Els mesos de març i abril, quan la pandèmia va esclatar de manera apocalíptica al món occidental, tots fórem testimonis d’una reacció que en aquell moment semblava esperançadora. Personalitats, científics i grans pensadors de tots els corrents i ideologies van arribar a la conclusió que el sistema havia fallat completament als ciutadans i que allò n’havia de ser el final.

D’aleshores fins avui, prop de dos milions de persones han mort al món per culpa de la covid-19 i s’han declarat prop de noranta milions d’infeccions; amb un impacte secundari, però també demolidor, sobre l’economia mundial. I, malgrat això, en compte d’anar cap avant sembla que anem cap arrere. Perquè no tan sols ha desaparegut del mapa el debat sobre la ineficàcia del sistema, sinó que hem assumit que fins i tot en una situació tan dramàtica com aquesta la ineptitud dels polítics, dels nostres per començar, pot resultar disculpable. En un moment en què els científics han fet un esforç colossal, únic, en què el personal sanitari ha excel·lit en la batalla per la salut i en què els pensadors han expressat en veu alta les obvietats més grans, bona part de la societat sembla haver-se perdut, en canvi, subordinant-se dòcilment a la política professional. Fins al punt que el caos originat pels governs, la inutilitat manifesta d’aquests governs, no done lloc a protestes irades, a exigències de dimissió generalitzades.

El cas més recent, és clar, és el de la vaccinació. O la no-vaccinació, per a ser exactes. Després de gairebé un any de mesures excepcionals que han afectat greument la nostra vida quotidiana, finalment es veu la llum, gràcies al vaccí. En deu mesos la comunitat científica mundial ha donat una lliçó d’eficàcia al món que sembla, tanmateix, que ara toparà contra la inoperància dels dirigents polítics. I la cosa seria per a riure si no fos per a plorar: encara resultarà que haurà estat més ràpid entendre el virus i descobrir el vaccí des de zero, una tasca intel·lectualment titànica, que no pas vaccinar la població, una tasca que hauria de ser pura rutina en un món acostumat a les campanyes d’aquesta mena.

Perquè no és que es vaccine a un ritme lent però segur, és que això que es fa és una vergonya. I pense que tenim motius molt seriosos de preocupació, més enllà de la sanitat. Estic molt d’acord amb Joe Brew quan diu que el percentatge de població vaccinada serà la dada més important del 2021, no únicament pels efectes directes de la prevenció de morts sinó també per tot allò que indica indirectament: l’eficàcia logística, la capacitat de resposta; en definitiva, la qualitat funcional dels estats i les administracions. I em preocupa la imatge que ens tornarà de nosaltres mateixos, del nostre país, la baixa qualitat que estic segur, per desgràcia, que marcarà.

Prenguem d’exemple la Generalitat de Catalunya. Segons les dades oficials, divendres primer de gener es va vaccinar una sola persona. Perquè era festa. Se sap que hi hagué funcionaris que es presentaren voluntaris per a treballar i no els ho deixaren fer. La mitjana de morts de la setmana era de setze, de manera que podem pensar que aquell dia van morir setze persones. Amb gairebé un mort per hora i tenint ja a la mà el remei per a evitar més morts, quina explicació pot haver-hi perquè durant vint-i-quatre hores s’aturàs completament la vaccinació? Quina absurditat més monumental i irresponsable és aquesta?

I això no és tot, ni de bon tros. Perquè, salvant fins i tot la festa, quin sentit té que en pràcticament una setmana només haja estat possible administrar el vaccí a prop de set mil persones si n’hi ha seixanta mil dosis a disposició?

Aquests dies tots els metges i científics que conec estan o desesperats o volcànicament indignats. I amb raó. Com es pot ser tan incompetent i jugar d’una manera tan insensible amb la vida i la salut de la gent?

Segons les dades de l’Idescat, a Catalunya hi ha 26.655 persones treballant com a personal d’infermeria. És evident que la gran majoria han de continuar als seus llocs, però quina explicació té que per a la campanya de vaccinació més important i urgent de la història es cree un equip clarament insuficient de cinc-centes persones i prou? Que no corre pressa això? O com s’explica que no s’aprofite el fet que totes les residències d’aquest país tenen personal d’infermeria perquè siga aquest personal qui administre el vaccí? O encara, i atenent a l’especial urgència del cas, no hauria estat fins i tot raonable de formar ràpidament la gent necessària per a administrar els 60.000 vaccins setmanals, encara que no fos estrictament personal sanitari? Parlem d’administrar un vaccí, no de fer cap operació.

El començament de la campanya, mireu-ho com vulgueu, és un desgavell. Avui, si no passa res, arribaran a l’aeroport de Barcelona seixanta mil dosis del vaccí més. I resulta que encara n’hi haurà, pam amunt pam avall, cinquanta mil de les que van arribar la setmana passada que no s’hauran injectat. Com pensen gestionar-ho, això? Si aquesta setmana mantenim el mateix ritme, potser el problema següent serà que no tindrem cap lloc segur i en condicions on emmagatzemar els vaccins que arriben perquè no els gastarem… I, tornant al nombre d’infermers o infermeres, cal tenir en compte que d’ací a tres setmanes caldrà posar la segona dosi i que, per tant, ja caldrà el doble de personal, els uns vaccinant i els altres revaccinant. Ens trobarem aleshores amb un nou col·lapse que caldrà resoldre de manera improvisada, amb una altra conferència de premsa dient que tot això no es podia preveure?

Tant de desori és incomprensible però indignant. En el nostre sistema sanitari tenim gestors d’una capacitat extraordinària, que organitzen i fan funcionar com un rellotge hospitals d’una complexitat fora mida o laboratoris que requereixen condicions molt excepcionals. I hem vist de sobres la generositat del personal sanitari del país. Tenint en compte això, doncs, l’explicació de la desídia respecte del vaccí és que no hi ha líders, que no hi ha gent al capdavant del govern, dels governs, capacitada per a acomplir la tasca que la urgència de la pandèmia reclama. I la veritat és que fa molt mal veure que estem així, que hem arribat tan avall com a país i que ni tan sols en unes circumstàncies tan greus ningú no pensa ni en destitucions ni en dimissions.

 

PS1. La desídia i la incompetència afecta, per desgràcia, bona part dels nostres governs, per no dir tots, i això em sembla especialment significatiu. A l’estat francès l’escàndol és monumental car només s’han vaccinat fins ara 516 persones -cap d’elles a Catalunya, per cert. Només Menorca sembla portar ara mateix un ritme decent: ahir ja s’hi havien vaccinat el vuitanta per cent de les persones residents en geriàtrics. En general, però, a les Illes sembla que hi ha un control més estricte del procés, que està donant millors resultats. A Mallorca, per exemple, s’han administrat el noranta per cent dels vaccins que hi van arribar, xifra que contrasta molt amb el tretze per cent de les dosis administrades al Principat.

PS2. Aquests dies hem posat en marxa aquesta pàgina des de la qual podeu regalar una subscripció a VilaWeb a una altra persona. Si us ho voleu fer el regal a vosaltres mateixos us podeu fer subscriptors des d’aquesta pàgina. En tots els casos us estarem molt agraïts.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.