Igual com hi ha llibres que et canvien, que se’t queden d’una manera o d’una altra i que acaben formant part d’això que ets (un personatge, una sensació, una imatge, un interrogant, un pòsit, el que sigui), també passa amb algunes obres plàstiques (jo hi tinc, per exemple, Cap de Montserrat cridant, de Juli Gonzàlez, en aquest apartat), o films, o documentaris. O fragments de documentaris, que aquí és on volia anar a parar avui.

Hi ha una sèrie de la BBC que em va canviar la vida. O, per dir-ho no tan dràsticament i potser més exactament, la percepció que tinc de la vida. És Animal Minds, de l’any 1999, una trilogia que es pregunta i que desgrana si els animals no humans són conscients, si són intel·ligents, si tenen sentiments. Des d’aleshores que em miro el món, i l’interrogo, de manera diferent. Jo la tinc en DVD, però crec que es pot trobar a les xarxes. En tot cas, la meva memòria fatal i fragmentària en conserva allò que deia, el pòsit general, i també algunes seqüències.

La de la garsa bromista, per exemple.

La fan servir per explicar això de la consciència: consciència pròpia i consciència de la percepció del món que tenen els altres, també. Comença la seqüència que el narrador diu: “Com que podem pensar què pensen les altres persones, podem canviar les seves idees explicant-los mentides.” I aleshores ens mostra això mateix però no pas en persones, perquè “la falta d’honradesa no és només humana”, sinó en garsa. Molt resumit: una dona anglesa que té una d’aquelles cases d’anglesos rics, amb gran jardí, molt de verd i una bassa amb ànecs; dins de casa, dos gossos esplèndids… i una garsa (que també ho és, d’esplèndida: plomes brillants, ulls vius, urpes arrapades a la cadira); els gossos jeuen tranquil·lament vora la cuina econòmica; de cop, la garsa nyequeja, imita els ànecs perfectament i no de qualsevol manera, sinó amb el nyec-nyec específic que fan quan avisen, alarmats, que la guilla passa massa a prop de l’aigua; aleshores, en sentir-ho (en sentir la garsa fent d’ànecs alarmats), els dos gossos surten esperitats a cercar la guilla. “Quan aconsegueix enganyar els gossos, la garsa s’estarrufa i s’arregla les plomes, cosa que fa sempre que gaudeix molt d’alguna cosa –explica la dona–. I tu no pots evitar d’unir-te a la broma en veure els gossos saltar del seu jaç com bojos.”

Parlant l’altre dia de corbs i de garses amb uns amics, vaig explicar aquesta seqüència per mirar d’il·lustrar algunes afirmacions (és que ho té tot: la intel·ligència, la consciència, el sentit de l’humor i les ganes de divertir-se…), i aleshores vaig pensar que sembla tan inversemblant que jo mateixa podria creure que és tot fals, un muntatge perpetrat amb intel·ligència artificial. Perquè ara encara se’ls sol veure el llautó (sis dits en una mà o cames de menys o aquella mena de dimoni amb punxes al cap que levita dalt del Trump disfressat de Jesucrist), però aviat passarà que no, i perquè fins i tot les imperfeccions de la mateixa imatge que il·lustra aquest article la podrien evocar, la IA.

Podria semblar-ho però no ho és.

D’entrada, per la data: saber que el tros de vídeo prové de l’any 1999 ja ho descarta. De tota manera, si prescindíssim d’aquesta dada, o si no la sabéssim, si no ens entretinguéssim a cercar-la al final del documentari, MCMXCIX, o si ja haguéssim perdut la capacitat de llegir nombres romans, n’hi hauria una altra que podria ser la definitiva: la credibilitat. Perquè és un vídeo preparat per la BBC. I, de moment, això encara és garantia de coses. Que no et faran passar garsa per perdiu (precisament) amb imatges inventades. Perquè aquest vídeo sorprenent de la garsa malparida podríem creure que és fals (com tants altres que corren per les xarxes, foques que demanen als humans que els treguin les pagellides de la pell, tantes ridiculeses) si no fos perquè el signa la BBC.

Que, al final, gairebé tot es condensa en això: la qualitat de creïble que té qui t’ho diu, qui t’ho explica o t’ho mostra o et reclama (o t’ofereix) fes-me confiança.

La mentida mediàtica ha existit sempre. La mentida política. En cada època amb els seus codis i mitjans. Ordia trames de mentides publicitàries l’emperador romà August, que va crear la imatge (falsa) de la pèrfida Cleòpatra, i ordia trames de mentides publicitàries el magnat nord-americà Randolph Hearst per a justificar l’entrada dels EUA a la guerra de Cuba. Per exemple. I podem acordar que, després, la pressió ciutadana va acabar forçant unes regles necessàries que van donar peu, per resumir-ho en una imatge, al mite del Washington Post de la Katharine Graham (destapar el Watergate i fer-nos creure en el quart poder i la força de la veritat), igual com podem veure que això que tenim ara és diferent. Per la dimensió, per la immediatesa, per l’impacte de les imatges, per la versemblança que el nostre cervell els atorga, per tot. Allò de l’altre dia, tanta gràcia pronunciat per un polític, oi?, que millor un vídeo de TikTok que una biblioteca. Potser aquí hi ha una clau del problema: passar per alt que la qüestió no és el mitjà (el diari en paper, el llibre, la televisió o TikTok), sinó la credibilitat. La lluita per a aconseguir sistemes de, diguem-ne, control de qualitat, codis ètics i deontològics explícits i implícits. Les mateixes regles que ara les grans empreses tecnològiques s’aferrissen amb dents i ungles a negar i a trinxar. Cap regulació, clamen, com si fos un crit de llibertat; cap regulació que els limiti la impunitat per a mentir. Com era aquella frase de presentació de la garsa? “Com que podem pensar què pensen les altres persones, podem canviar les seves idees explicant-los mentides.”

La dicotomia TikTok o biblioteca és falsa, perquè la qüestió no és el mitjà, la qüestió és la garantia de credibilitat. I la credibilitat no és una cosa innata, s’ha de llaurar i s’ha de mantenir i s’ha de demostrar. Perquè, de creïble, no s’hi neix sinó que se n’exerceix.