museus, per dret propi?

L’imprescindible

Rigoletto, al Gran Teatre del Liceu (fotografia: David Ruano).
“Rigoletto”, al Gran Teatre del Liceu (fotografia: David Ruano).

“La donna è mobile…” tornarà al Gran Teatre del Liceu, que diumenge estrenarà una producció d’una de les òperes més conegudes de Giuseppe Verdi, Rigoletto, amb direcció escènica de Monique Wagemakers. En el paper de duc de Màntua, el públic podrà assistir al teatre de la Rambla al debut d’una de les grans veus de moment, Benjamin Bernheim, un rol que s’alternaran també Saimir Pirgu i Josep Bros. Cristopher Maltman i Markus Rück interpretaran a les diverses funcions el paper del bufó Rigoletto, mentre que Olga Peretyatko i Aigul Krismatullina seran la seva filla, Gilda.

El protagonista

cartell "Ja sou de l'Associacio Protectora de l'Ensenyança Catalana, de Josep Obiols (fotografia: Museu d'Història de Catalunya)
Cartell “Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?”, de Josep Obiols (fotografia: Museu d’Història de Catalunya).

La sentència del Tribunal Suprem que ataca la immersió lingüística ha fet tornar a l’actualitat un dels dibuixos més coneguts del pintor, cartellista i il·lustrador noucentista Josep Obiols, el cartell que va dibuixar per a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundada l’any 1899 per Francesc Flos i Calcat per impulsar l’ensenyament en català. A Twitter, la néta de l’artista, l’editora Isabel Obiols, recollia el guant de l’actualitat del seu avi, amb una col·lecció de versions d’aquesta obra icònica, convertida avui en un dels símbols de la lluita per l’escola catalana.

L’efemèride

 Pinutxa Ginesu Maffei
Pinutxa Ginesu Maffei

El 30 de novembre farà seixanta anys de la mort a Sàsser de la mestra i poetessa algueresa Pinutxa Ginesu Maffei. L’allunyament, per motius de feina, de la seva ciutat natal va fer que comencés a escriure poesia, tant en italià com especialment en català, amb un contacte fluid amb escriptors exiliats, que la van guardonar als Jocs Florals de París de l’any 1959. Convertida en un símbol de la literatura algueresa, la seva poesia ha estat musicada per cantants com Franca Masu.

Caldrà estar-ne al cas

Dimarts, 23 de novembre, va fer noranta-nou anys del naixement a Sueca de l’escriptor Joan Fuster. Així doncs, l’any que ve es compliran cent anys –i trenta de la seva mort– i per aquest motiu el Consell l’ha declarat Any Joan Fuster. S’hi implicaran, entre més institucions, el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València, la Xarxa Vives d’Universitats, la Institució Alfons el Magnànim, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Ramon Llull. Més enllà dels fasts oficials, l’efemèride hauria de servir per a rellegir-lo, reeditar-lo i estudiar-lo. De moment, Comanegra acaba de publicar Figura d’assaig. Literatura, critica, cultura (1948-1992), una antologia a cura d’Antoni Martí Monterde, i 3i4 ha anunciat l’edició del Diari 1952-1960 de Fuster.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.