Fa prop de tres mesos que ens vam donar una folgada majoria absoluta per començar a fer camí cap a l’estat propi sense haver de demanar permís a ningú. Així ho va proclamar, el nostre segon 9 de novembre, la resolució del Parlament per l’inici del procés de desconnexió democràtica de l’estat espanyol. Quan escric aquest article ja sabem del cert quants diputats hem decidit que vagin a les Corts espanyoles a proclamar aquesta voluntat de desconnexió —una voluntat que, jo no en dubto, ben aviat veurem com es comença a concretar en fets—. I ja hem anat sentint com l’unionisme aquí, i ho farà després el conjunt del nacionalisme espanyol, indiferents al resultat real de l’escrutini, l’interpreten com una derrota del procés cap a la independència. Una vegada més. S’hi refermaran, contra tota evidència, o ni la seva indissimulable patacada els sacsejarà a la fi?

Si és que sí i ens tornen a pintar derrotats, la seva reacció no farà sinó expressar que, abans que aquesta nostra voluntat de desconnexió d’Espanya s’institucionalitzés solemnement —després de tants anys que s’ha anat covant de manera lenta, creixent, profunda, en cadascun de nosaltres—, era en realitat Espanya que havia desconnectat, tan superba, de Catalunya, del conjunt dels ciutadans del nostre país. Perquè, de l’obcecació de la majoria de les forces polítiques espanyoles, i de les estructures  de l’estat en el seu conjunt per al qual aquestes treballen, a negar reiteradament el que diuen les urnes a Catalunya jo en diria desconnexió. De l’obcecació a ignorar els trets estructuralment diferencials del mapa polític del Principat, al capdavall un dels reflexos més nítids de la nostra identitat nacional, jo en diria desconnexió. Desconnexió, sí. De la realitat catalana. O, simplement, desconnexió de la realitat.

Però, i si fos que no? I si, finalment, s’obrés la meravella que accepten que les coses són com són? I si, davant la probable impossibilitat que cap combinació de candidatures permeti construir a Espanya una majoria prou estable per ser capaç de governar, els canviés la mirada sobre la nostra realitat, la realitat els forcés a canviar-la, i s’hi reconnectessin?

Costa d’imaginar que, després de tot el que hem vist i sentit, com qui diu d’un dia per l’altre, poguessin començar a anar admetent que a Catalunya la voluntat de decidir sobre el propi futur és abassegadora. I encara és més inimaginable que accedissin a acceptar, d’una vegada, que el suport a la independència, si és que avui no és absolutament majoritari, ho serà amb tota probabilitat demà, o d’aquí a una estona. Costa d’imaginar, sí, però la fragmentació del Parlament espanyol que, mentre escric, ja s’ha confirmat, potser els hi obligarà. Quina ironia, oi, si finalment la governació de l’estat depenia de nosaltres…

Com són les coses: tot indica que el 20D haurà donat una última oportunitat a Espanya de superar la seva desconnexió històrica amb Catalunya. Per tal que, finalment, si ens refermem que la volem, puguem acordar una desconnexió ben ordenada… Us imagineu que en fossin capaços?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.