11.07.2022 - 21:40
|
Actualització: 12.07.2022 - 13:32
En el curs dels anys, en aquest article editorial m’he trobat obligat més d’una vegada i més de dues a parlar amb agror de les actuacions i la manera de fer de la premsa espanyola –i també, per desgràcia, d’una part de la catalana. Aquest comportament escandalós no és d’ara, quan els atacs conxorxats de policies i grups editorials a Pablo Iglesias fan eixir titulars arreu del món i desperten un interès internacional inusitat. L’escàndol ve de lluny, ve de molt lluny. I de fet aquesta relació incestuosa entre el poder polític, el policíac i el mediàtic és una de les mostres més preclares del funcionament tan peculiar del règim espanyol. Espanya, ho tornaré a recordar, és un estat-negoci, privatitzat, al servei d’una elit de famílies que, a partir de les empreses afavorides permanentment pel BOE i alimentades amb els diners de tots, controlen i manipulen la vida política, sobretot els partits polítics, però també la gran majoria dels mitjans –directament o indirecta.
Això que li ha passat ara a Pablo Iglesias, la difusió d’una mentida sabent que era una mentida, amb voluntat de destrucció política i de conflictivització del personatge, ha estat i és el pa de cada dia per al nacionalisme català i basc, i especialment per a l’independentisme, de fa ja dècades. I no parle d’un fet aïllat o dos, de fets anecdòtics que es puguen explicar tots sols. Parle d’una actuació sistèmica.
Qualsevol que haja volgut mirar la realitat de cara durant aquests anys, d’ençà de la transició postfranquista, per exemple, ho ha vist. No ha pogut no veure-ho. Ha vist com aquesta conxorxa s’ha inventat una vegada i una altra històries falses i mentides per incidir-hi políticament i per a destruir els qui consideren els seus enemics. Sense preocupar-se ni de dissimular, ni de disculpar-se ni de fer acte de contrició quan moltes d’aquestes fabricacions finalment acabaven en un no-res evident, una volta –això sí– havien fet el seu paper polític.
La repetició de l’esquema durant dècades hauria d’haver fet tornar escèptica la societat. O encara millor: crítica. Però no ha passat. Als Països Catalans, sí, hi ha un escepticisme notable envers els mitjans, però gairebé sempre s’embolica en la bandera i és a partir de la confrontació nacional. A Espanya és molt pitjor: allí no hi ha cap crítica de cap classe. Mai. Res de res. Per una banda, gràcies al paper que ha tingut, té i tindrà la ideologia nacionalista espanyola, que anorrea el pensament propi dels periodistes i dels ciutadans. Però també perquè els qui haurien pogut encapçalar la crítica en un moment o altre han sucumbit sempre, massa fàcilment, als beneficis del parany. Com ha passat, no cal anar més lluny, amb Pablo Iglesias. Iglesias va créixer de bracet de la mateixa televisió que ara critica, que el va catapultar a la fama en una maniobra interessadament política, partidista. I aquests anys Iglesias i els seus s’han aprofitat descaradament de les mentides de les clavegueres cada vegada que els ha convingut per atacar un rival polític –encara esperem les disculpes d’Ada Colau a Xavier Trias, per posar-ne un exemple paradigmàtic.
Iglesias ara s’exclama per això que li ha passat. Té tota la raó i té tota la meua solidaritat en aquest cas. Però jo no oblidaré, ni en nom de la solidaritat, que Pablo Iglesias ha estat un partícip més de la corrupció mediàtica i n’ha tret profit. Fins i tot ara mateix. O no és una filtració de la claveguera la conversa que ha empès contra les cordes el grup Planeta i aquest tal Ferreras? Pregunte. El periodisme va tan encegat i la societat tan narcotitzada que sembla que ningú no trobe xocant ni paradoxal que les filtracions sobre la conxorxa entre la claveguera policíaca i els periodistes provinga de la claveguera mateix. O és que no ens colen cintes de Villarejo per denunciar allò que feien els Villarejo?
La cosa seria còmica si no fos tràgica, però alhora és una demostració excepcional de fins on arriba el podrimer generalitzat en què ens movem. I de la profunditat, l’enorme profunditat, del problema que ha creat ací i allà, vull dir al nostre país i en el d’ells, aquesta Espanya-empresa, aquesta Espanya fèrriament controlada pel règim i els seus tentacles, dins la qual no hi ha cap possibilitat real de canvi.
El que és evident és l’afirmació final. No hi ha cap possibilitat de canviar un negoci basat en el control total i absolut per part de les poques famílies (literalment parlant) que ho vampiritzen tot. La única manera de fugir del podrimer i evitar podrir-se és anar-se’n.