La dimissió política valenciana davant l’infrafinançament crònic

L’anunci de Pedro Sánchez de la impossibilitat de reformar el sistema és rebut amb indiferència pels partits del Botànic

Esperança Camps Barber
Esperança Camps Barber
19.04.2022 - 21:30
Actualització: 19.04.2022 - 22:07
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha fet un regalàs als valencians ara que s’acosta la diada del 25 d’Abril: ha deixat clar que no vol amollar ni les claus ni la caixa i que la reforma del sistema de finançament haurà d’esperar. Diu que calen molts consensos, que hi ha molts actors implicats, cadascú amb els seus interessos, i que és impossible que es puga tancarun acord abans de les eleccions de l’any vinent. Fa anys que el sistema ha caducat. Fa anys que els successius governs espanyols prometen als valencians que el canviaran. Fa anys que els governs valencians es creuen les promeses. I fa anys, també, que el partit dit d’estricta obediència valenciana estalona el govern espanyol en canvi de res.

El fet més sorprenent és que la intenció de Sánchez es veia venir de lluny, però tothom feia com si plogués. I encara és més curiós que quan ho va publicar dilluns el diari El País, la classe política valenciana va renunciar, fins i tot, a la gesticulació. Dimissió absoluta. Cap acotat. Zero reivindicacions. Donen la batalla per perduda, si és que mai hi ha hagut batalla. Tret d’una declaració del síndic socialista a les corts, Manolo Mata, a l’hora de menjar-se la mona el Dilluns de Pasqua, dient que mira, no ens canvien el sistema, però Madrid ens dóna els diners que necessitem. I tret d’una piulada del regidor de Compromís Pere Fuset dient a Madrid tracten molt malament els valencians i per això necessitem un valencianisme fort.

La resta, silenci fins ahir, que el president Puig va demanar explicacions al PP sobre per què s’esborra del debat. També va afegir la cantarella que la reforma del sistema és irrenunciable. Res més. O sí, va demanar explicacions al PP, no al dirigent del seu partit, no a qui té la caixa i les claus, no a qui necessita els vots dels votants socialistes valencians per a mantenir-se a la Moncloa.

L’any electoral que arriba

S’acosten les eleccions espanyoles i autonòmiques i ara cal fer contenció de danys. Pacte tàcit i tàctic de no-agressió entre socis. Res que puga trencar un equilibri incert. Encara que això signifique no complir la paraula donada, o tirar al poal del fem les proclames, les fotografies d’unitat, les pancartes de les manifestacions, quan s’ha dit que es feia per a aconseguir que els ciutadans valencians tinguen els serveis que es mereixen. La sanitat, l’educació, la dependència. Aquesta expressió l’han repetida fins a l’infinit els membres del consell. Els de tots els colors. A la trona de les corts, a la taula de la conferència de premsa del divendres després del consell de govern. Als passadissos.

La darrera manifestació unitària, convocada per tots els partits polítics tret de Vox, per tots els sindicats, per totes les organitzacions empresarials, per entitats cíviques, culturals, etcètera, va tenir una participació més aviat minsa. Símptoma que cap dels convocants no va posar la maquinària a funcionar, que no tenien intenció de fer gaire soroll. Tacticisme pur.

Aquesta havia de ser la legislatura del finançament, deien. Un Botànic ací, un govern de coalició i molt i molt progressista, amb el suport del diputat de Compromís, a Madrid. Les mateixes banderes. Les mateixes promeses. I el mateix engany.

La gran excusa que Sánchez ha posat, sense perdre el somriure ni el posat, és que per a aconseguir un acord per a reformar el sistema de finançament, cal el consens dels dos grans partits. El sintagma dos grans partits vol dir PSOE i PP, que cada volta són menys grans, però continuen instal·lats en el sistema bipartidista del 78. Com que vénen eleccions, falta un any, encara, els dos grans partits no es poden posar d’acord per a reformar un sistema que escanya, literalment el territori valencià.

Amb Alberto Núñez Feijóo instal·lat a la planta noble de la seu madrilenya del PP, aquest pacte d’estat necessari s’albira cada volta més i més llunyà. Núñez Feijóo és coherent amb el seu discurs. Quan presidia la Junta de Galícia ja deia que les coses estaven bé com estaven. La seua terra perifèrica, a ulls de Madrid, és molt ben tractada. El País Valencià, gens. El maltractament secular es digereix amb una facilitat absoluta.

Acostumats als incompliments

Aquesta poalada d’aigua freda sobre les esquifides aspiracions de la reforma del sistema de finançament banya i deixa en no res aquell paper que la ministra espanyola María Jesús Montero va lliurar el dia que començava el pont del desembre, fora de termini, mig d’amagat, com els mals estudiants que saben que el treball que lliuren és deficient. Hi parlava de la població ajustada, que és una de les demandes valencianes, però quan es van analitzar les xifres, allò semblava una broma de mal gust perquè els valencians hi sortien perdent. No és el territori que compta, són les persones, s’ha cansat de dir la vice-presidenta Mónica Oltra. Es va dir que cada territori havia de treballar aquell paper. Esquelet, el van anomenar, per a donar-li forma. Han passat més de quatre mesos i no hi ha cap avanç. El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, va posar el seu equip a treballar però sempre sabent que cal el PP per a aconseguir aquest consens.

Mesos abans que Montero lliuràs aquest document, el diputat de Compromís a Madrid, Joan Baldoví, havia amenaçat una mica des de la trona. Montero el va agafar per un passadís i li va prometre que ho estudiarien. La reforma del sistema va ser moneda de canvi per a aconseguir el vot afirmatiu de Compromís al darrer pressupost espanyol. Van passar molt pocs dies i alguns membres del partit ja s’havien penedit d’haver lliurat aquest xec en blanc.

El Botànic no haurà complert la promesa

Aquesta frenada en sec de Sánchez obligarà el PSPV, Compromís i Unides Podem a presentar-se a les eleccions a les Corts Valencianes amb una de les grans promeses sense complir. Dues legislatures botàniques sense haver obtingut que el govern espanyol fes un petit gest. El gest l’han fet. En realitat, una ganyota. Aquella que fan els xiquets al pati de l’escola quan es riuen dels companys més innocents que cauen una vegada i una altra al mateix parany.

La feina ara és dels fabricants d’argumentaris per a girar la truita, per a intentar fer veure que això que ha fet Sánchez és bo. Si no hi reïxen, sempre poden organitzar reunions, trobades, taules rodones… i somriure, ara ja sense màscara, per eixir en una fotografia més o menys unitària demanant a Madrid allò que fa anys que amaga amb l’art del tafur.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies