Imma Puigcorbé: “Les dones són motor de canvi”

Nou anys fent de veterinària rural. Fent cada setmana milers de quilòmetres (centenars gairebé diaris) per visitar granges amb vaques de part, o ferides, o més urgències a tractar. És la veterinària Imma Puigcorbé Sabata (1988), nascuda al Mas el Lladré (explotació que porta la seva germana Marina), filla de pagesos, néta de pagesos i besnéta de pagesos. Ara acaba de publicar el llibre Vaques. Històries d’una veterinària rural (Cossetània Edicions), amb les il·lustracions belles de Laia Baldevey. Puigcorbé explica com ningú el dia a dia d’un sector que ara s’ha aixecat amb la revolta pagesa (de fet, ella és una de les portaveus de la Plataforma Pagesa). En aquesta entrevista feta a la masia on viu, la Canova del Puig (Garrotxa), ens explica la vida d’una veterinària rural.

—Frase del llibre: “Feta al bosc i parida als marges.”
—Aquesta sóc jo. Feta i deixada estar. Sóc una persona molt meva, que si m’agrada una cosa, m’hi tiro de cap i, a vegades, sense preveure conseqüències.

—Què és el Mas el Lladré, a les Llosses (Ripollès)?
—És la casa familiar on vaig néixer, la masia. Actualment, és un projecte de pagesia que porta la meva germana, la Marina. Hi ha vaques de llet, hi ha porcs, hi ha vedells, hi ha gallines. Una masia d’autosuficiència i que ven el producte que produeix. És com un engranatge.

—Dieu que veniu de pares, avis, besavis, rebesavis, tots pagesos. Del mateix mas?
—No. El Mas el Lladré li donen a la meva àvia, perquè va cuidar la dona de la masia, que era soltera, i estava molt malalta. La va cuidar durant quaranta anys, i quan es va morir li van donar el mas a l’àvia. Fins aleshores, els meus avis eren pastors del mas. Vinc d’una família humil, eren tots masovers, per part paterna. Els altres avis, materns, vénen de Cardona. El meu avi era miner, i la meva àvia era mestressa de casa.

—I la vostra mare?
—La meva mare havia treballat en filatura tèxtil, i de cambrera al Parador de Cardona. I el pare, pagès, sempre.

—Qui és en Maurici?
—Quan tenia tres anys es veu que deia: “Vull ser com en Maurici.” El Maurici Camprubí és el primer veterinari de qui tinc referència. Vull ser veterinària perquè veig en ell alguna cosa que em captiva. És vocació, també. De petita sempre portava tots els animals malalts a casa. La meva mare n’estava farta: els gats, un ocell que no podia volar, tot cap a casa.

—La identificació amb les vaques arriba a tal punt que els noms de les vaques i els vostres van lligats.
—La meva germana es diu Marina. El mateix dia va néixer una vaca. Es diu Marinada. Quan vaig néixer jo, el mateix dia va néixer una vaca. Es va dir Mima, que és com em deia la meva germana.

—Dada: dues vaques per set-cents cinquanta alumnes.
—Quan vaig estudiar veterinària, teníem dues vaques per a set-cents cinquanta alumnes, sí. L’altre dia vaig parlar amb alumnes ara de veterinària. I em deien: “Ara ja en tenim quatre!” La facultat és molt especialitzada en animals de companyia i en cavalls, perquè té un hospital de cavalls. I de cavalls en veus més, però de vaques, no.

—Jofre i Andreu. Qui són?
—Són els meus primers dos mestres. He de dir que tots els noms que hi ha (menys els de la meva família) són inventats. Tan sols conservo la primera lletra, que és real. J i A. Jofre i Andreu són els primers que em van dir: “Sí, vine cap aquí que t’ensenyarem a fer de veterinària rural.”

—Rumen, quall, què són?
—Les vaques tenen quatre estómacs: rumen, reticle, omasum, i abomàsum, que són els noms científics. En vocabulari pagès són: rumen, reticle, llibret (perquè, si l’obres, sembla que tingui pàgines) i quall.

—Ignorant de mi, pensava que les vaques s’alimentaven d’herba. I no. Dieu que s’alimenten dels bacteris que tenen dins l’estómac.
—Exacte, nosaltres quan alimentem una vaca no alimentem l’animal sinó que alimentem una flora, els bacteris que tenen dintre. Aquesta és la proteïna que acabarà fent servir l’animal.

—Pagesia i hereus. Ho heu viscut?
—Jo ja he vist germans o germanes que comparteixen l’explotació. O uns altres que només un s’ho vol quedar, i no és l’hereu ni la pubilla. Però quan nosaltres vam néixer, que érem dues nenes, el meu pare va dir: “Ostres, quina pena, no hi ha cap noi que ens portarà la granja.” Aquest món té un punt molt tradicional, i fins i tot, en algun sentit, masclista; però per cultura, per tradició. Ara el meu pare està encantat que una filla ho porti.

—Sou una de les portaveus de la Plataforma Pagesa dels que heu encapçalat la revolta pagesa, en què he vist moltes dones. Per què?
—Perquè les dones són motors de canvi i motor de fer coses. Les dones fa quatre dies que ens posem davant les explotacions ramaderes. Sempre hi ha estat, la dona, però davant, fa quatre dies. I tenim ganes que les coses canviïn perquè estem descontentes amb la situació actual.

—Frases del llibre: “Anem a veure si les vaques estan plenes.”
—O si estan farcides. Això vol dir, en vocabulari pagès, anem a veure si les vaques estan prenyades.

—“La vaca ha tret les madrigueres.”
—La vaca ha tret l’úter.

—“Li vaig adormir la natura.”
—Li vaig adormir la vulva, a la vaca.

—Un vedell de dos caps. Això vau trobar tan bon punt vau començar?
—Nosaltres veiem amb la mà. Dins una vaca no veus res, ho palpes tot amb la mà. No m’ho creia, era el principi de fer de veterinària, i després d’un cap… en venia un altre! Palpava un vedell de dos caps. No crec que ho torni a veure mai més.

—Els veterinaris no feu servir ecografies?
—Ara fem ecografies, sí, però vaig començar sense. L’ecografia ens dóna molta més informació, però per fer una ecografia d’un úter primer de tot has de saber palpar-lo, reconèixer els ovaris, quin tacte tenen. Quan vaig començar, el veterinari anava amb l’ecògraf i jo anava amb la mà palpant. Aquesta és prenyada o no? I ens hi jugàvem un cafè. Tal com dic al llibre, ja no li dec cap cafè.

—La gent d’ara ja no deu saber què és palpar.
—Una mica com els que ja no saben fer multiplicacions, que van amb la calculadora.

—Escena que expliqueu: entrar un úter dins la vaca.
—Sí, al final, és com un mitjó que ha sortit i l’has de tornar a col·locar cap a dins.

—Passem a gent que surt al llibre. Per exemple, parleu d’un granger que només té animals negres: un cavall negre, una vaca negra, un gos negre...
—Ovelles negres, cavalls negres, gallines negres, tenia paons negres, tot negre. És Albert Espadamala.

—Parleu amb admiració d’Albert de Llessui, pastor.
—L’Albert és un nano jove que em va impressionar molt. Als estius se’n va tres mesos en una cabana al mig de la muntanya a cuidar vaques. Però és que en cuida mil, i coneix tots els ramats, se sabia els números de les vaques, sabia que aquesta és la filla d’aquesta altra. Al·lucinaves, allò era impressionant. No hi ha un Albert II al món, crec que és únic, una persona única [Albert Baqueró Cereza es pot veure a “La Tria, la vida dels vaquers del Pirineu“, d’Adiva Koenigsberg].

—Quines altres persones us han impressionat i surten al llibre?
—L’Eduard, per exemple, que té una granja de vaques de llet a Osona. Té una connexió amb les vaques que no l’he vista en ningú més. La manera que té de cuidar-les, s’hi desviu, els fa llit, el jaç, dos cops el dia, cosa que no fa ningú. Els dóna menjar tres vegades el dia, el passadís de menjar, que tampoc no ho fa ningú. És una granja d’excel·lència.

—Quin cicle de vida tenen, les vaques?
—Les mares que fan vedells per a carn poden arribar a viure dotze, tretze, catorze anys. El vedell de carn, a catorze, quinze mesos, anirà a consum.

—I el vedell de llet? Es deixa créixer més que no el de carn?
—Les femelles, sí. Els mascles, la majoria, no. Seran de carn.

—Ací les femelles ho tenen més bé que no pas els mascles.
—Exacte, sí. És que els ramats de vaques són matriarcals.

—Què voleu dir?
—Que les femelles són les que porten la veu, el mascle no hi té gran cosa a dir. En bovins, normalment, hi ha tres o quatre vaques que són les dominants sobre la resta. I, després, hi ha les pobres, que són les que reben cada cop, que solen ser les vedelles més jovenetes i les més velles.

—I el toro no mana?
—No. Manen aquestes tres o quatre vaques. El toro volta per allà esperant que alguna surti amb zel. Si hi ha un altre toro, s’hi baralla per la vaca que surt amb zel. Egües, ovelles i cabres també són matriarcals.

—I manen tres o quatre vaques? No és una de sola?
—No, són tres o quatre, les que manen.

—I com dominen? Amb violència?
—Sí, cops de banya, coces. Quan veiem un ramat de vaques, no veiem violència, perquè aquesta jerarquia ja s’ha format. Però si barreges dos ramats que no s’han vist mai, hi haurà crits.

—Voleu dir res que no us hagi demanat?
—Que la funció d’aquest llibre és acostar a la gent del carrer què vol dir ser vaquer, vaquera, la pagesia. I treure estereotips i fer veure la realitat del sector, que ni és tan maca ni és tan lletja com la gent es pensa.

—I un estereotip que vegeu molt estès?
—Que els vaquers són babaus, que els falten estudis, o com tractem els animals. Aquí hi ha amor, hi ha passió, hi ha estima, hi ha respecte.