La creació, a la intempèrie cívica

Sempre és a la intempèrie, la creació. Qui la fa i hi persisteix no sap mai com se’n sortirà fins que no pot fer pública la feina, i també així pot estar-ho, que el mercat cultural és caníbal, reclama autories de marca d’una banda i novetats sense parar de l’altra i que xoquin entre elles. Però ara la intempèrie és cívica. Enmig de la indiferència colossal de la societat, que es desentén així del col·lectiu, els col·lectius, molts i variats, de tantes persones que treballen en els camps de la cultura. Sobretot en la creació jove, la més jove ben en particular, si és que ens hem posat d’acord quina edat és avui la joventut. No em pareix que una persona de quaranta anys sigui tan jove, i segur que no ho viu així. Doncs guaita si en té menys. Només a primera vista la pandèmia no distingeix entre creació jove i no tan jove i la vella. Cert i inexacte: la creació jove ho té més magre. Tanta gent que va fer, de franc, tots els esforços per distreure’ns i alimentar-nos l’esperit i el somriure durant el confinament de primavera. Un regal que no els hem tornat. Ara ja no poden més.

La creació és col·lectiva, es miri com es miri. Ni els que escrivim i publiquem, en els mitjans i en editorials, no ens podem reclamar autor únic. Un escrit no és l’article publicat ni molt menys encara és el llibre. I per fer-ho, hi ha darrere un grup de persones, sense les quals la creació no sortiria mai del taller.

I això que, en la base primera, escriure és un art i un ofici solitaris. Com pintar i dibuixar, i de fet necessita tant la galeria i la sala d’exposició l’artista plàstic com l’escriptor necessita l’editor. Les altres arts són col·lectives per elles mateixes: músiques, teatre, cine, dansa, fins l’arquitectura. No dic res de nou, em limito a exposar coses que creiem que sabem però de les quals no ens acabem de fer responsables, ara mateix. Ho sabem, de debò?

La cadena de treballadors del món cultural és gran, llarga i de feines concretes variades i del tot imprescindibles, no s’hi pot ignorar ni els seus tècnics ni els còmplices i col·laboradors: la llibreria, la sala de concerts, els teatres, distribuïdors de llibres, biblioteques públiques, promotors musicals, responsables de so i de llum, equips de promoció. La llista és més llarga encara, inclou les portes obertes i les portes endins. Les portes endins són els obradors que garanteixen que els llocs de trobada i d’expansió individual que són a la vegada els espais ciutadans de la cultura, les seves portes obertes, puguin acollir la creació i el seu doble i mirall insubstituïbles, el públic.

Per això divendres de la setmana passada, davant de la conselleria de Cultura, protestant, reclamant atenció, em vaig alarmar. Mirava al voltant i gairebé tots els reunits, unes tres-centes persones, eren joves. I ho vaig veure clar.

Cal ser al carrer per a veure-hi clar. Cal llegir el carrer, i molt atentament, en una lectura lectora ininterrompuda. El carrer està canviant molt, amb la pandèmia, auscultar-lo vol temps d’estar-s’hi perquè els signes i senyals de les maneres de fer ara, al carrer, no es deixen reconèixer de seguida. Però encara hi veus menys si no surts de casa, si en surts només per les rutines ara tolerades. Vaig entendre el divendres previ a Tots Sants que estem deixant a la intempèrie cívica la creació jove. Poseu-hi el límit d’edat que vulgueu. Si ja ho tenien dur abans ara i a partir d’ara, més, molt més. Intempèrie i indigència.

Això passa entre la indiferència colossal que ho acompanya i gairebé es podria dir que ho promou, l’abúlia indolent de les elits. No només del govern, que està trigant massa a reaccionar i ara comença, ara comencem a sentir parlar de diners per al món de la cultura en crisi pandèmica. Com es repartiran és el nus.

Dic elits i la paraula sona vella i imprecisa, la veritat és que no sé pas quines són ni on són ni si en tenim. Sembla que encara ens movem per gremis, no hi ha ni sindicats, gremis que, ara, no estan per la protesta ni la reclamació sinó per mirar de no perdre pistonada ni mossegada als ajuts.

No som francesos, i tant. El nostre paisatge cultural és d’una mena que sovint no arriba ni a ser-ho, ni mena ni paisatge, la comparació és ridícula. Però, tot i això, m’ha fet noble enveja la defensa aferrissada que els jurats dels premis a obra publicada l’any anterior, entre ells els molt celebrats Goncourt i Femina, formats per acadèmics i notables la majoria, hagin decidit d’ajornar-ne el veredicte fins que les llibreries (tancades, ai) no tornin a obrir. Un munt d’escriptors i noms rellevants de la cultura han escrit una carta al president demanant-ne l’obertura. Aquí tenim tancats teatres i cines, sales de música, biblioteques públiques i més, però no s’hi sent cap veu de les institucions culturals de més trajectòria dir-ne ni piu. Potser no n’hi ha, potser és que no en tenim.