La força de la Dharma és la força d’un país

  • Sempre amb la mateixa energia, sempre honestos i sincers, mai venuts ni vençuts, de part dels bons fins a la mort, com l’Ovidi

Martí Estruch Axmacher
24.04.2023 - 21:45
Actualització: 25.04.2023 - 09:56
VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé.

Sona el “Toc de Matinades” i no és festa major. És l’inici del concert per celebrar cinquanta anys de música de la Companyia Elèctrica Dharma. Mig segle, que aviat és dit. En una època en què res no arriba a cinquanta anys, ni els electrodomèstics, ni les feines, ni els matrimonis, ells són l’excepció. Quan ho explico als periodistes internacionals que m’acompanyen i que DIPLOCAT ha convidat a Catalunya per Sant Jordi, se’n fan creus. Són els vostres Rolling Stones?, demanen encuriosits. No, són molt millors que els Rollings, els responc. I miro d’explicar-los-en el perquè barrejant quatre tòpics de sociologia barata.

Però no els explico, perquè no m’entendrien, que les notes del saxo soprano de Joan Fortuny a mi se’m fiquen molt endins, a un lloc molt íntim que si no és l’ànima poc se’n falta, i se m’enduen en un tres i no res a aquell jove que vaig ser quan els vaig descobrir, durant la dècada dels vuitanta. Mentre escolto “La Moixeranga del Titu” i “Àngel de la Dansa” torno a ser aquell estudiant d’institut que duia orgullós una xapa amb una estelada, tot i saber que això em convertia més en excèntric que no pas en especial i desitjable, cosa que cerquen els adolescents, al capdavall.

Sona “Correfoc” i em veig amb l’Arnau, que era l’únic de la classe que també era independentista, sortint de fer música a Sant Cugat, mirant-nos el bust del Borbó i pensant com el podríem fer desaparèixer. Ara ja no recordo si mai el vam arribar a pintar, però no he oblidat que just a sota hi havia una comissaria de la policia espanyola que dificultava qualsevol epopeia. No tothom devia pensar igual, perquè Terra Lliure va actuar més d’una vegada contra aquell símbol de l’herència franquista que aleshores encara no havia caigut del pedestal, en el doble sentit de l’expressió.

Maria del Mar Bonet ha volgut acompanyar la Dharma en la seva festa i canten plegats “Què volen aquesta gent?”. Per cançons que posen la pell de gallina i tallen l’alè, aquesta. Quants cops hem sentit xisclar la mare i cada cop ens fa un salt el cor. Com el 92, quan hi va haver la ràtzia olímpica i vam començar a trucar-nos els uns als altres per saber qui havien detingut i qui no. Com que érem pocs, tots en teníem un que ens queia a la vora i tots paràvem l’orella per si trucaven de matinada. Com els qui van trucar a casa l’Adrià i la Tamara el 2018, i l’any següent a Sabadell, i abans a Banyoles, i la llista no s’acaba mai. Un Jordi Cuixart visiblement feliç reivindica les figures de Valtònyc i Pablo Hasel abans de recitar “Resistir és vèncer”. Lluitar, sofrir, vèncer.

Per a la Dharma, l’escenari és com un pati de jocs, diuen. I durant el concert pugen a jugar o envolten l’escenari els principals elements de la cultura popular catalana: grallers, bastoners, tabalers, timbalers, diables, un drac, castellers… I una cobla, que la Dharma ja va modernitzar les sardanes molt abans que The Tyets! Potser sí que és festa major i som a l’envelat. És impossible de no pensar en els Comediants, que van arrencar com a companyia exactament el mateix any i per tant també acaben de celebrar el cinquantenari. De fet, l’any 1975, uns i altres, peluts tots, van conviure durant una època en comuna a Canet, en una casa de tres pisos que hi havia davant les monges. No sabem si hi va haver cap crisi monacal, però d’aquella convivència en van néixer dos fills preciosos, el “Sol, solet” de Comediants i l’“Oucomballa” de la Dharma, que van presentar plegats en una matinada mítica de juliol al Canet Rock.

Aquests darrers cinquanta anys, la Dharma hi ha estat sempre. Als concerts reivindicatius, defensant causes perdudes que algun dia guanyaran, encapçalant manifestos, donant suport a manifestacions, animant les festes majors i celebrant la vida. Sempre amb la mateixa energia, sempre honestos i sincers, mai venuts ni vençuts, de part dels bons fins a la mort, com l’Ovidi. Han superat les morts de l’Esteve i del Josep fent pinya i mantenint-los vius mitjançant la música i les cançons. Cantant per espantar els mals i per infondre esperit de lluita i de combat a diverses generacions de joves. Els qui van anar al concert del Mercat de les Flors del 1986 van tastar la llibertat i van tenir clar què volien ser i, encara més, què no volien ser, ni nació d’Espanya ni país ocupat.

Com diu l’Evangeli, al principi existia la Dharma. La Dharma estava amb el poble i la Dharma era poble. Després van venir Brams, Mesclat, Obrint Pas i tants altres, però abans hi havia hagut la Dharma, prenent el relleu dels cantautors de la Nova Cançó, agafant d’aquí i allà i creant un univers sonor molt allunyat del que ens havia mostrat el “Diguem no” i “L’estaca”. Acostumats a la petita transgressió de cridar “visca la terra lliure” després de sentir Lluís Llach cantant allò de fer-se soldat per poder viure les primaveres lliures, la bengala encesa d’un Joan Fortuny corrent com un esperit endimoniat de banda a banda de l’escenari ha estat com un far que ens confirmava que sí, que les primaveres lliures existeixen i que cal cercar-les sempre i a tot arreu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes