La contradicció del president Puigdemont

  • Una part del possible electorat de Puigdemont no crec que se senta còmoda amb la configuració d'unes llistes tant de Junts. Però caldrà veure què passa en la campanya, perquè la seua figura, per als espanyols, encarna la confrontació

Vicent Partal
07.04.2024 - 21:40
Actualització: 08.04.2024 - 07:35
VilaWeb
Carles Puigdemont durant la presentació de les llistes aquest dissabte a Elna (Fotografia d'Albert Salamé)

La qüestió central d’aquestes eleccions és Carles Puigdemont. O, per dir-ho d’una manera més precisa, el 130è president de la Generalitat i la seua peripècia institucional i vital, personal, després de la proclamació de la independència. És lògic que tots els altres candidats vulguen evitar que això siga així, però tots ho sabem, que aquest és el principal element. No són unes eleccions normals, regulars, com qualssevol altres. I per això mateix, i en justa correspondència, els passos del candidat Puigdemont s’han de sotmetre a un escrutini especial.

Durant els anys d’exili, aquest període que ara sembla a punt d’acabar, Puigdemont ha tingut de manera simultània dos instruments polítics actius: el seu partit, Junts, i el govern legítim de Catalunya, encarnat finalment en el Consell per la República. Eren eines diferents; diferents en la intenció i en la forma, diferents en estructura i en ambició, però també diferents ideològicament, conceptualment si ho voleu dir així. I no sempre compatibles.

Al final, l’un i l’altre representaven dues possibilitats, dues encarnacions diferents de la mateixa causa. Junts és el partit polític que sempre li ha donat suport i gairebé l’únic que sempre li ha donat suport. És cert que en algun moment no ho ha semblat molt i també és cert que una bona part del partit se n’anà al PDECat –i ha tornat ara–, precisament perquè discrepava de la línia que el president propugnava. Però, siga com siga, Junts sempre ha estat el seu partit, fins i tot quan en va abandonar tots els càrrecs i va passar a ser-ne el militant de base que, sorprenentment per a qualsevol observador internacional, encara és avui.

I el govern legítim, que al cap d’un any de reunir-se per preservar la legitimitat de l’autogovern va decidir d’encarnar-se en el Consell de la República, era d’alguna manera la contrària: no era un instrument de partit. Puigdemont ha estat sempre obsedit amb la unitat de l’independentisme i ha patit molt perquè els altres li han negat tota opció en aquesta línia. El Consell, doncs, volia ser “la unitat que és possible”, segons la seua definició.

Però totes dues possibilitats en realitat significaven dos projectes diferents. No pas al principi, però cada volta més. En tots dos casos es tractava, i és evident que per a ell encara es tracta, d’avançar cap a la independència. Però cada vegada és més evident que no són la mateixa cosa. En un cas, el lligat a Junts, bàsicament és l’acceptació que cal governar l’autonomia. En l’altre, el lligat al Consell de la República, la creació d’un estat paral·lel per confrontar-se amb l’estat. Són clarament contradictòries avui.

Les peripècies ja les sabeu tots i no cal que les explique.  Però sí que vull remarcar que la presentació de la llista de Junts aquest dissabte crec que aclareix molt que el fet que el president Puigdemont en aquest moment prioritza la via de Junts i l’intent de governar l’autonomia –amb l’afegitó de “governar” també l’estat per la via dels pactes– és la via que s’ha imposat.

I això es reflecteix en les llistes. Puigdemont va dir que no volia fer una llista tan sols de partit i que volia anar més enllà. Ha fet una aliança amb set partits petits que li serveix per a escenificar-ho, però que no és anar més enllà, o no és (tenint en compte que tots aquests partits ja havien pactat amb Junts en ocasions anteriors) anar molt més enllà.

La incògnita era, doncs, saber si a la llista hi anirien independents coneguts, independentistes d’uns altres àmbits ideològics, i la resposta és que no. És una llista de Junts, clarament renovadora del seu partit, amb moltes cares joves, però això no és cap front, no és cap moviment, no va més enllà.

I no solament això. En els discursos d’Elna es va posar molt d’èmfasi en la crítica a l’actual govern de la Generalitat i es van contraposar als seus defectes exemples de bona governança del partit de Puigdemont en anys passats. I de valentia política –justificada per la seua actuació a l’hora d’abandonar el govern o aturar l’amnistia per negociar-la bé.

Guanyar les eleccions, derrotar Salvador Illa, ja serà difícil. Però arribar a governar ho serà molt més per a Puigdemont. No veig gens fàcil ni previsible que Esquerra accepte un nou pacte –i més aviat sembla que tenen la temptació de convocar noves eleccions a la tardor canviant Aragonès per Junqueras de cap de llista. I si entra cap partit nou al parlament, cosa que encara s’ha de veure, vist com es van encarrilant les campanyes, crec que votaran contra qualsevol proposta que faça Puigdemont, siga quina siga, per marcar el seu perfil.

Però Puigdemont mateix va dir a Elna que no havien fet una llista “fàcil” –crec que va ser aquesta l’expressió que va fer servir– per a guanyar les eleccions, sinó una llista capaç de governar bé després. Per tant, sap què fa. Ells deuen haver fet els seus càlculs per a orientar així el missatge. Segurament, el malestar pel desgovern actual és tan gran que prometre un bon govern i evitar la sensació que això serà una altra macedònia política consideren que pot ser un actiu electoral important. I segurament confien que el president Puigdemont per ell mateix ja tapa el flanc de votants que pensen en termes de moviment i que prioritzen la confrontació amb Espanya.

És possible, per tant, que la contradicció que s’ha viscut tots aquests anys no s’haja pogut aguantar més temps i que el 130è president haja hagut de triar, una vegada aclarit que ara sí que tornarà i que això va de debò. I la tria, qualsevol tria que hagués fet, lògicament, implica desil·lusions. Hauria passat també si hagués estat la contrària. Però no veig clar que una part del vot possible a Puigdemont se senta còmoda amb aquesta encarnació electoral tant de Junts. Tinc molts dubtes sobre això.

Una cosa sí que veig ben clara: la campanya aquesta vegada decidirà qui guanya i és imprevisible què li puga passar, aquests dies, al 130è president. Caldrà veure, doncs, quina campanya fa Puigdemont i on posa l’accent. Sense perdre de vista, però, que d’entrada té a favor un factor que no té ningú més: adopte la posició que adopte, diga què diga i faça què faça, per als espanyols, i per als europeus, ell encarna l’octubre de 2017 i significa per tant la confrontació. I, en conseqüència, la seua derrota o la seua victòria no es llegiran enlloc en clau de persona o de partit i prou, sinó en clau nacional. I per això estic convençut que molts electors voldran tenir en compte també aquest detall a l’hora de triar la butlleta de vot. I que aquesta pot ser, ja ho veurem, una de les claus de la votació.

 

PS1. Parlant d’eleccions, a les europees que vindran de seguida també passaran tot de coses. Ara Més va abandonar Sumar i es va unir a la candidatura d’ERC, Bildu i BNG i Compromís va restar dins Sumar, però ara la tensió és altíssima per si té un lloc d’eixida o no. Ho explica en aquest reportatge Esperança Camps.

PS2. Imma Puigcorbé fa nou anys que fa de veterinària rural i és una de les portaveus de la Revolta Pagesa. Andreu Barnils l’ha entrevistada amb motiu de la publicació del llibre Vaques, històries d’una veterinària rural: “Les dones són motor de canvi”.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any